reading

Va néixer a Caimari, Mallorca, l’any 1984, i és poeta, narrador, traductor i professor d’escriptura creativa. Com a poeta, ha publicat quinze títols, d’entre els quals destaquen la trilogia Tots els sepulcres i el recent Era. Com a narrador, és autor del dietari de rodatge Apocalipsi Uuuuuuuaaaaaaa, que explica la filmació de la pel·lícula Història de la meva mort del cineasta Albert Serra, i de la novel·la Faula. Com a traductor, ha traduït al català Lucia Pietrelli, Stefano Benni, Penelope Fitzgerald o Walt Whitman. Ha merescut guardons de prestigi com el Premi Ciutat de Palma Joan Alcover, el Premi Pare Colom de Narrativa, el Premi Cavall Verd Rafel Jaume o el Premi de la Crítica Serra d’Or, entre d’altres. Actualment viu a Vilafranca del Penedès i treballa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

«Jo sempre he pensat, també, que el mar és com una persona, penetra i és penetrada. Tot i que aquest mar no és el que sembla, sinó una truculenta il·lusió, una bassa artificial feta pel Constructor i els seus sicaris. Després del fracàs de l’última actualització de la Ciutat, varen eliminar barriades senceres per tornar a construir natura, però falsa. Així es tornava a oferir a la ciutadania una altra mentida, aquest cop a partir de verds i blaus i grocs i vermells fraudulents.»

En una ciutat futura i inhumana dirigida per un misteriós Constructor, un jove aspirant a escriptor de trenta anys, encara verge, emprèn un viatge. El seu propòsit és visitar un artista mític, en Iannis de Corfú, i arribar a conèixer-se plenament a si mateix. Les aventures d’aquest escriptor es van trenant amb dues històries més: la d’una jove embarassada, que vol escapar als estrictes controls de natalitat, i la de la serventa major de la mansió dels Fulkna, una de les famílies principals de la Ciutat. Al final, en un extraordinari gir narratiu, les tres històries acabaran convergint en una sorprenent línia argumental.

La veu torrencial i vibrant de Pons Alorda imposa un ritme trepidant a les tres històries d’una novel·la que aborda conflictes d’identitat i de gènere, que estripa els destins preestablerts i la salvació dels personatges, que dinamita qualsevol signe de convencionalitat, que hibrida gèneres literaris i que s’enlaira sobre una llengua original, exuberant i festiva. Per al lector, una experiència intensa, totalment inoblidable.

El jurat del Premi Pin i Soler n’ha destacat «una voluntat d’estil i un llenguatge molt expressiu» i la capacitat de «crear un univers apassionat i excèntric que, malgrat l’estranyesa, ens captiva».

«Ciutat de Mal és un dels deliris més perfectes i fascinants que he llegit mai. El cim de Jaume C. Pons Alorda.»
— Lluís Calvo

«És un d’aquells llibres que encenen el lector.»
— Ramon Mas, sobre Faula

El jurat del XXIX Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler (2019), convocat per l’Ajuntament de Tarragona, Òmnium Cultural del Tarragonès i el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, el formaven Xavier Aliaga, Lluís-Anton Baulenas, Pere Guixà, Marina Porras, Vicenç Villatoro i Joan Chavarria com a secretari.

© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com

Primera edició: setembre de 2019
ISBN: 978-84-17214-96-8
Producción de l'ebook: booqlab.com

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Ciutat de Mal

«Havia deixat Corfú, la matinada de
dimecres, sense haver-hi vist Iannis.»
HERVÉ GUIBERT
L’home del barret vermell
Traducció de David Ilig

Jo sempre he pensat, també, que el mar és com una persona, penetra i és penetrada. Tot i que aquest mar no és el que sembla, sinó una truculenta il·lusió, una bassa artificial feta pel Constructor i els seus sicaris. Després del fracàs de l’última actualització de la Ciutat, varen eliminar barriades senceres per tornar a construir natura, però falsa. Així es tornava a oferir a la ciutadania una altra mentida, aquest cop a partir de verds i blaus i grocs i vermells fraudulents. Ser verge als meus trenta anys és lamentable. No m’ha quedat cap altre remei. Potser per això m’aclaparen les obsessions. Els meus textos embruten. M’és igual que la gent em digui que faig porcades. Vull escriure així perquè em surt del pap. Sort en tinc d’aquests dos grumpfs i que he pogut sortit a passejar quan encara no neva fort. En Süss i na Lessa. Si és que són un encant. Amb el seu pèl rabiüt, potetes de llangardaix, cues de plomes gallinàcies. Queden molt pocs grumpfs. S’estan extingint, pobres. Fan tanta companyia. Segurament perquè la gent deu deambular amb els seus grumpfs fins aquí, bassa putrefacta i delitosa, que la platgeta es diu Calosgrumpfs. O Calalosgrumpfs, com ho va escriure en Parenta Pobra al seu llibre, del mateix títol, ara fa tants anys. Quin llibràs. Tan bo que durant una època el Constructor anterior l’havia prohibit. El d’ara no és tan restrictiu. Gràcies a la confecció d’aquests entorns artificials que imiten el que ja no tenim, i gràcies al desmantellament de la patrulla per cremar llibres, es respiren aires d’alliberació. Fins quan duraran? Al final ens llimosnen quatre beneitures i pensem que sabem què és la felicitat. Basta poc per caure en l’autoengany. Com em passa a mi, que deixo de pensar en la tragèdia de la meva virginitat als meus trenta tot passejant per aquí amb els meus grumpfs. Som imbècils. I jo qui més. Tan en desgràcia que a vegades em demano si em mereixo res. Per què no podria acaronar pells com melicotons? Quan jo entro en una habitació tothom se’n fuga. Encara recordo l’impacte que em va provocar Calalosgrumpfs quan el vaig devorar per primer cop. Potser en Parenta Pobra va ser aquí mateix, on jo ara, contemplant l’infinit, aquests blaus corromputs de sabonera blanca castradora, com si el mar, aquest puta fals mar, tingués ràbia, empastifant-me els peus de fictícies algues pudents com la meva ànima miserable que encara no ha tastat peix ni carn ni àlien. Per què em fan patir tant? Per què he hagut d’arribar a aquesta depressió? Amb l’única companyia de dos pobres grumpfs, que han hagut d’escoltar els meus monòlegs i aguantar travesses constants per la Colònia de Senpëer, on vivim la meva mare i jo, anant d’una banda a l’altra per mitigar les meves penes d’homuncle. Però tot això ha de canviar. Canviarà. Jo faré que canviï. O al final hauré d’acabar pensant en el suïcidi com a opció. Sé que si puc aconseguir el que vull trobaré la salvació. I vull viure la festa de matances d’en Iannis de Corfú. Si hi arribo, serà l’inici d’una altra vida, més alta. Ho aconseguiré a través del seu lacai, en Bòl·locks, el seu marxant, o almenys això és el que ell diu, no queda gaire clar. També és el màxim difusor de l’obra del desaparegut escriptor Onofre de Dip. Des d’aquesta possibilitat, tinc l’objectiu d’arribar avui vespre a la presentació de la recuperada novel·la L’estructura, publicada a Edicions del Calostre, el segell editorial independent fundat i liderat per Madam Boquinoa. L’acte es farà a la Galeria Plèiades, situada en un dels carrerons més ocults de l’Artèria de la Ciutat. Això només és el principi. Ho aconseguiré. Sí, ho aconseguiré. I em salvaré. I salvaré la meva part de Ciutat. Perquè al meu voltant sempre he tingut una ala protectora. El meu àngel. I el meu nom és Escriptor.

Tu, que ets una jove corrent amb ardor sota la neu, saps que a les concavitats més fosques del teu ser tens el pinyol d’un nou futur. No saps com ho saps, llevat que el que sàpigues és en realitat un record de quelcom que ja havies viscut, i tens la intuïció que vares viure això que vius ara mateix fa molt de temps, i per aquest motiu creus que saps el que saps. I, com que saps el que saps, estàs corrent com una posseïda, amb aquest ardor que ara et defineix, perquè és el que vares fer en el seu moment i perquè és el que has de fer ara. Escapes per salvar-te i per salvar el teu futur i, possiblement, per salvar també el futur d’aquesta Ciutat amb esperança doblegadora. Dedueixes que l’esperança que tens ben endins és el que algun dia esclatarà, i la seva lluor tornarà a vivificar el record de la teva incerta memòria. Tu, en la teva escapatòria cap endavant, t’esmerces per evitar que el futur desaparegui després de tot el que ha passat. Perquè, després de tot el que ha passat, no tens permís perquè aquest instant desaparegui, i el que tens a dins és una oportunitat de perpetuació. Sí, després de tot el que ha passat. I abans de tot el que encara ha de venir. Enrere deixes aquesta festa macabra, aquesta matança injustificable, aquesta broma, aquest intent inútil de canviar les coses. Realment us pensàveu que podríeu impedir que tingués lloc el que ancestralment estava programat? Veritablement crèieu que tindríeu la força per aturar aquest indòmit mecanisme que el Constructor va organitzar fa tant de temps? Teníeu l’esperança que el Constructor pensés que ho podia controlar tot quan en realitat no és així, i que vosaltres podríeu aprofitar aquesta minúscula escletxa per eixamplar-la, i fabricar una nova possibilitat que ningú, ni el Constructor mateix, no sospita. Perquè, no és factible que fins i tot ell, l’ésser més poderós de la Ciutat, que està convençudíssim que controla la Ciutat, sigui també una víctima d’un engranatge diabòlic? Segueixes corrent sota la neu, la neu de sempre, que mai no deixa de caure i ho tapa tot amb la seva blanca mortalla entre deixalles, restes d’aparells desfets, cadàvers anònims i aquests carrers que es transformen a cada instant. Moltes persones han intentat fer un mapa d’aquests carrers, però ha estat impossible perquè els carrers no ho permetien. No ho volien. Feien infactible qualsevol confirmació. Era com si els carrers escopissin gargalls contra la veritat, talment un cos que s’obliga a viure després de la mort per resistir-se contra una necròpsia definitiva. Era com si els carrers volguessin fer befa a tota aquella criatura que intentés fossilitzar-la. Per això mai ningú no n’ha pogut fer un mapa. Tu saps d’on vens però no pas on vas perquè no tens sostre ni roba ni res ni ningú. I vas corrent, nua, desesperada, després del que heu fet. Estàs sola, doblement sola, perquè tens la teva soledat i també la d’una altra. Tanmateix, estàs decidida a aguantar el que hagis d’aguantar per fer que es mantingui aquesta flama del possible, perquè el que vindrà després no té ni pot tenir solució. Però, pel que tens ben endins, tu aguantaràs. Corres nua entre la neu, cercant un refugi. Veus un tancat com de verres, antigues bèsties que has arribat a descobrir en cròniques dels mons anteriors. T’hi dirigeixes. Dins del tancat trobes una tela pollosa. Encara que estigui bruta de neu trepitjada, encara que faci pudor i encara que no tingui gaire bona pinta, te la col·loques a l’esquena per evitar congelar-te. Tens tant de fred que et costa obrir els ulls. Però, quan els obres, observes una escena memorable. De lluny contemples com un gegant corre amb un sac entre les mans. Ha estat un flaix, com l’abrasiva fogonada d’una altra vida. T’abraces molt fort el ventre perquè saps que estàs embarassada.

Ella era la geperudeta de la mansió de la família Fulkna. Amb voluntat i orgull va dir que ella mateixa faria els encàrrecs per a aquell dia tan important. La geperudeta estava convençuda que la vida a la mansió era meravellosa, i que mai més no en podria trobar cap d’igual. Però també estava convençuda que aquella sort seva no podria durar gaire més, precisament perquè tenia per ben conegut que les coses meravelloses no poden durar gaire, i encara gràcies que poden durar una miqueta. La geperudeta s’aixecava donant les gràcies com a mínim tres cops. Mirava el cel contaminat de la Ciutat, el de l’eterna i llardosa neu, i després anava fent, amb cura, totes i cadascuna de les tasques de la casa, sempre amb l’alegria que a una geperudeta com ella li podia arribar a ser concedida. Una fonda satisfacció, sí, la de ser la serventa major de la mansió de la família Fulkna, una de les més poderoses de la Ciutat, vinculada estretament amb el Constructor. Ella havia hagut d’escanyolir unes quantes desgraciades per apoderar-se d’aquell lloc de treball. No lamentava les seves accions. Havia fet el que havia de fer. També per això donava les gràcies cada dia: a totes les que s’havien deixat escanyolir, les que no havien insistit tant com ella per arribar a la seva fita, perquè no havien tingut la suficient força de voluntat per no deixar-se matar. La geperudeta entenia el seu paper sota l’estricte ordre del destí, però també de la feina feta amb cura, fins a les màximes conseqüències. Amb aquestes conviccions havia estat treballant durant tants anys. Aquell dia tan important es va aixecar amb alegria. Va baixar de les golfes polsoses on dormia per començar a enllestir les tasques de la mansió de la família Fulkna. Tot estava a punt de canviar per sempre.

Jo li he intentat trucar. I res. He intentat contactar amb ell a través de la seva secretària. I res. Li he enviat cartes, li he enviat textos, li he enviat missatges per via de totes les plataformes al meu abast. I res de res de res. Parets mortes. Una porquerada és el que ha estat. Perquè no és tan difícil convidar una de les joves promeses de la literatura ciutadana a una festa de matances, crec jo. Doncs es veu que sí, que és difícil. Aquí estic, amb aquests dos grumpfs, asseguts damunt d’un llit de fictícia alga pudent, mirant un cel cada vegada més tapat, amb tal neu caiguda, en aquest dia que per a mi comença entre lamentable i poderós. I si soc aquí a aquestes hores, d’aquest jorn en què pot passar de tot, és perquè soc una persona trista i penosa que no té cap altra cosa que escriure, cap altra cosa que aquests dos grumpfs i la il·lusió de poder arribar a la festa de matances d’en Iannis de Corfú. Però escriure no és un bàlsam, tampoc una manera de fugir, no. Per mi escriure és la salvació, encara que hi hagi gent que s’indigni quan jo afirmo una veritat d’aquesta mida. Penso que si escric és perquè tinc una ferida que a la vegada és específica, meva, però que també és comuna, nostra, i per això no només em pertany a mi, pertany a totes les criatures que habiten aquesta meva i nostra galàxia. Si jo escric no és per mostrar la ferida, perquè no la conec, tampoc per treure’n un benefici com fan algunes persones que s’aprofiten de les seves misèries amb total impunitat. Però, tot i que no la conegui i no la pugui mostrar gaire, sí que sé que hi és, i si hi és és per compartir-la, però no d’una forma immoral reprovatòria. Aquest és un dels molts processos conscients que visc quan escric encara que la gent no m’entengui. I després hi ha tot l’inconscient que jau al darrere. Potser m’entendran més endavant. Potser no. Però, mentrestant, jo hauré fet el que havia de fer. A vegades penso que això ja basta. Altres vegades no. Si vull arribar a la festa de matances d’en Iannis de Corfú és també per compartir aquesta ferida total. Tinc una estratègia. Si es pensa que m’ho impedirà s’equivoca. Sé que visc en la tristesa i la sordidesa, en el patetisme de la meva trentena no estrenada. Com puc evitar viure dins d’aquests panorames desoladors si soc horrible i el primer que veuen de mi és aquesta devastadora marca de naixement sota la meva pupil·la? La Mare diu que és un ull que mira, i que si em miren ho fan amb la voluntat de restar per sempre en la cosa mirada. Les mares sempre diuen coses precioses per consolar-nos, però el seu consol acaba essent la nostra vergonya. Jo no faig cas del seu triomfalisme líric. Sí, d’acord, molt bé, soc poca cosa, però quan se’m fica quelcom a la mollera soc incorruptible. I si en Iannis de Corfú es pensa que demà no podré arribar a la seva festa de matances, demà ja!, s’equivoca. Ja li vaig demanar ahir vespre a la Mare que avui matí m’acompanyés al cuc d’Arrakis, el sistema de transport més ràpid per assolir el centre de l’Artèria de la Ciutat. Hi arribaré ben d’hora, i si m’he de passar tot el dia cercant en Bòl·locks ho faré, ja que ell serà la meva porta d’accés, la fissura. Si no el trobo pel món el trobaré a la Galeria Plèiades, durant la presentació de L’estructura d’Onofre de Dip. Avui és el principi d’una nova era. Vinga, grumpfs, cap a casa, que ja heu amollat els vostres efluvis, i la Mare m’espera per acompanyar-me. Anar a la festa de matances d’en Iannis de Corfú ho canviarà tot: no perquè hi conegui la jet-set de la Ciutat, tampoc perquè si m’hi veuen deixaran de pensar que soc lamentable, ni perquè si soc una de les persones convidades em començaran a tenir una mica de respecte. No és per això. És per una altra cosa. Jo hi vaig perquè la vida ha d’inundar l’escriptura. Perquè la vida ha d’engendrar més vida. I vull conèixer el seu taller limfàtic. Vull sadollar-me de la seva energia indescriptible. Vull arribar a ser més jo a partir de l’impacte que m’imagino. Clar que sí. Del que es tracta és de la conquesta: del llenguatge, de la meva vida, del que encara no existeix però es pressent. Anar a la festa de matances d’en Iannis de Corfú significa conquerir-me. Ja ho veureu, Süss i Lessa, que un dia qui us arrossegarà no serà aquesta deplorable monstruositat adolescent amb la cara picada, tan assotada per l’acne que els forats del meu rostre semblen coves ideals per als mosquits que ens envolten, sinó una figura llegendària. Jo no vull la glòria, jo sols vull l’escriptura. Perquè la literatura salva. Jo no vull el prestigi, jo vull engendrar nous mons. Necessitem una nova literatura per a aquest nou univers que ens sosté. Si no, de què serveix res? No podem seguir retenint els models literaris del passat, hem de crear nous mites. Jo vull engendrar una literatura més ampla per a un concepte de realitat més ample d’aquest nou cosmos més ample. El resultat serà una veritat eixamplada. I per a mi tot començarà gràcies a la festa de matances d’en Iannis de Corfú. Creure és poder.

Tu saps que les embarassades lliures estan prohibides a la Ciutat. Tu saps que la Ciutat té estrictes controls natalicis, i que quan detecten que qualsevol criatura està embarassada s’engeguen els dispositius de control, o sigui, artefactes encara més específics i perillosos que els habituals. I tu no volies haver de passar per això perquè ja sabies que, per un motiu o un altre, al final t’haurien obligat a una cosa que no volies de cap de les maneres. No només has fugit pel que heu fet, sinó també perquè ja intuïes que ben endins portaves la vostra criatura. Ara estàs sota aquesta tela pollosa, enclotada com pots, abraçant-te el ventre i pregant als déus urbans, i als de més enllà, perquè tot vagi bé, perquè la vostra descendència neixi forta i sana dins del teu ventre, i perquè més enllà de l’interior de les teves parets uterines les coses et vagin bé i puguis sobreviure, ara que has de tenir en compte que has de ser portadora. Si segueixes on ets, sota la neu, congelant-te a poc a poc, no podràs aguantar gaire estona. Necessites menjar. Encara que sigui menjar sintètic, bèsties amollades, exsudacions. Tant és. Lluny queden els antics banquets. I necessites alimentar-te més del que en tu és costum. Tens fred. Tens por. Tens poca idea del que faràs. Coneixes massa gent per conèixer realment ningú, que és com dir que de tanta gent amb qui has entrat en contacte en la teva curta vida al final estàs més sola que qualsevol altra persona que coneguis. No pots confiar en la teva família, que ja no existeix després del que ha passat. Ara sols depens de tu mateixa i del que tu facis. En el fons, et trobes a la intempèrie però ets més lliure del que has estat mai. Això et fa sentir responsable, però també poderosa. T’aixeques. Et treus la tela pollosa de sobre. T’espolses una mica de neu que tenies sobre el teu cos nu, que es comença a colorar de morat congelació, morat cul de rata que cerca aliment. Comences a caminar. No saps cap a on, però camines. No és un mal començament.

Mentre ella baixava les escales de les golfes polsoses, la geperudeta va anar ordenant dins del seu cervell estrafet totes i cadascuna de les tasques que havia de portar a terme durant aquell dia tan interessant que es presentava. Primer hauria de treure una mica de pols de l’entrada de la mansió, perquè la senyora Fulkna no suportava la pols, però també perquè cada moble i cada superfície havia d’estar impecable per al gran festí que s’havia de constituir al migdia. Després la geperudeta hauria d’anar a la part de darrere de la mansió, on el senyor Fulkna havia habilitat un hivernacle de xuclamel, evidentment artificiós perquè feia molt de temps que l’autèntic havia desaparegut en el seu propi embafament, i agafar-ne un bon ram. La primera missió del dia era introduir unes quantes mostres del xuclamel ficcional a diferents cossiols perquè els convidats i les convidades de després gaudissin d’aquella olor intensa, tan característica de la mansió de la família Fulkna. Després la geperudeta hauria de donar ordres perquè el seu exèrcit de subordinades i de subordinats comencés a preparar l’esmorzar, perquè el senyor i la senyora Fulkna no trigarien gaire a aixecar-se, i com que s’aixecaven sempre a la mateixa hora ho volien tot a punt per quan les seves sabates cares toquessin el trespol del pis de baix on s’iniciava la santíssima litúrgia quotidiana. Després la geperudeta continuaria donant ordres perquè s’executessin les diferents etapes de cocció del gran tiberi d’aquell dia fonamental. El procés havia començat uns dies abans perquè les complexes elaboracions gastronòmiques estiguessin a punt, però encara en tenia unes quantes més de pendents, i no eren senzilles. Després la geperudeta hauria d’anar a despertar personalment els nens de la casa: la nena Fulkna i el nen Fulkna, perquè també baixessin a esmorzar. En realitat, no eren tan nena ni tan nen, però davant dels ulls de la geperudeta i de la família Fulkna encara eren el que eren, criatures, però, com quedaria constatat amb foc i ferro durant aquell dia que encara estava naixent, en efecte no eren tan nena ni tan nen. Però això ni la geperudeta ni la família Fulkna encara ni ho sospitaven. I en aquest punt, quan les sabates barates de la geperudeta varen assolir el darrer esglaó, la geperudeta va continuar fent esforços per arribar fins a la cuina, a través de l’intèrfon va donar les primeres ordres, llavors va prendre el drap i va començar a treure la pols de la mansió de la família Fulkna.

Jo ja he parlat algunes sessions seguides amb la meva psicomaga, que em diu que he de projectar, que he de visualitzar, que m’he de veure allà on vull arribar i començar a superar traumes. Jo ho veig molt clar: per arribar a n’en Iannis de Corfú he d’arribar abans a n’en Bòl·locks. En teoria és senzill. I avui se’m presenta l’ocasió idònia perquè el meu pla comenci a prendre forma. I que després em digui la psicomaga que no li faig cas, pàmfila més que pàmfila. Pobra energúmena tan cobejada. Les seves cuixes ruixades pels meus fluxos. No somnio en altra cosa. No puc deixar de pensar en totes les cuixes de totes les criatures inundades pels meus tsunamis glorificats. Si la meva psicomaga arribés a saber que en el fons les seves beneitures m’ajuden encara estaria més animada i tot, que a vegades sembla que qui necessiti més psicomàgia sigui la meva pròpia psicomaga. I miro aquest paisatge nevat de cartró pedra, i miro aquestes deixalles, i aquesta neu bruta, com el decorat audiovisual que és, feix d’hologrames estafadors intentant embellir la lletjor de dins i la lletjor de fora. Però jo em sento sota la continguda benaurança d’una ala protectora. El meu àngel de confitura. A vegades penso que la civilització és una rèmora, i que ens extingirem per culpa de la nostra fascinant capacitat d’emmerdar-ho tot. En un no-res arribarem a casa, grumpfs meus, Süss i Lessa, per tant no passeu pena que l’aigua i l’aliment plastificats us esperen i vosaltres ja haureu pixat i cagat per tot el dia. La Mare estarà contenta. Troba que sempre em clausuro a casa, que hauria de fer més amistats, que hauria de fer coses i no aïllar-me com un eremita tusk. No entén que pot semblar una reclusió però que en realitat és una obertura: escriure és el meu ull de bou. Per això soc el que soc. Escriure no és una escletxa, tanmateix, és més un enfonsar-se en millors dubtes. Jo escric perquè no sé res, i com que no sé res vull descobrir. Per aquesta qüestió vull anar a la festa de matances d’en Iannis de Corfú, encara que ell hagi fet tots els possibles per negligir-me, o potser ni tan sols no ha fet res, potser ni tan sols no m’ha ignorat, que seria més trist encara, perquè no sé res, perquè vull descobrir, perquè vull escriure, perquè vull que em canviï, perquè vull conquerir-me. No perquè sigui una persona acabada sinó perquè encara m’he d’inaugurar. Tanmateix no visc en l’hermetisme, com pensa la Mare. Fins a Calosgrumpfs, o Calalosgrumpfs com en va parlar en Parenta Pobra, he anat caminant, i amb els grumpfs de companyia. No es podran queixar cap dels tres, almenys avui o demà no podran, i quan recordi a la Mare que m’acompanyi fins al cuc d’Arrakis pegarà un altre bot d’alegria, com el va fer ahir. Ja estem arribant. És evident que em fa moltíssima peresa anar fins a l’Artèria de la Ciutat i perseguir en Bòl·locks pels carrers, arribar a la Galeria Plèiades on el trobaré segur, però no em queda cap altre remei perquè les matances són demà, i no és que hagi esperat a darrera hora, clar que no perquè jo soc una persona molt organitzada, però és que no m’ho he pogut engirgolar d’una altra manera. Fins ara no havia trobat una oportunitat com aquesta. La Mare em diu que soc un desastre i que sempre vaig a darrera hora però és mentida: tinc una gran capacitat gestora i una insistent meticulositat, és el món que no m’acompanya en la meva administració i el meu detallisme. Coratge i endavant. Ja hi som. En Süss i na Lessa comencen a clissar com bèsties degollades quan ensumen la Mare d’enfora. La Mare, com jo l’anomeno amb befa però també amb raó, és la Senyora dels Grumpfs, que tenen una passió, una devoció, per ella. S’acosta. Ja la sento.

MARE: Bon dia, videta, avui t’has alçat de bon dematí!

ESCRIPTOR: He anat a…

MARE: Hola, petitons, hola… No clisseu, que m’heu vist fa no-res. Exagerats! Ai, animalons, que sou uns animalons…

ESCRIPTOR: Fins a…

MARE: Que has sabut la notícia? Tota la Ciutat en parla!

ESCRIPTOR: Qu…

MARE: O que no ho saps, que han dit que en Werner Woyzeck ha estat vist per l’Artèria de la Ciutat? Diuen que només són rumors, però que està preparant un dels seus documentals. Tota la Ciutat està revolucionada! Si és veritat pot ser molt gros.

Werner Woyzeck? De veres? Si és així és molt fort. Tothom coneix el seu fanatisme. És un personatge més immens que existir. Va començar a ser famós després de la seva primera proesa. Un cop va tenir lloc el desastre del quadrant oest de la Ciutat, quan una sèrie d’edificis altíssims varen anar caient en cadena com una filera de fitxes, es va formar una amalgama perillosíssima de ferros i vidres, d’argamasses i cadàvers, de ferns i estrots, els materials més difícils de manejar i amb què era il·legal construir i amb què s’havien bastit aquells edificis que no podien fer cap altra cosa que caure en cadena quan passessin els lustres. O sigui, un desastre perfecte. Ningú no sabia què fer amb aquell desastre acabat de néixer del no-res, amb tal mescladissa infecta i enredada però admirable, admirable perquè aconseguir aquell resultat era com el miracle del caos. Mentre el Constructor es decidia, i activava els protocols de seguretat, en Werner Woyzeck va voler aprofitar la situació d’aquell context idoni per a una bogeria de les seves, que per cert han fet que passi a la història. Amb l’ajuda dels nadius de la zona, que pensaven que amb aquell acte cridarien l’atenció de tota la Ciutat i la farien reaccionar el més prompte possible, en Woyzeck va fer arrossegar una escultura immensa, una proa grandiosa que tenia forma de cavall blindat, pendent amunt. Tota la Ciutat va contemplar aquell alçament apoteòsic entre les runes mentre en Woyzeck ho filmava en una pel·lícula protagonitzada per nans, vells grassos, perseguits polítics i les classes més baixes i repugnants de la zona, protagonistes per primer cop d’un moment extraordinari i d’una obra revolucionària des de la seva mateixa concepció. Allò va ser un portent. I si el Constructor no va emprendre accions contra en Woyzeck va ser, en el fons, perquè en el passat havien estat molt amics i havien compartit iniciatives valentes en les quals en Iannis de Corfú també havia participat. Tots tres havien coincidit segles enrere, sí, juntament amb altres eminències de diferents disciplines com l’arquitecta Joana Benet, en la fundació de l’Escola d’Energia. Però la història d’aquell projecte il·lusionant va acabar molt malament, i això ja és…

MARE: No em diguis que has d’anar a alguna banda.

ESCRIPTOR: M’acom…?

MARE: Al cuc d’Arrakis? Oi, sí! I tant! Ja m’ho vares dir ahir però ho havia oblidat fins que m’hi has fet pensar. Perdona’m, perdona’m. Oh, que bé que surtis! Quina alegria. No passis cap pena. Volia agafar la llançadora per acostar-me a comprar quatre cosetes i per trobar-me amb les meves tres amigues, per tant em ve de camí. Ja saps que encara no he trobat ocasió per presentar-te-les, però ja les coneixeràs, clar que sí, un dia que trobem i que vagi bé. Ai, videta, que contenta que estic que tinguis ganes de sortir una mica. És que sempre estàs tan en clausura!

ESCRIPTOR: Vul…

MARE: Obre’t. Obre cada racó del teu cos i del teu ser. No t’has d’obsessionar tant per les coses, que després pateixes. Tu ja saps que si et prens el que sigui amb més calma tot t’anirà milloret. I també ja saps que no has d’agafar aquestes enrabiades, que has d’anar fent feina a poc a poc, insistir és un art, per tant no defalleixis. Insisteix per aconseguir el que vols. T’ho diem la teva psicomaga i jo mateixa. Ja saps que sempre ens tindràs per al que vulguis, i més encara.

ESCRIPTOR: S…

MARE: Vinga, anem! Que si no anem ràpid encara el perdràs.

Tu camines. Has anat fent passa a passa, peu a peu, i has avançat entre les tòrrides deixalles. No tens ni idea de cap a on vas, però el mateix encaix dels teus músculs et fa avançar en una estranya sincronia. Com si estiguessis ballant amb la Ciutat, com si el teu cor estigués en solfa amb la seva melodia cacofònica, o com si estiguessis en dansa amb l’esperit conjunt de totes les coses que t’envolten en el teu decidit avançar. Estàs, tanmateix, convençuda que ningú més no podria ballar amb tu, perquè tens la sensació que rere teu els carrers han anat mudant, i és per això que també saps que ningú no et pot seguir realment tret que estigui al teu precís costat. Per un segon penses que tu podries ser la persona que resolgués l’enigma del plànol de la Ciutat, així esdevindries una Deessa Escarlata capaç de tornar l’ordre dins de l’anarquia. T’estimes més evitar aquestes cabòries i no mirar enrere, per si de cas. No vols perdre aquesta única oportunitat que et queda per trobar-te en la teva pròpia supervivència. I sospites que rere teu, si et giressis, et veuries més desesperada encara del que t’imagines en el teu caparró fred com un gelat pèrfid. Tanmateix notes, per la remor que se sent, que t’acostes a l’Artèria de la Ciutat. Penses que podràs intentar birlar el que puguis del primer lloc que trobis per menjar alguna coseta, ja sigui d’una paradeta o de la primera persona que passi. Millor d’una botiga, perquè no saps com pot reaccionar la primera persona que passi. I perquè mai no has dut a terme cap acte delictiu, ni tan sols la més mínima falta contra tot el que t’han acabat imposant fins ara, però tens tanta gana i tanta gelor que et creus capaç de la màxima atrocitat, i més encara sabent que a les entranyes portes la vostra criatura. No t’equivoques. Arribes a l’Artèria de la Ciutat, amb tot el seu desconcert, totes les llums histèriques, totes les races de la galàxia en un maremàgnum excessiu. T’havien explicat coses de l’Artèria, però sols les havies pogut imaginar. Perquè no ha estat fins ara que has sortit del teu cau. En quines condicions! Fins ara totes les coses t’havien estat molt còmodes. I el jorn en què debutes per a l’exploració més enllà dels teus límits és el dia en què renuncies a tot. Gairebé com una immolació lenta, la teva voluntària deformitat. Ensumes alguna cosa agradable de lluny. Segueixes el teu propi olfacte. Arribes a un lloc que creus que és més bonic que el Paradís.

Gràcies a ella, la mansió de la família Fulkna tornava a disposar de l’olor del xuclamel, naixement i mort. Tampoc no hi havia ni una engruna de pols. La geperudeta n’estava orgullosa, com cada vegada que feia alguna cosa de profit, com cada vegada que podia marcar vistiplaus al costat de les tasques que hi havia a la llista que cada matí preparava. Adorava fer llistes. Però sobretot adorava anar fent ves baixes al costat de les tasques que havia anat tancant. La geperudeta sabia que les llistes eren especials, perquè fan creure en una senzillesa esquemàtica, regalen la falsa il·lusió que tot és més fàcil del que sembla, i que amb una mica d’organització tot es pot aconseguir. Amb aquesta il·lusió, la geperudeta no només anava fent llistes i tancant llistes cada dia, sinó que fins i tot les conservava: memòria viva del que havia anat acabant. Les enganxava una rere l’altra en els seus quaderns. Aquell era el diari de la seva vida, el llibre del seu ser. Tenia quaderns i quaderns i més quaderns amb les llistes que orgullosament havia anat enganxant amb una devota inclinació. Es dedicava un somriure alegre, dotat amb l’alegria que una geperudeta com ella podia arribar a gaudir, i continuava treballant per així poder fer una ve baixa al costat de la tasca realitzada. Una més. Una altra. I mentre estava amb aquests pensaments, va sentir com les sabates cares del senyor Fulkna i de la senyora Fulkna tocaven el trespol de la planta baixa. Per tant la geperudeta va començar a córrer de pressa, tan de pressa com una geperudeta podia anar, per arribar fins a la cuina, engegar la cafetera caríssima, treure a la llum totes i cadascuna de les delícies que el senyor Fulkna i la senyora Fulkna volien degustar, i esperar dreta, tan dreta com una geperudeta com ella podia estar, davant de la taula imperial de la cuina on se celebraven totes i cadascuna de les tandes de nodriment. I aquell dia, en aquella taula, no només hi hauria un gran festí, sinó que també hi hauria un espectacle que ningú, ni els comensals, ni la família Fulkna, ni la geperudeta no podrien oblidar mai. La geperudeta, semidreta davant la taula imperial, sentia una mena d’orgull civil, com d’edifici que aguanta segles contra la inclemència de la degradació. Pertot l’olor del xuclamel. Una flaire característica que ningú que visités la mansió de la família Fulkna mai no desatenia. Però no seria per l’efluvi que els comensals del gran festí que encara havia d’arribar recordarien la casa aquell dia, aquell dia tan interessant que tot just començava sense pols i amb l’olor del xuclamel a la mansió de la família Fulkna. Seria per una altra cosa igual d’intensa que aquella fragància que s’impregnava, obsessiva, claustrofòbica i ingent. El senyor Fulkna i la senyora Fulkna varen travessar el llindar de la cuina.

Jo sé que la història del cuc d’Arrakis és molt curiosa. Que la primera vegada que es va fer servir semblava que ningú a la Ciutat s’atreviria mai a viatjar dins de les entranyes d’una descomunal larva viva. El duc Leto va ser qui va començar a fer negoci amb els cucs enormes del seu planeta: deia que, ben domesticats, són un mitjà de transport eficient, no contaminant, ideal per a llargs desplaçaments. L’únic problema és que no circula gaire aire dins seu i costa respirar. Les pestilències fecals poden arribar a afectar la gent que els fa servir. Per circumstàncies evidents, no disposen de conductes de ventilació, com els antics transports similars. O sigui que res de finestres. Però, tanmateix, qui voldria veure el panorama apocalíptic que emmarca els trajectes dels cucs d’Arrakis fins a l’Artèria de la Ciutat? Qui té el suficient coratge per mirar, cara a cara, les conseqüències d’aquesta guerra que fa tants mil·lennis que va començar i de què ningú ja no recorda els motius exactes que menaren a la confrontació? La Mare m’acompanya amb el seu transport per aquest mateix panorama, i jo que tinc finestra no la faig servir. No m’interessa veure destrosses, solars calamitosos, carrers canviants, aquesta carretera tòrrida i la neu que ho empastifa tot amb xacra marronosa. Dins i fora meu he vist suficient misèria per a tota una vida. I no, no m’agrada.

MARE: Tens efectiu?

ESCRIPTOR: N…

MARE: Jas! Va. Aquí ho tens. Tres-cents puks et bastaran? Si no, no passis pena, que tens el codi de barres al sistema genètic i pots fer marrada a qualsevol punt de caixes per treure el que necessitis. I si has de mester res sols em fas una trucada hologràfica i m’ho comentes sense problemes, sí? Vols que et vingui a cercar a l’Artèria més tard o tornaràs amb un altre cuc? Tanmateix no deixen de circular en cap moment… El que tu t’estimis més i el que et sigui més còmode, però avisa’m tot d’una que puguis, així em deixes tranquil·la.

ESCRIPTOR: Dem…

MARE: Doncs ja em dius amb quin cuc vens i et vinc a cercar, d’acord? I ara corre, videta meva, que encara el perdràs! Ben gros que és! Segur que hi cabreu perfectament, va, que aquesta vegada no farà tanta pudor com l’últim cop, quan quasi t’ofegues. El cuc d’avui no patirà un còlic, t’ho dic jo. Quina història que va ser aquella! Algun dia n’hauries de fer un conte dels teus, que ja saps que són preciosos i que m’agraden molt.