reading

Taula

Les feies mortes

Fossar fluent

Ens en anem

El riu

El camió de la serradora

Pis en venda

Una font

Els ulls de Séverine

Ermita de muntanya

Rellotge

Final d’estiu

Un dia a Conca

Epístola a una amiga

Llor sec

Accidents

El condemnat

Cap de vell

Dinar de Nadal

Joan carregat de foscúries

L’expressió

Un pessebre

No assenyaleu amb el dit!

Mistos i taronges

L’últim sopar

Llavors va arribar ella

L’esperança

El poema

Alguna explicació i unes quantes endreces

Les feies mortes

Els morts amics ressusciten en tu

Umberto Saba

Totes aquestes ànimes, tantes, les feies mortes

—desferres de l’oblit, despulles del record—.

Però va haver-hi un temps en què semblaven fortes

les seves mans, i es creien mestresses d’un cor fort,

i feien com les canyes, que, a frec d’aigua, veus tortes

fins que el vent passa i tornen, tot d’una, al vell acord.

A la vinya de l’ésser, es poda les redortes

i l’arrel podereja. Eines de tall: la mort.

Totes aquestes ànimes que va velar la llum,

que ara només són pols, i pol·len groc en l’aire,

i aquell color que, al lluny, es va desfent del fum,

varen xisclar de goig i emmalaltir de febre,

van viure amor i plors. Jo avui les dreço al caire

del meu poema abans no ens colgui la tenebra.

Tens set, i beus,

però és la mort, de fet, qui beu en tu:

tu ets el seu bot, i ets el seu vi.

Tens gana, menges,

i no és sinó la mort qui menja en tu:

tu ets el seu plat, i la seva pitança.

Quan fas l’amor, també és la mort

qui viu l’instant de goig,

lluny de la seva eternitat estèril:

tu ets el seu cor, ets el seu cos,

la mort vesteix la teva pell.

I, quan recordes qui vas ser temps ha,

és sols la mort qui fa memòria.

La mort, però, no que no pot escriure.

Ens en anem

¿Ens en anem?, preguntava la mare

als seus dos fills, a la platja, cadells

arrebossats, de cap a peus, de sorra;

i, més que una pregunta, allò era un prec,

un prec dit en veu baixa. Ara el petit

cavava amb una pala, o bé rasclava

la sorra fosca a tocar de les ones

com si llaurés un camp (i era rosada

damunt la terra, el rastre salivós),

i el gran omplia la galleda al mar

i n’abocava l’aigua feta un doll

damunt aquell ciment engrunadís

amb què s’havia de bastir el castell.

Ens en anem, tornava a dir la mare,

ja gairebé sense to de pregunta,

no gens imperativa, amb la veu blana,

com qui posa tres punts rere la frase,

i així tornava a convidar els seus fills

a acompanyar-la, car ja eren les dues

de la tarda, hora de fer un pensament,

perquè el dinar —apuntava— no es fa sol.

Encara no, deia un dels dos, i l’altre:

Un quart... Va: cinc minuts, que ja acabem.

Veig els dos nens, íntimament units

en aquell noble esforç d’alçar el fortí

dels seus dies de joia, encara sense

dolor ni hostilitats —fonaments sòlids—.

Si l’un s’encarregava del fossat

que cerclava el castell, tot ple d’una aigua

enverinada amb cocodrils famèlics

(ho proclamava així una fantasia

probablement apresa de la ràdio),

l’altre aixecava —anava compactant—

el mur massís de la muralla. Okay,

cinc minutets, concedia la mare.

I us estimàveu tant, vosaltres dos,

quan éreu nens, que ara no entenc per què

us odieu amb una força encara

superior a la d’aquell amor

amb què vau créixer a l’estiu, a la mar,

o a la tardor i l’hivern, a la ciutat.

Ens en anem, torneu a pensar avui,

talment com si ho sentíssiu de bell nou

d’aquesta boca muda de la mare,

del cos que esteu vetllant, de la memòria

i d’uns dies de llum de fa mig segle,

de la veu morta: ens en anem. I és ella

qui se n’ha anat, esclar, primer —no: el pare,

que es va morir fa divuit anys—, i us deixa

orfes i sols, atenent els amics

—cada un, els seus—, escrupolosament

donant cada un dels dos l’esquena a l’altre,

quasi dos vells que resten despullats

—amb el vestit entresuat, i, als ulls,

ulleres fosques com un antifaç—

en una sala gens hospitalària

del tanatori, a prop del camp del Barça,

ben a la vista de tothom. Penseu

—i, en això, almenys, esteu d’acord tots dos—:

«Mai de la vida haguessis existit,

germà odiat, odiós germà meu!

Poder haver alçat tot sol aquells castells,

refer el camí dels càtars a frec d’aigua!».

I ara que us veig, visiblement incòmodes,

penso en els memorables germans Pomeroy,