Cover

Illustration

Rebecca Solnit

Escriptora, historiadora i activista, ha escrit setze llibres sobre medi ambient, art, política i història cultural. Ha treballat en campanyes a favor dels drets humans, especialment contra la violència de gènere, i per aturar el canvi climàtic. Publica habitualment a The Guardian i Harper’s Magazine. L’any 2010 Reader Magazine va dir que era «una de les 25 visionàries que estan canviant el món».

Cover

L’amfitrió d’una festa a la qual assisteix Rebecca Solnit li recomana la lectura d’un llibre que acaba de publicar-se. Ell està tan capficat en el seu paper d’home condescendent i paternalista que no escolta, fins que és massa tard, que està recomanant-li el llibre a la pròpia autora. I que ha fet el ridícul evidenciant que no ha llegit més que una ressenya: alguns homes, sàpiguen o no de què parlen, insisteixen a explicar coses a les dones.

Els homes m’expliquen coses és una reflexió sobre com s’ha construït al llarg de la història la diferència entre homes i dones, i sobre com les dones encara avui ho tenen més difícil: per ser escoltades, per caminar de nit sense por, per denunciar els assetjaments, per reivindicar els seus drets, per eradicar la cultura de la violació i dels privilegis sexuals. I alhora són textos plens d’intel·ligència i esperança que conviden a tots, homes i dones, a pensar en la vigència del feminisme.

«Una dona camina per una carretera [...] Vet aquí el camí: potser fa mil quilòmetres, i la dona que hi camina no està ni al quilòmetre número u. No sé fins on ha d’arribar, però sé que no va enrere, malgrat tot, i que no camina sola.»

ELS HOMES
M’EXPLIQUEN COSES

EL FIL D’ARIADNA
96

Títol original: Men Explain Things to Me

© 2014 Rebecca Solnit

© 2016 Marina Espasa, per la traducció

© Ana Teresa Fernández, per les imatges

© 9 Grup Editorial, per l’edició

Angle Editorial

Muntaner, 200, àtic 8a · 08036 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Primera edició: novembre de 2016

ISBN: 978-84-15307-88-4

Producció de l'ebook: booqlab.com

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Rebecca Solnit

ELS HOMES
M’EXPLIQUEN
COSES

Traducció de Marina Espasa

Imatges d’Ana Teresa Fernández

Illustration

 

A les àvies, als qui treballen per la igualtat, als somiadors, als homes que ho entenen, a les dones joves que tiren endavant, a les més grans que els van obrir camí, a les converses sense fi i a un món que permeti que l’Ella Nachimotivz (nascuda el gener del 2014) floreixi amb tot el seu esplendor.

Índex

1. Els homes m’expliquen coses

2. La guerra més llarga

3. Mons que xoquen en una suite de luxe

Quatre idees sobre l’FMI, la injustícia global i un desconegut en un tren

4. Elogi de l’amenaça

Què vol dir de debò la igualtat en el matrimoni

5. L’Àvia Aranya

6. La foscor de Virginia Woolf

Abastar l’inexplicable

7. La síndrome de Cassandra

8. #YesAllWomen

Les feministes reescriuen la història

9. La capsa de Pandora i el cos de policies voluntaris

Crèdits de les imatges

Agraïments

CAPÍTOL  1

Els homes m’expliquen coses

2008

Illustration

Encara no sé per què la Sallie i jo ens vam molestar a anar a aquella festa dalt d’un turó boscós a sobre d’Aspen. Tothom era més gran que nosaltres, grans en distinció i en grisor, i prou grans perquè nosaltres, que ja havíem passat els quaranta, fóssim les jovenetes de l’ocasió. La casa era fabulosa —si us agraden els xalets d’estil Ralph Lauren—: una robusta torre de luxe a dos mil set-cents metres d’altura plena de banyes de cèrvids, molts kílims i una estufa de llenya. Ens estàvem arreglant per marxar quan el nostre amfitrió va dir: «No, quedeu-vos una mica més, que així puc parlar amb vosaltres». Era un home que imposava i que havia fet molts diners.

Ens va fer esperar mentre els altres convidats s’escolaven enfora cap a la nit d’estiu i després ens va fer seure a la seva taula de fusta massissa i em va dir:

—I doncs? M’han dit que has escrit algun llibre?

—Uns quants, de fet —vaig contestar.

I va dir, de la mateixa manera en què animes el fill de set anys del teu amic perquè t’expliqui com li van les classes de flauta:

—I de què van?

Anaven d’unes quantes coses diferents, els sis o set que aleshores havia publicat, però vaig començar a parlar només del més recent aquell dia d’estiu del 2003, que es titulava River of Shadows: Eadweard Muybridge and the Technological Wild West. Era un llibre sobre l’anihilació del temps i l’espai i la industrialització de la vida de cada dia.

Em va tallar de seguida que vaig mencionar Muybridge:

—¿I ja has sentit a parlar del llibre tan important sobre Muybridge que ha sortit aquest any?

Jo estava tan ficada en el paper assignat d’ingènua que era del tot capaç de contemplar la possibilitat que un altre llibre sobre el mateix tema hagués sortit alhora que el meu i que, per alguna raó, m’hagués passat per alt. Ell ja m’estava parlant d’aquell llibre tan important... amb aquell aire estufat que identifico tan bé en un home quan parla sense aturador mentre fixa els ulls en l’horitzó llunyà i borrós de la seva autoritat.

Un moment: deixeu-me dir només que la meva vida està ben amanida d’homes adorables, amb una llarga successió d’editors que m’han animat des que era jove, m’han escoltat i m’han encoratjat i publicat, amb un germà petit infinitament generós, amb amics esplèndids dels quals es podria dir que (com l’empleat dels Contes de Canterbury que encara recordo de les classes del senyor Pelen sobre Chaucer) «aprendria i als quals ensenyaria alegrement». Però hi ha aquests altres homes, també. La qüestió és que el senyor Molt Important no parava de xerrar amb vanitat sobre aquell llibre que jo hauria d’haver conegut quan la Sallie el va interrompre per dir:

—És el seu llibre.

O va provar d’interrompre’l, vaja.

Però ell continuava a la seva. La Sallie va haver de dir «És el seu llibre» tres o quatre vegades abans no es va donar per vençut. I aleshores, com en una novel·la del segle XIX, va empal·lidir. Que jo fos l’autora d’aquell llibre tan important que va resultar que ell no havia llegit (només una referència a la New York Times Book Review uns quants mesos abans) va confondre tant les categories cristal·lines en què s’estructurava el seu món que es va quedar estupefacte i mut... durant uns instants, abans de tornar a engegar el discurs. Com que érem dones, vam esperar educadament a ser fora de l’abast de la seva capacitat auditiva per començar a riure, i encara no hem parat de fer-ho.

M’agrada aquesta mena d’incidents, en què les forces que normalment són esmunyedisses i difícils d’identificar es posen a serpentejar entre l’herba i es fan tan òbvies com, no sé, una anaconda que s’acabés de menjar una vaca o com un cagarro d’elefant a la catifa.

El pendent relliscós dels silencis

Sí, gent de tots dos sexes apareix a les festes per parlar sense aturador sobre coses irrellevants i sobre teories de la conspiració, però la confiança a l’hora de barallar-se a cara descoberta típica d’algú del tot ignorant està del tot lligada al sexe, almenys pel que fa a la meva experiència. Els homes m’expliquen coses, a mi i a les altres dones, sàpiguen o no de què estan parlant. Alguns homes.

Totes les dones saben de què estic parlant. És aquesta arrogància la que posa les coses difícils, a vegades, a qualsevol dona en qualsevol camp; la que els impedeix expressar una opinió o ser escoltades quan han gosat dir-la; la que empeny les dones joves a callar tot indicant-los —de la mateixa manera en què ho fa l’assetjament als carrers— que aquest no és el seu món. Ens entrena a dubtar de nosaltres mateixes i a limitar-nos alhora que exercita l’excés de confiança, mai corroborada, dels homes.

No em sorprendria que part de la trajectòria de la política nord-americana des del 2001 hagués estat modelada pel que podríem anomenar la incapacitat d’escoltar Coleen Rowley, la dona de l’FBI que va elaborar uns informes que prevenien el perill d’Al-Qaeda, i estic segura que va ser modelada per una administració Bush a la qual no es podia dir res, ni tan sols que l’Iraq no tenia lligams amb Al-Qaeda ni armes de destrucció massiva, o que la guerra no seria un «camí de roses». (Ni tan sols homes experts van poder penetrar la fortalesa de la petulància d’aquella administració.)

L’arrogància potser va tenir alguna cosa a veure amb la guerra, però aquesta síndrome és una guerra a la qual gairebé qualsevol dona s’enfronta cada dia, una guerra contra ella mateixa també, una creença en la seva superfluïtat, una invitació al silenci, una guerra de la qual una carrera d’escriptora bastant bona (amb molta feina de recerca i una pila de fets desplegats amb correcció) encara no m’ha alliberat del tot. Al capdavall, hi va haver un moment, allà a la festa, en què estava disposada a permetre que el senyor Important i la seva confiança altiva enderroquessin la meva certesa, que va trontollar.

No oblideu a mi que se m’ha fet notar en moltes més ocasions que a la majoria de les dones que tenia el dret de pensar i de parlar, i que he après que una certa quantitat de dubtes sobre una mateixa són una bona eina a l’hora de corregir, entendre, escoltar i progressar, encara que en una quantitat excessiva siguin paralitzadors, i que la confiança total en un mateix produeix idiotes arrogants. Hi ha un punt intermedi entre aquests pols cap a on els dos sexes han estat empesos, un cinturó equatorial càlid on es dóna i es rep i que és on tots ens hauríem de trobar.

Hi ha versions molt més extremes de la nostra situació en països com, per exemple, alguns de l’Orient Mitjà, on el testimoni d’una dona no té valor legal, és a dir, que una dona no pot testificar que ha estat violada sense que un testimoni masculí contradigui el violador. Cosa que rarament passa.

La credibilitat és una eina de supervivència bàsica. Quan era molt jove i només començava a entendre de què anava el feminisme i per què era necessari, tenia un nòvio l’oncle del qual era físic. Un Nadal, ens explicava, com si es tractés d’un tema lleuger i divertit, com la dona d’un veí del seu barri ple de terroristes potencials havia sortit de casa corrent i despullada a mitja nit xisclant que el marit l’estava intentant matar. ¿Com sabies que no l’estava intentant matar?, vaig preguntar. Ell va explicar, amb paciència, que eren una parella de classe mitjana molt respectables. I que, per tant, això que «el marit l’estava intentant matar» no era una explicació creïble del fet que ella estigués fugint de casa vociferant que el marit intentava matar-la. Que, d’altra banda, estava boja...

Fins i tot aconseguir una ordre d’allunyament —una eina legal força nova— requereix adquirir la credibilitat per convèncer els jutges que un home és una amenaça, a més d’aconseguir també que després els policies l’apliquin. Les ordres d’allunyament, de tota manera, moltes vegades no serveixen. La violència és una manera de silenciar la gent, de negar-ne la veu i la credibilitat, de ratificar el teu dret a controlar el seu dret a existir. Unes tres dones al dia són assassinades pels seus marits o exmarits en aquest país. És una de les principals causes de mort de les dones embarassades als Estats Units. Al cor de la lluita del feminisme per aconseguir que la violació, o la violació durant una cita, la violació dins del matrimoni, la violència domèstica i l’assetjament en un lloc de feina siguin considerats crims, hi ha hagut la necessitat de convertir les dones en creïbles i audibles.

Tendeixo a creure que les dones van adquirir l’estatus d’éssers humans quan aquesta mena de fets van començar a ser presos de manera seriosa, quan les coses que ens aturen i ens maten van ser contrarestades de manera legal, des de mitjan anys setanta, força després del meu naixement. I a qualsevol que estigui a punt de començar a discutir que la intimidació sexual en el lloc de feina no és una qüestió de vida o mort, que recordi que la caporala dels marines Maria Lauterbach, de vint anys, sembla que va ser assassinada pel seu col·lega de rang més alt una nit d’hivern mentre esperava per testificar que ell l’havia violada. Van trobar les restes cremades del seu cos embarassat al cremador del jardí de darrere de casa seva.

Que ens diguin, de manera categòrica, que ell sap de què parla, i ella no —encara que sigui en la part més petita d’una conversa— perpetua la lletjor d’aquest món i n’oculta la llum. Després d’haver-se publicat el meu llibre Wanderlust l’any 2000, vaig descobrir que era molt més capaç de resistir els atacs a les meves percepcions i interpretacions. En aquella època, vaig oposar-me al comportament d’un home un parell de vegades, i en els dos casos se’m va dir que l’incident no havia passat com jo deia, que estava sent subjectiva, delirant, recarregada, deshonesta: en una paraula, dona.

Durant la major part de la meva vida, hauria dubtat de mi mateixa i hauria cedit. Tenir una projecció pública com a historiadora em va ajudar a mantenir-me ferma, però poques dones aconsegueixen aquesta munició, i molts més milions de dones deuen estar allà a fora en aquest planeta de set mil milions de persones aguantant que se’ls digui que no són testimonis fiables de les seves vides, que la veritat no és propietat seva, ni ara ni mai. Això va molt més enllà dels homes que expliquen coses, però forma part del mateix arxipèlag d’arrogància.

Els homes m’expliquen coses, encara. I cap home se m’ha disculpat mai per haver-me explicat, malament, coses que jo sé i ell no. No ho han fet, però segons les dades d’esperança de vida, em queden uns altres quaranta-i-tants anys per viure, és a dir, que podria passar. Per si de cas, no m’aguanto la respiració mentre espero.

Dones que lluiten en dos fronts

Uns quants anys després de l’idiota d’Aspen, era a Berlín fent una conferència quan l’escriptor marxista Tariq Alí em va convidar a un sopar que incloïa un escriptor i traductor i tres dones una mica més joves que jo que es van quedar callades i amb una actitud respectuosa durant la major part del sopar. En Tariq va estar perfecte. Potser el traductor estava molest perquè jo vaig insistir a jugar un paper modest en la conversa, però quan vaig dir alguna cosa sobre com les Woman Strike for Peace (Moviment de Dones per la Pau), el petit i extraordinari grup antibel·licista i antinuclear que es va fundar el 1961 i que va ajudar a desmantellar el Comitè d’Activitats Antiamericanes, caçaven comunistes, el senyor Molt Important número 2 es va posar burleta. El Comitè, va insistir, no existia a principis dels seixanta i, de tota manera, cap grup de dones va jugar cap paper d’aquella mena en la caiguda del Comitè. La seva burla va ser tan fulminant i la seva autoconfiança era tan agressiva que discutir-hi em va semblar un exercici perillós de futilesa i una invitació a ser més insultada encara.

Em sembla que ja havia escrit nou llibres en aquell moment, incloent-ne un que havia nascut a partir de documents originals i entrevistes amb una membre clau de Women Strike for Peace. Però els homes explicadors encara assumeixen que sóc —i això crea una mena de metàfora d’impregnació fosca— un vaixell buit que ells han d’omplir amb el seu coneixement i judici. Un freudià diria que sap què tenen ells que jo no tinc, però la intel·ligència no és a la polla, encara que puguis escriure sobre la neu amb la teva titola una de les frases llargues, mel·líflues i musicals de la Virginia Woolf sobre la subjugació subtil de les dones. Quan vaig tornar a ser a la meva habitació d’hotel, vaig fer una mica de recerca online i vaig descobrir que Eric Bentley, en la seva història definitiva sobre el Comitè d’Activitats Antiamericanes, descriu les Women Strike for Peace com les que «van clavar el cop definitiu que va suposar la presa de la Bastilla del Comitè». A començaments dels seixanta.

Vaig decidir començar un petit assaig (sobre Jane Jacobs, Betty Friedan i Rachel Carson) per al diari Nation amb aquesta conversa, en part com a salutació amical a un dels homes que m’han explicat coses més desagradables: «Col·lega, si estàs llegint això, ets un furóncol a la cara de la humanitat i un obstacle per a la civilització. Avergonyeix-te’n».

La batalla amb els «Homes que Expliquen Coses» ha trepitjat moltes dones: de la meva generació, de la que ha vingut després i que tanta falta ens fa, aquí i al Pakistan i a Bolívia i a Java, per no parlar de les incomptables dones que van viure abans que jo i a qui no se’ls va permetre entrar al laboratori, o a la biblioteca, o en una conversa, o a la revolució, o ni tan sols a la categoria dita humana.

Al capdavall, Women Strike for Peace va ser fundat per dones que estaven fartes de fer el cafè i picar a màquina i de no tenir veu ni capacitat de decisió dins del moviment antinuclear dels cinquanta. La majoria de les dones lluiten en dos fronts: un, el del tema que sigui, i l’altre, simplement, el del dret a parlar, a tenir idees, que se’ls reconegui que estan en possessió de la veritat i dels fets, a tenir valor, a ser un ésser humà. Les coses han millorat, però aquesta guerra no s’acabarà durant la meva època. Encara lluito, per mi, és clar, però també per totes aquelles dones més joves que tenen alguna cosa a dir, amb l’esperança que aconseguiran dir-la.

* * *

Postdata

Un vespre, durant un sopar, el març del 2008, vaig començar a fer broma, com havia fet moltes vegades, sobre la possibilitat d’escriure un assaig que es titulés «Els homes m’expliquen coses». Tots els escriptors tenen una quantitat estable d’idees que no acaben mai d’arribar al paper, i jo havia tret aquesta a passejar alguna altra vegada. La meva amfitriona, la teòrica i activista Marina Sitrin, una dona brillant, em va insistir que ho fes, perquè gent més jove, com la seva germana Sam, ho havia de llegir. Les dones joves, va dir, han de saber que el fet de sentir-se infravalorades no és el resultat dels seus fracassos secrets. Era la vella guerra entre sexes, i ens havia passat a la majoria de nosaltres, dones, en algun moment o altre.

El vaig escriure d’una tacada l’endemà al matí, d’hora. Quan una cosa agafa una forma compacta tan de seguida és perquè s’havia estat formant en algun racó fosc de la nostra ment durant molt de temps. Volia ser escrit; estava inquiet al seu racó; va sortir galopant un cop em vaig haver assegut davant de l’ordinador. Com que la Marina dormia fins més tard que jo en aquella època, li vaig fer llegir a l’hora del seu esmorzar i, una mica més tard, aquell mateix matí, el vaig enviar a en Tom Engelhardt, del web TomDispatch, el qual ho va publicar a la xarxa al cap de molt poc. Va córrer molt, com la majoria d’assajos que es pengen en aquest web, i no ha parat mai de donar voltes pel món, s’ha repostejat i compartit i comentat arreu. Ha circulat com res més del que he fet.

Havia tocat una fibra. I un nervi.

Alguns homes van explicar per què això dels homes que expliquen coses a les dones no era realment un fenomen de gènere. Normalment, les dones replicaven que, quan els homes insistien que tenien dret a menystenir les experiències que les dones diuen que tenen, era quan aconseguien explicar les coses exactament com jo deia que fan a vegades. (Que quedi constància que jo crec que les dones han explicat coses de manera paternalista, i a homes, també. Però això no és indicatiu de la diferència enorme de poder, que adopta formes molt més sinistres, ni de l’esquema general de com funciona el gènere en la nostra societat.)

Altres homes ho van entendre i hi van estar d’acord. Al cap i a la fi, ho vaig escriure a l’època en què els homes feministes havien agafat una presència més considerable, i quan el feminisme era més divertit que mai. No tothom sabia que eren divertits, però. Al web TomDispatch, el 2008, vaig rebre un correu electrònic d’un home més gran que jo, d’Indianapolis, que va escriure per dir-me que ell «mai no havia estafat cap dona des d’un punt de vista personal o professional» i després em renyava per no freqüentar «paios més normals o, si més no, fer els deures una mica abans». Després em donava uns quants consells sobre com portar la meva vida i acabava analitzant el meu «sentiment d’inferioritat». Ell creia que ser tractada amb paternalisme era una experiència que una dona podia triar tenir o no, i que, per tant, tota la culpa era meva.

Va aparèixer un web que es deia «Academic Men Explain Things to Me», i allà centenars de dones universitàries van compartir les seves històries sobre quan les havien tractat de manera paternalista, quan les havien menystingut, interromput, i molt més. El concepte mansplaining1mansplainedNew York Times