Xavier Aliaga
Periodista i escriptor, nascut a Madrid el 1970 i criat a Xàtiva des de la infantesa. Durant una dècada treballà en comunicació política. Ha estat columnista, tertulià de ràdio i televisió i guionista. Des de 2007 es dedica completament a la creació com a escriptor, periodista cultural i crític literari i musical. Actualment és responsable de cultura d’El Temps. Ha publicat, entre altres, Els neons de Sodoma (Premi Andròmina), Vides desafinades (Premi Joanot Martorell i Premi de la Crítica) i El meu nom no és Irina (Premi de la Crítica).
«Antonio Aliaga Pérez no fou diplomàtic, ni escriptor, ni cap de govern, ni coronel de l’exèrcit. [...] Fou una persona anònima que hagué de fugir perquè no es va resignar al resultat d’una guerra. [...] I que, malgrat el seu anonimat absolut, va tenir una vida extraordinària. Una existència que calia recompondre i contar. Per no sotmetre-la també a un oblit ignominiós.»
Antonio Aliaga ha de fugir d’Espanya durant els primers anys de la postguerra. Les seves activitats antifranquistes a la clandestinitat l’obliguen a deixar dona i dues filles a Carcaixent i allistar-se a la Legió Estrangera, immersa en la guerra d’Indoxina. En la distància física i a ulls de la seva família Antonio es converteix en un personatge misteriós, esmunyedís i mític.
Xavier Aliaga, l’autor i narrador, no ha conegut el seu oncle Antonio, però immers en el paper de cronista s’endinsa en el passat familiar per treure a la llum la veritat, fins allà on pugui, desvetllar misèries i grandeses i construir una esplèndida novel·la sobre una vida alhora ordinària i excepcional.
Les quatre vides
de l’oncle Antoine
Narratives
93
El jurat del XXVII Premi Ciutat de Tarragona de novel·la Pin i Soler (2017), convocat per l’Ajuntament de Tarragona, Òmnium Cultural del Tarragonès i el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona, el formaven Maria Lluïsa Amorós, Mònica Batet, Pere Guixà, Bernat Puigtobella, Vicenç Villatoro i Joan Chavarria com a secretari.
© 2017 Xavier Aliaga
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
Muntaner, 200, àtic 8a · 08036 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: setembre de 2017
ISBN: 978-84-17214-04-3
Producció de l'ebook: booqlab.com
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
XXVII Premi Ciutat de Tarragona
de novel·la Pin i Soler
Arbre genealògic
Preludi
Gènesi
Despertador
Antonio anà a la guerra
A pas de formiga
Cecilio i Cándida
Una nissaga ferroviària
L’oncle era comunista
La fugida
Tournay
L’última de la cadena
Les fotografies parlen
La darrera vida d’Antonio
Legionaris de paper
Notícies de la Legió
L’anell de Ximo
Les filles del legionari
Madrid
Les paraules de Victoria
Mon cousin Antuan
Carta d’Aubagne
Una vida de llibre
L’últim alè
Punt de gir
María Antonia
La veu d’Antonio
De Pamplona a Toulouse
Un mar de distància
La guerra eren ells
Christian (et Vivienne)
La darrera vida d’Antonio (I)
Coses que hauries d’haver fet abans
La darrera vida d’Antonio (i II)
La vida sense Antonio: Remedios
La vida sense Antonio: Yvette
Apagant els llums
Agraïments
A la memòria d’Yvette,
de Remedios i d’Antonio.
«Morir no és cap poema. És cruel prosa.»
JOAN PERELLÓ, L’Atles deshabitat
«L’oblit és també una forma de mentida.»
SVETLANA ALEKSIÉVITX, Els nois de zinc
«Endevinar que el pessimisme de la vida real, que el fatalisme de la vida quotidiana és molt més gris, molt més depriment, molt més desconsolador que totes les amargures literàries de Hemingway.»
JOSEP BERTOMEU MOLL, Capvespre
Antonio Aliaga Pérez fou un valencià de l’exili. El seu nom no el trobareu en els llibres d’història, ni en els estudis sobre la diàspora republicana. No era un intel·lectual ni un polític nomenat de la República espanyola. Tampoc no formà part de les guerrilles que muntaren el castell de sorra d’una improbable revolta contra el franquisme. I no fou un d’aquells centenars de milers de ciutadans anònims que acotaren el cap després de la guerra i el depositaren, a desgrat o a consciència, sota la bota del dictador. Antonio no es va sotmetre a aquell destí gris, misèrrim. I pagà molt cara la seua gosadia.
Podia haver estat una persona corrent, amb les seues singularitats de paio trempat, fogós, aventurer i una mica xarrador. Un ferroviari amb aspiracions de desempallegar-se de la grisa resignació, perquè era llegit i ambiciós. Podia haver tingut una existència relativament plàcida al costat de les filles. Podia haver conegut els nets i netes. Podia haver envellit en una alqueria de l’horta de València, fent balanç amb orgull o recança de l’existència mentre contemplava la penúltima horabaixa. L’oncle Antonio, és clar, no seria aquella ombra mítica que planava en les converses familiars alimentant la imaginació d’un jove nebot que, amb el temps, esdevindria escriptor i experimentaria la coïssor de les llegendes domèstiques, les grans històries familiars que són nostres i de ningú més. Un fragment difús però essencial de la memòria familiar que necessitava algú per interpretar els papers de cronista, d’historiador i de detectiu. Per omplir els buits i compondre el trencaclosques. Per proporcionar-los als familiars d’Antonio respostes a preguntes que sempre s’havien formulat. I rèpliques a interrogants que ni els havien passat pel cap.
Antonio Aliaga Pérez no fou diplomàtic, ni escriptor, ni cap de govern, ni coronel de l’exèrcit. No fou agitador de masses ni líder polític o social. Fou una persona anònima que hagué de fugir perquè no es va resignar al resultat d’una guerra. A aquella merda de país que visqué agenollat mig segle i que, en acabant, sotmeté a l’oblit els morts i les víctimes del bàndol perdedor. Un individu amb cara i ulls. Amb noms i cognoms que no apareixen a les recerques de Google. I que, malgrat l’anonimat absolut, va tindre una vida extraordinària. Una existència que calia recompondre i contar. Per no sotmetre-la també a un oblit ignominiós.
Hi ha fragments de vida emmagatzemats en una estança mal il·luminada que algú, un dia, rescabala de la foscor en obrir una petita finestra. La recerca dels trossos, repartits entre els racons polsegosos, dels bocins que fan d’inquilins d’armaris i calaixos, porta el seu temps, requereix una actitud, una (pre)disposició. Un dia deixaràs una petita escletxa en la finestra, per airejar els racons i donar-los nova llum. I esperaràs el moment propici per alliberar els fragments de la seua presó, després d’haver-los donat a menjar i beure. Després d’haver-los mantingut vius. Et fa por el dia que hagen de volar lliures. Perquè tenen una vida pròpia, autònoma: no són les històries de ficció que naixen del teu estómac. O del garbuix d’idees, lectures, vivències que s’acumulen en el disc dur. D’aquelles no has de retre comptes a ningú. No has d’exhumar secrets. No hi ha víctimes ni malentesos.
Desempolsegar els records familiars, donar forma a una vella història que sempre havia estat allí, és una altra cosa. Material sensible. Llefiscós. Més encara si les tessel·les del mosaic són un grapat de coneixences indirectes, esfilagarsades, plenes de buits i contradiccions. Migrades des de temps i espais (ja) remots. Ben mirat, amb això hi havia suficient per bastir un relat mistificador i confortable. Una restitució literària, farcida de llicències. Una visió complaent. També podies tractar d’arribar a la veritat de les coses. A la veritat disponible. La senda més llarga i incòmoda. Més plena de viaranys. Més compromesa.
En algun moment decidires obrir la porta. Alliberares els trossos d’història que hi havia esparsos pels racons de la memòria dels teus. Els carregares en una motxilla. I començares a caminar.
—Un dia faltarà la tia Pilar i no hauràs parlat amb ella d’Antonio. Ella és qui millor coneix la història.
De tant en tant, sense severitat, però amb un to d’ànsia mal dissimulada, ton pare, Pere Aliaga, t’advertia que si volies reconstruir la història del teu oncle legionari, la mateixa que havies escoltat des de la infantesa i que et feia posar els ulls com a plats voladors, havies de posar-te a la faena, beure de la font més directa. Havies de ser conscient que la tieta Pilar, la matriarca de la família, l’anciana d’aspecte saludable, rotunda i menuda, compacta, bronzejada a perpetuïtat, sòcia des de temps immemorial de l’Osasuna de Pamplona, de quan es recitaven les alineacions titulars de memòria, no seria eterna. Un dia de febrer, de l’any 2005, la tia Pilar morí i s’emportà a la tomba els secrets i les vivències del seu germà Antonio. Havies fet tard.
El teu cosí Manuel, fill de ta tia Esperança, germana gran de Pere, també deixava caure el tema a les reunions familiars. Manuel era l’únic que havia localitzat i visitat la tomba d’Antonio a Tournay, als Pirineus francesos. Segons la versió assumida per la família, l’oncle marxà allí per recuperar-se de les ferides que patí després d’haver combatut a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta amb la Legió Estrangera francesa, el mític cos expedicionari que associaves en la infantesa a escaramusses bèl·liques al Sàhara i gestes èpiques a l’estil de Beau Geste, el cavaller de fortuna creat el 1924 per Percival Cristopher Wren. Matèria de cel·luloide en pellícules que havien tingut, per a moltes generacions, l’olor i el sabor de la sessió contínua, dels seients de fusta gastats i la flaire de les llepolies barates i els ambientadors primitius, l’ozopino descrit pel dramaturg Jardiel Poncela que escampava una flaire «dulzona y un poco repugnante», com la descrivia l’escriptor franquista Fernando Vizcaíno Casas, a qui vas haver de citar per a un article sobre la història de les sales de cinema a València. Perquè tot això, és clar, tu no ho vas viure. Per a la teua generació, si de cas, aquell cinema remetia a sessions casolanes en pantalla petita i, durant prou de temps, monocolor.
La història d’Antonio no compartia decorat amb les gestes heroiques de Beau Geste. No exactament. L’oncle havia estat a Àfrica, però la versió familiar assegurava que posteriorment havia servit a la Indoxina, en la mítica desfeta francesa de Dien Bien Phu. Allà l’havien ferit i havia estat presoner. Segons un retall de la premsa de l’època, del qual tots els germans en parlaven però ningú no conservava, l’alliberaren. I tornà a França per llepar-se les ferides. Hi havia aspectes sobre la fugida, el periple en la Legió i la manera de reconstruir la seua vida en l’exili que, pel que ja sabies, eren fascinants.
Tenies l’esquema —els traços, més aviat— d’un relat absolutament esfereïdor sobre rebel·lia, amors, desamors, exili, trencaments familiars, aventures bèl·liques en països llunyans, natges, supervivència, melangia, malaltia i mort. La història d’un individu que havia viscut moltes vides en una mateixa existència. Juntament amb això tenies notícia d’anècdotes esparses, pinzellades suggeridores que dibuixaven un personatge vital, desimbolt, amb una barra indestructible. Un supervivent. Amb aquells materials, i la força de la inventiva, visualitzaves, salvant les distàncies i les (in)capacitats, un llibre a l’estil d’Els emigrats, el fascinant llibre de Winfried Georg Sebald que segueix el periple de quatre personatges que abandonen els seus països d’origen: per dir-ho així, una mena de llarg reportatge periodístic amb esperit literari i fotografies que servien de recurs desconcertant per difuminar els límits entre realitat i ficció.
Si no era això, podies provar amb una biografia novel·lada, contada amb un narrador omniscient que saltaria en el temps a conveniència. Fins i tot hi havia la possibilitat d’endinsar-se en la pell del familiar i abordar la narració en primera persona, fer d’Antonio la veu de la seua pròpia història. Per aquella opció imaginaves dues parts: una que arrancava des del camp de presoners, acaronant la mort amb la punta dels dits, i relatant el que havia estat fins aleshores la seua existència; i un segon bloc que partiria poc abans de la mort vertadera, a Tournay, fent balanç des de la recança.
Ningú en la família t’hauria fet cap retret.
Però no es tractava d’això.
Si la reconstrucció de la història era important per a ton pare era perquè, a més d’arribar a conèixer millor la vida del germà, Pere abrigava la tèbia esperança de trobar la família francesa d’Antonio. Sols per això, havies de burxar. T’enfrontaves al repte de refer una història que t’havia estat revelada en la infantesa, però que ningú de la família havia pogut reconstruir fidelment. Amb totes les prevencions, de nou, era un exercici de reconstrucció dels fets més a l’estil d’Els enfonsats, de Daniel Mendelsohn, la recerca de sis familiars entre els sis milions de víctimes de l’Holocaust. «En ocasions com aquesta, la millor (i l’única) novel·la possible és la narració exacta i apassionada de la veritat», escrivia Antonio Muñoz Molina sobre la monumental obra de Mendelsson, una frase que l’editorial Destino havia fixat en la portada, se suposa que pel seu contingut definitori. La narració de la veritat fins on pugues i sàpigues arribar, afegiries tu. Per aconseguir respostes. Qui eren aquells familiars dels quals gairebé no se’n parlava i que havien mort en els camps d’extermini? Quina era la seua història? Aquell era el motor de la novel·la de l’escriptor jueu nord-americà. Tu també tenies preguntes.
[Havia de passar: a més d’emmirallar-te en un grapat de lectures canòniques sobre la memòria personal i familiar, en el llarg procés de recerca vas descobrir que algú amb molt més pes i trajectòria que tu agafava camins semblants. Com ara l’escriptor Vicenç Villatoro, que havia publicat —mentre tu caminaves pels viaranys del teu relat— Un home que se’n va, la història de les seues arrels cordoveses i del seu avi, un individu que decideix emigrar sent ja ben gran, a seixanta anys. Villatoro volia trobar respostes, saber la veritat. Tu també. Villatoro explicava a les entrevistes que volia bastir un relat que fora literari, no memorialístic ni periodístic. Tu no sabries definir què et voltava pel cap.]
Decidir el com és un pas. Però la veritat és un os ben dur de rosegar. I tu, per arrancar, t’havies de conformar amb un grapat de fotografies acromàtiques de l’àlbum familiar. Una, en concret, et resultava especialment evocadora: Antonio, de cos sencer, amb americana, corbata i una gavardina elegant al braç, caminant amb suficiència. Un paio ben trempat, de pell bruna. Dret com una torre de guaita. Amb un bigot estret i presumit que dissimula la boqueta de pinyó de la família. A tu, aquell físic et recordava el dels actors Douglas Fairbanks Jr. i Errol Flynn, els reis d’una època daurada de Hollywood. Antonio no tenia la bellesa ni la perfecció de faccions de Flynn. Menys encara, la mirada captivadora i profunda de Fairbanks. Però era un home atractiu i amb una capacitat de seducció sembla que provada. Cercares moltes vegades entre els papers de casa, entre els àlbums descolorits amb fotografies envellides, allà on recordaves haver vist la imatge. Però no aconseguires trobar la fotografia. Les germanes ni el pare tampoc no la tenien. S’havia perdut. I tu, amb el teu intermitent sentit de la fatalitat, pensaves que mai més la trobaríeu.
En algun moment, fins i tot la fulla més indecisa de l’arbre acaba assecant-se i caient pel seu propi pes. Besa la terra i se sotmet als embats capritxosos del vent. A l’estiu de l’any 2011, la llumeneta que et pampallugava a l’interior esdevingué un focus de llum blanca i enlluernadora. Ja no era possible desatendre els senyals. Havies de fer forat a la nova-vella història que trucava a la porta amb els dos punys, amb una violència foragitada. Calia engegar la màquina de cosir les peces del relat.
Un divendres qualsevol, a Xàtiva, omplis la pantalla amb les primeres notes sobre la història del teu oncle Antonio. Mentrestant, vas i tornes a unes xarxes que bullen al ritme d’un present esquarterat i confús, d’una evanescència atroç. I contemples, amb una certa estupefacció, com un reportatge que has publicat sobre el descobriment d’un cràter a Mercuri que un científic de la NASA va batejar el 1979 amb el nom d’Ausiàs March, va i torna per l’èter amb una insistència impensable. Mai s’acaba de saber com funciona tot plegat. Quines històries li poden interessar a la gent. I quines no. Sovint, aquelles coses que fas amb més cura i intenció. Decideixes no fer extrapolacions.
Als afores del teu despatx, instal·lat a la teua habitació de xiquet, a la casa pairal, un pis del populós barri Nord-oest de la capital xativina, assetjat per les remors del trànsit i per la terrassa sorollosa d’un bar, batega la darrera tronada d’un estiu allargassat i espasmòdic. L’ambient s’ha refredat una mica. T’has equivocat de nou amb la roba que li has posat a D. per afrontar un dels primers dies d’escola. Potser patirà fred. Tal vegada, la mestra, en veure’l encongit i fredós, arrufarà el nas i malpensarà dels progenitors. Et dediques a fer tasques soltes, disperses com a fulles de tardor caigudes que ningú no arreplega. Tot i això, per fi has tingut una mica de temps per bastir una primera cronologia. I alguna cosa que s’assembla a un pla de treball. A una metodologia. El to de la narració encara és a les beceroles, un fràgil castell de sorra seca. Saps que hauràs de provar coses. Escriure i esmenar. Esborrar i començar de nou. Tens algunes intuïcions. I una única certesa: no has de crear un món, sinó ajustar-te a uns fets preexistents. T’aferres a una única premissa que deixa fora del procés la inventiva. Fa vertigen.
Mesos enrere, li havies anunciat al teu pare que havia arribat el moment de posar-t’hi. Li digueres que enregistraries la seua versió de la història, per fer-lo recordar, per fixar millor els detalls, per ampliar la informació. També volies parlar amb les germanes, les teues tietes Esperança i Conxa, uns quants anys més grans que el pare. Esperança és ara la matriarca familiar, una segona mare per a tu que no oblida mai felicitar-te per l’aniversari. Menuda i temperamental, entranyable. D’ulls vius i saberuts. Et recorda molt la tia Pilar, cadascuna amb el seu tarannà, la seua singularitat. Fa un munt d’anys que va enviudar de Ramon, el seu marit, a qui anomenaves de xiquet «pare-tio», una creació lingüística de criatura trasplantada els estius d’un gegantí barri dormitori de Madrid a l’horta de València, a Massalfassar, per passar les vacances estivals. Un brollador de records substancials de la infantesa.
Esperança viu encara a Massalfassar, una de les teues pàtries petites. Conxa i el seu marit, Juan, viuen a prop, a Massamagrell. Amb ells també tens una relació molt estreta. T’aprecien com a un fill. I ets el padrí d’A., una de les seues netes, la filla de la teua cosina Flori. La relació ha estat estreta al llarg del temps. Però costa de mantindre el frec: darrerament, no els visites tot el que caldria. I les teues tietes mereixen tota l’escalfor i consideració després d’haver-se llançat l’existència als muscles, de tindre cura (dels altres) i no cuidar-se, de veure impresos al rostre i les mans els solcs de la vida. Els disgustos. L’altre germà era Ximo, mort abans fins i tot que Pilar. Un home de caràcter, diferent a ton pare, amb una aparença que recordava la d’Antonio. I viceversa, és clar. Pel bigot i per uns ulls desperts. No recordes haver parlat amb Ximo de l’oncle, malgrat haver viscut una temporada amb ell i amb la tia Carmen, a l’Illa Perduda, el barri frontissa entre la València benestant i universitària de l’avinguda de Blasco Ibáñez i el poblat mariner del Cabanyal. A Ximo i al marit d’Esperança, Ramon, els dedicares un relat, «Séquies, lledoners i camps sense porteries», el teu viatge literari a la infantesa. Un rebobinat amb xarxa de seguretat. Aquest del teu oncle no en té, de xarxa.
Parles amb Pere de les primeres notes i tornes a mirar al camp de batalla del teu despatx, a les fotografies escampades per taules i cadires. En tens un bon grapat. Però manca aquella fotografia de cos sencer, d’un paio atractiu i ben vestit que camina com si la vida desplegara una catifa de vellut roig per sota dels seus passos. Com si el món li pregara ser devorat a queixalades.
Reuneixes provisions. Agafes el teu full de ruta precari. I mamprens el camí.
Hi ha imatges que es poden llegir gairebé com un llibre, com línies de text d’una tinta que es fa visible en funció de l’agudesa de l’observador. El temps o l’ofici t’han ensenyat a observar, a escrutar i anar més enllà de la primera impressió visual, a extraure’n suc i informació de la lletra menuda que hi ha impresa en una mirada, en una posició de braços, en una peça de roba, en les imatges difuses del fons. De les fotografies que Antonio enviava des de les seues successives destinacions a la Legió hi ha un primer grup sense rastre d’èpica guerrera. Gairebé totes són estampes tranquil·litzadores, que transmeten assossec, que contenen missatges implícits dirigits als germans, a sa mare, sé que sou conscients que no soc allà d’excursió, que algun dia potser hauré mort, per estar en la trajectòria d’una bala, o una bomba m’arrancarà les cames, però ara mateix estic bé i tinc ganes de viure la vida que, sense voler-ho, m’ha tocat viure. Una mica això, suposes. Hi ha una foto d’estudi, molt cridanera, localitzada a Sidi Bel Abbès, a Algèria, uns huitanta quilòmetres al sud d’Orà. No està datada, però hagué de fer-se el 1949, poc temps després de l’allistament. Antonio devia tindre uns vint-i-cinc anys. És molt jove. I a pesar dels primers embats que ha hagut de viure, reté tot l’atractiu. Posa amb el cos lleugerament inclinat, amb el muscle capgirat de manera no massa natural, amb els cabells arrissats i negres, foscos com un túnel amb l’eixida tapiada. I li regala a la càmera un somriure estrany, amb un bri d’incertesa. Encara conserva el bigot ben retallat que lluïa a València. I s’aprecia una piga coqueta sobre la part dreta. Du corbata. I al muscle s’observa l’ensenya dels músics de la Legió. La fotografia fou enviada amb una anotació: «Queridos padres y hermanos con esta Foto os mando mi pensamiento que no os abandona ni un solo momento». Amb el temps obtingueres alguna altra fotografia d’estudi de la mateixa època, més convencional, amb un uniforme obscur, com de gala. Però no té la mateixa capacitat evocadora.
D’aquells dies hi ha una altra fotografia de cos sencer, tot mudat, amb la mateixa indumentària. Caminant amb el mateix pas decidit de la fotografia perduda. El fotògraf, amb tot, capturà un aire extraviat, neguitós. No hi ha anotació. Entre les fotografies apareixen també unes imatges d’una qualitat molt dolenta en les quals es veu Antonio, amb l’uniforme de gala, posant amb altres membres de la banda. O desfilant a Oujda, al Marroc, al sud-est de Melilla, amb unes tanquetes vetustes fent de decorat. L’oncle de l’escriptor toca el saxofon tenor, una vocació musical sense precedents familiars. Pots arribar a escoltar les marxes militars i els aplaudiments del públic. Pots imaginar els sospirs d’alleujament de l’àvia Càndida en mirar i remirar aquelles imatges castrenses aleshores inofensives. Cap rastre encara de la guerra. Tampoc de la dura i llegendària instrucció del cos. D’aquell bloc d’imatges del Magrib, la predilecta del nebot del legionari és una amb el seu amic «el Sevillano», un individu atractiu i prim, vestit de civil, amb un polo blanc, lluint ulleres redones de pasta, com d’intel·lectual comunista o anarquista dels anys trenta del segle XX, Lev Trotski, Andreu Nin, aquell rotllo, amb la mà esquerra al muscle d’Antonio mentre amb la dreta sosté una cigarreta. Semblen dues persones sorgides de mons antagònics, d’una extracció social asimètrica. Els germans d’Antonio no saben qui era aquell paio. Però imagines que és algú que podia seguir el ritme vital d’Antonio, veus com una pellícula en blanc i negre aquells dos amics, braç a braç, camejant pels carrerons de Tànger, mirant d’envair el següent tuguri, bevent-se la vida que els restava per viure. La fotografia, sense datació, està dedicada als pares i als germans. Pagaries per poder saber on es va fer. Qui l’havia feta. Saber abans o després de què. Amb qui.
Amb penes i treballs podries reconstruir mentalment l’ambient de la ciutat a partir dels records emmagatzemats les dues vegades que l’havies visitada. Una amb els pares, de xiquet, fa un miler d’anys. L’altra, com a periodista, a principis de la dècada dels noranta, tractant d’informar d’un camioner xativí a qui havien detingut per portar un cadàver en els baixos del camió. Una història que hauràs d’escriure algun dia. Hi ha mig segle entre les passes pel nord d’Àfrica d’Antonio i les teues, però tampoc no devien ser molt diferents les olors i els sabors, la llum, els rostres i els gestos dels venedors del soc, els crits de reclam i regateig, els aliments, les peces de carn penjades i habitades per legions de mosques, la impressió multicolor de les teles i catifes, els carrerons estrets, insalubres... Potser has creuat informació amb les teues impressions turístiques de Marràqueix o Essaouira, molt més recents i nítides. La teua reconstrucció no pot copsar l’ambient colonial de l’època del teu oncle, les converses i borratxeres dels soldats del contingent multinacional, les gresques, la convivència, segurament podrida, amb la població indígena. Una relació d’idees que, en el millor dels casos, deu estar irremeiablement viciada (o alimentada) de les lectures sobre el Magrib de Juan Goytisolo o Albert Camus.
És frustrant. Donaries el polze de la mà esquerra perquè Antonio haguera arribat a vell. Parlar amb ell d’això i d’allò. No haver de sotmetre les seues vivències a tanta especulació.
El recorregut gràfic continua a la regió de Tonquín, al nord del Vietnam, a la frontera amb la Xina. En una de les fotografies se’l veu tombat i somrient a l’interior d’una tenda de campanya, fent com que escriu una carta, amb una dedicatòria on sembla llegir-se «A mis padres y hermanos con todo mi afecto». També hi ha una altra versió de la mateixa fotografia però dedicada «A Consuelito, con afecto». I una data que no s’acaba de llegir bé. Assaltes Esperança, encuriosit per «l’altra», la dona en els marges del relat. Perquè Antonio ja era casat. Amb Remedios, una de les protagonistes d’aquesta història.
—Qui era Consuelito, tia?
—La padrina de guerra d’Antonio. Vivia a València. I li enviava moltes fotografies amb dedicatòria que després ens arribaren.
—Era molt amiga d’Antonio?
—Sí que ho devia ser. Quan el llicenciaren ell li demanà que anara amb ell a França. Però Consuelito no va voler. I se’n buscà una altra: Yvette, la francesa.
D’Yvette (i de Remedios), en caldrà parlar més tard. Els altres germans vius d’Antonio tampoc saben progressar en aquella relació amb Consuelito més enllà d’alguna elucubració confeccionada a partir de vells records. El ben cert és que Consuelito lliurà en algun moment les seues fotografies a la família d’Antonio, a través d’un intermediari, l’administratiu d’una fàbrica de glicerina de Massalfassar que la coneixia. Les originals, les dedicades. Potser tenia còpies, però es desfeu de les que li havia enviat Antonio. La tinta color blau de les llegendes dedicades a Consuelito confirma la sospita. L’hipotètic romanç amb aquesta dona és una altra peça que mai no podràs recuperar. Hi ha més fotos de la guerra que aniràs mirant o remirant (o rellegint), contrastant amb la informació que anirà arribant. Imatges que no transmeten el dolor i sofriment que hi ha al darrere. Amb la mort encapsulada, com en aquell fragment del llibre de Sebald, Els emigrats: «Aquella tarda vaig fullejar l’àlbum una vegada i una altra, de cap a cap, i després hi he tornat en innombrables ocasions, perquè en mirar-ne les fotografies vaig tindre la sensació, que encara tinc ara, que els morts tornaven o bé que nosaltres estàvem a punt de fondre’ns amb ells».
Penses en això i et recorre per tot el cos un incòmode calfred: algun dia ens fondrem amb els morts. I algú, quan ja no hi serem, potser contemplarà les nostres fotografies amb la mateixa sensació de dialogar amb els qui ja no són vius.
Abans que foren escrites aquelles primeres notes, a les primeres setmanes del setembre del 2011, passaren algunes coses. Fem un petit salt enrere, a les llargues hores de l’agost xativí, quan les manetes de plom del rellotge dicten sentència sobre la ciutat rebullida. Aprofites els temps morts per anar mirant coses, per ordenar idees i adquirir alguna petita certesa. Malgrat les imatges rescatades, la informació valuosa que contenen, el relat sobre la vida d’Antonio et sembla encara tan inhòspit i buit com els carrers de Xàtiva a les tres de la vesprada, quan l’asfalt brama i els humans s’han de refugiar. De les peces del trencaclosques tan sols hi ha unes quantes desenes deixades caure, aïllades i inconnexes. Algunes molt dubtoses, com si pertanyeren a una altra caixa. A finals de mes, vols viatjar amb ton pare a Burgos, a Briviesca, on hi viu Manuel, per fer nit. I d’allà marxareu a Tournay, el poble dels Pirineus francesos en el qual va morir l’oncle, l’any 1962. Allà on es perd el rastre de la família francesa. Pere té l’esperança de poder contactar-hi a través dels actuals propietaris de la casa que Antonio tenia a Tournay. També és possible que hi haja algun document relacionat amb la família. Tampoc no cal fer-se expectatives massa generoses. Tot és molt eteri, agafat amb pinces. Però el viatge és més estimulant que llegir braille en un grapat de velles fotografies color sèpia. Sents que has de començar a remar, que ja no té sentit fer cercles amb la barqueta enmig del llac.
I necessites papers: en algun lloc hi ha d’haver l’expedient d’Antonio, els seus fets militars i l’explicació del final de la seua carrera militar. Vols contactar amb el consolat francès a València, perquè t’orienten sobre els passos que has de fer. En l’endemig, la idea és fer una mica de biblioteca sobre la Legió. A la web del diari El País trobes un article sobre un volum relativament recent, Españoles en la Legión Extranjera Francesa, publicat el 2009. L’autor és Joaquín Mañes Postigo, un advocat sevillà que ja havia tret algun llibre sobre aquell cos militar. Decideixes fer l’encomanda. Localitzes el correu electrònic de l’autor. I li envies un missatge. Per provar. Per estirar de tots els fils. Sense massa fe: l’agost és mal moment per a aquestes coses.
Sis hores després, però, Mañes contesta el requeriment. Et diu que t’enviarà el llibre, si no el pots aconseguir, i que estirarà dels seus contactes per reunir informació. Un senyor sollícit, encantador. Bescanvieu els telèfons per parlar directament. Quan ho feu, males notícies: el nom d’Antonio Aliaga Pérez no li diu res a l’investigador. En el llibre no trobaràs cap petjada directa de l’oncle, cap referència concreta. Mañes, amb tot, prepara una segona part del volum sobre els espanyols de la Legió que no sap quan publicarà, perquè està tot molt malament, la crisi, les editorials, això i allò. Amb tot, s’interessa per la història. Ha trobat un nou personatge per al seu futur llibre. I està predisposat a ajudar-te. Un llumí humil acaba d’encendre’s enmig de la foscor.