Josep Torrent

Josep Torrent Alabau (Bellcaire d’Empordà, 1956) té publicades diverses obres per a infants i joves. Per a adults, ha publicat el llibre de microcontes Fum, pedres, miralls... Les novel·les policíaques La Mirora mata els dimarts i Detalls culinaris han merescut el premi Ferran Canyameres.

Ha obtingut diversos guardons de reculls de relats per a adults i també el premi Ramon Muntaner 2012 per la novel·la Abans de la batalla.

És l’autor del guió de la pel·lícula medieval 1212. L’any de la croada.

Any 2002. Damià Surrell, caporal de la Unitat d’Investigació de Figueres, amant de la bona cuina i del tai-txi, viu exultant després de rebre la medalla al mèrit policial per haver resolt un robatori amb homicidi. Però el que ell no sap ni tampoc la seva unitat policial és que ben aviat tindran a les seves mans un cas d’allò més enrevessat: al Museu Dalí, apareix mort un jove vigilant amb una nota enigmàtica a la boca. D’altra banda, la màfia russa i algunes organitzacions implicades —capitanejades per un cervell anomenat Dmitry— planegen cometre un robatori mitjançant un pla ben elaborat i intel·ligent. ¿Quina relació hi ha entre aquestes dues històries? ¿Per què es comet un crim d’aquestes magnituds a les portes d’un robatori d’alta volada? O potser és per desviar l’atenció? A les mans teniu un cas ben complex, de falses pistes i de tramuntanes que bufen per totes bandes. La qüestió és saber d’on bufen.

LA SANG ÉS MÉS DOLÇA QUE LA MEL

SETEMBRE 2014

Primera edició: setembre de 2014

Per a Josep Forment, sempre al nostre costat

Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà
Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco

crims.cat
Editorial Alrevés S.L.
Passeig de Manuel Girona, 52 5è 5a • 08034 Barcelona
crims@crims.cat • info@alreveseditorial.com

Producció de l'ebook: booqlab.com

ISBN digital: 978-84-15900-68-9
Codi IBIC: FF
DL B 17890-2014

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.

LA SANG ÉS MÉS DOLÇA QUE LA MEL

JOSEP TORRENT

I PREMI MEMORIAL AGUSTÍ VEHÍ 2014

La sang és més dolça que la mel va resultar guanyadora del I PREMI MEMORIAL AGUSTÍ VEHI 2014, convocat per l’Editorial Alrevés, l’Ajuntament de Tiana i l’Associació En Negre.

El veredicte es va anunciar al gener del 2014 durant el festival Tiana Negra per un jurat conformat per Àlex Martín Escribà, Jordi Canal i Artigas, Sebastià Bennasar i Paco Camarasa.

crims.cat

Se’n diu crims.cat i és una nova col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma...

L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància com per prendre’ns seriosament la iniciativa: de moment, sis títols l’any, on es combinaran autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat.

Així doncs, volem omplir un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, calia unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, hem cregut que era el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla.

Per la nostra banda ens proposem —i esperem que no només es quedi en un propòsit— fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respondrà —això sí— a tots els criteris indispensables que caldria sempre tenir presents: un disseny identificatiu, unes cobertes suggerents, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols.

Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua.

A partir d’ara, ja ho sabeu: si voleu llegir novel·la negra en català, llegiu crims.cat!

Dirigida per Àlex Martín Escribà

A l’amic Agustí

1

En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a quedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar.

Aquell dia, però, no l’havia despertat la llum de la lluna. Era un dia especial. I tot i que els dies anteriors havia anat dient als companys i a la Wifi que no estava nerviós, ara pensava que segurament ho devia estar una mica, tot i no voler-ho reconèixer, pensava, mentre somreia imperceptiblement.

Tot i que encara era molt aviat, va decidir no mandrejar i començar-se a bellugar: així tindria més temps i podria fer les coses més tranquil·lament. Es va asseure al llit, es va posar les sabatilles i, sense encendre el llum, va anar cap a la cuina per mirar per la finestra que dóna a llevant. Va somriure en veure una franja de color taronja que resseguia la silueta del Pení i es va fixar en els milers de llums de les urbanitzacions que, més enllà de la plana, s’enfilen a la serra de Rodes. Va afegir una ganyota al somriure en abaixar la vista i veure el tros de terreny ple de males herbes que té pensat que un dia sigui un bonic jardí amb alguna rega d’alls tendres, alguna tomatera, algun enciam... Algun dia. Quan estigui ben aposentat. Potser la primavera vinent. Sí, amb un any tenia previst començar a tenir temps per comprar una aixada i una fanga i fer-les servir. Encara s’havia de continuar centrant en la feina per no tenir gaire temps de rumiar sempre el mateix.

Per un moment va dubtar si fer-se primer el suc de taronja o anar per afaitar-se i dutxar-se. Va notar una mica de fred a les cuixes, va anar a l’habitació a posar-se els pantalons vells de xandall, i mentrestant va decidir començar pel bany i s’hi va encaminar. En encendre el llum del passadís va tornar a pensar que hauria d’haver exigit que li pintessin la casa abans de llogar-la, però el propietaris són força rates i semblava que els arranquessin un queixal quan els ho va dir.

Al cap d’una hora s’estava posant l’uniforme de gala que dimecres l’Emília li havia deixat ben planxat a la banda de l’armari destinada exclusivament a la roba de feina, tot i que gairebé mai no la utilitzava. Davant el mirall del bany es va posar bé la corbata i va somriure pensant en el temps que feia que no li calia fer servir la pinta: els pocs cabells que tenia als costats i al darrere, sempre els duia ben curts. Es va emprovar la gorra i va tornar a somriure en trobar-se una mica estrany.

A dos quarts i mig de set va sortir de casa amb la gorra a la mà esquerra i les claus del seu Nissan Almera blanc que feia pocs mesos havia estrenat i que algun dia acabaria de pagar, i va conduir els pocs quilòmetres que separen El Far d’Empordà de la comissaria de Figueres.

—A les seves ordres, caporal Surrell —va dir el primer policia que va trobar en entrar, mentre ajuntava els peus i posava els braços estirats al costat del cos.

—No m’acollonis, Gerard, o t’asseguro que faré el que calgui perquè et jubilis de mosso.

—Res més lluny de les meves intencions, senyor caporal. Però comprendrà que amb aquesta elegància... —va insistir abans que el tallés.

—Para o t’envio un any seguit a vigilar l’Ajuntament de la Vajol.

—Hosti! Això sí que no. —Va abandonar el posat seriós i teatralment exagerat, i va fer una ganyota abans de posar-se a riure.

—Ha arribat el sergent Muñoz? —va preguntar somrient i donant-li un amistós copet a l’espatlla.

—Sí, fa un moment. I, evidentment, se n’ha anat directe a la màquina.

—Que estrany! —va dir somrient, mentre s’hi dirigia i se’l trobava de cares—. Hola, Miquel.

—Bon dia, Damià —sense deixar de remenar el cafè amb la cullereta de plàstic—. Ostres, noi...

—No comencis tu també, eh!

—Home! Has d’entendre que de veure’t sempre de paisà a veure’t de gala sobta una mica. Una mica i força.

—Que et penses que no sóc jo, el primer de trobar-me estrany? Tu també quedes molt bé amb l’uniforme de gala.

—Sí, noi. L’ocasió s’ho mereix.

—Es veu que sí. —Va tombar una mica el cap—. Escolta, Miquel, estic molt content que m’acompanyis en un dia tan... especial. —I li va posar la mà al muscle.

—I jo estic content de poder-te acompanyar. Ja saps bé prou que vinc per gust i no per obligació.

—És que si m’hi fessis anar sol amb l’inspector, ja tindria delicte!

—Ell sí que ve per obligació. Els policies protagonistes han d’anar a recollir la medalla acompanyats del cap de comissaria.

—Ja ho pots ben dir, que ve per obligació. Amb el que li deu tocar els collons que em donin aquesta medalla!

—Home, pensa que també són punts per a ell —va dir després de fer un xarrup al cafè i llepar-se els llavis.

—Mira, ja arriba —mirant a través de la porta de vidre.

Es van fer les salutacions de rigor i en Damià fins i tot va simular un lleuger somriure davant un intent d’acudit que va fer el cap de la comissaria, a manca de tenir res millor per dir. Es van dirigir cap al garatge i, després que el sergent Miquel Muñoz insistís a portar el cotxe, aquest va conduir en direcció a l’entrada de l’autopista, per anar cap a Mollet del Vallès. Durant el viatge hi va haver moltes més estones de silencis que de converses.

Aquell any, el director de l’Escola de Policia s’havia entossudit fins a sortir-se amb la seva: habitualment, el dia del lliurament de diplomes dels nous agents no es fa cap més acte, perquè els autèntics protagonistes són el miler d’homes i dones que han culminat amb èxit la preparació dels nou mesos, però el director havia cregut oportú que enguany els fins llavors alumnes veiessin com es feia un reconeixement públic als policies que més havien destacat en la seva feina.

Un dels agents que feia vigilància a l’entrada de l’escola va saludar i es va acostar a la finestreta del cotxe. El sergent Miquel Muñoz va mostrar la seva credencial i l’agent els va indicar amb un gest que podien passar, mentre accionava el comandament perquè s’aixequés la tanca. Una vegada va haver aparcat el cotxe, es van dirigir cap al pati on ja hi havia el miler de nous policies en perfecta formació, esperant que comencés l’acte de lliurament de diplomes.

Mentre el sergent i, sobretot, l’inspector saludaven comandaments de Mossos i caps de Policia Local coneguts seus, en Damià va mirar els edificis, les banderes onejant, els nois i noies formats, i va pensar en un dia de juny com aquell de ja feia deu anys. Va recordar com, mentre Barcelona i el país sencer bullia de febre olímpica, ell era al mig del pati, format per rebre el diploma que li permetria desenvolupar la feina per la qual s’havia preparat. Havien estat nou mesos durs, estudiant i suportant la pressió del curs, no només per aprovar, sinó per obtenir la millor nota possible, que li permetria treballar a la comissaria de la seva ciutat o en una de propera. Va mirar com anaven arribant els familiars dels nous policies i va recordar com deu anys enrere havien vingut la seva mare i la Clàudia, la seva companya, que anaven juntes. Al marge d’elles dues, també hi havia, com a convidada seva, la Wifi, que amb els ulls plorosos buscava en Damià entre els centenars d’uniformes blaus i anava veient els seus excompanys de curs a punt de rebre el diploma que ella mai no tindria. Llavors, al cap dels anys, no hi havia la Clàudia, que tenia un marit professor de literatura, però sí que hi hauria d’haver la Wifi, tot i que de moment no la veia enlloc.

Els crits del cap dels instructors —«Ferms ara! Dreta ara! Un, dos, un, dos!»— el van fer tornar a la realitat i li van fer recordar la calor i el cansament que va passar anys enrere. A diferència d’aquell dia, avui no feia ni una mica d’aire. Una formació gairebé perfecta començava a avançar cap a la gespa de la pista d’atletisme, on tornarien a formar i el president de la Generalitat faria el discurs i els serien lliurats els diplomes a tots i cadascú. Acabat l’acte, enmig d’una cridòria impressionant, un miler de gorres omplirien el cel per un moment.

Aquell any, però, abans que el president fes el discurs també hi hauria nou policies de gala al costat d’en Damià que escoltarien el discurs de la consellera d’Interior i a continuació els seria imposada la medalla al mèrit policial.

En Damià s’havia separat del seu amic sergent i del noamic cap de comissaria i s’havia adreçat al sergent instructor, que li va indicar a ell i als altres companys on haurien de formar, davant del gruix dels fins ara alumnes. Mentre es dirigia al lloc indicat, va continuar buscant amb la mirada, entre la munió de gent de paisà, fins que va veure la seva amiga Wifi acompanyada d’un home gran, darrere una renglera de tanques. Voldria haver anat a saludar-los, però el sergent instructor els havia dit que no es podien entretenir, que havien d’estar en formació abans que arribessin el president i la resta d’autoritats. Es va haver de conformar en intercanviar una salutació amb un gest discret. Va formar on li van indicar i no va perdre de vista l’amiga i el seu acompanyant que li havia dit que li presentaria. Quan van arribar les autoritats, ja eren dos quarts de dotze, ja feia mitja hora que estaven formats i els elegants uniformes i els guants blancs ja començaven a estar xops de suor. L’airet que feia s’havia anat calmant fins al punt d’haver passat a ser un record agradable.

Així que les autoritats van ser darrere la taula, va ressonar la veu del cap dels instructors: «Ferms, ara!». Una sola ordre i un miler de persones van canviar de postura.

La consellera va començar el seu parlament i, després d’esmentar els motius que havien fet mereixedors de la medalla els policies que estaven formats al costat d’en Damià, cadascú s’hi va acostar i va rebre la insígnia. En Damià va ser el penúltim. Sentir que parlaven d’ell pels altaveus li va fer posar la pell de gallina.

«Damià Surrell, caporal de la unitat d’investigació de Figueres, per haver resolt un robatori amb homicidi, amb risc de la seva vida, la detenció dels autors i la recuperació de les joies robades a la Jonquera, després d’una laboriosa investigació, se li imposa la medalla de plata al mèrit policial.»

En Damià va avançar, va saludar, va rebre la medalla, va donar la mà, va saludar i va tornar al seu lloc. Després que s’hagués fet el lliurament de la medalla a la companya de la seva dreta, va fer el discurs el president, van avançar els nous policies en grups de sis, i van anar recollint els seus diplomes, fins que van haver passat tots; llavors van llançar les gorres enlaire i, a una ordre, van trencar files. En Damià es va treure la gorra i el mocador i es va eixugar l’abundant suor del front, massa ample pels seus trenta-sis anys.

Es va acostar al seu amic, que el va abraçar efusivament, i al cap de la comissaria, que li va encaixar la mà fredament. Els va agrair la felicitació, es va disculpar i es va dirigir cap a la seva amiga, que s’havia acostat una mica i l’esperava. Es van abraçar fort, fregant-se les esquenes amb les mans, i es van fer un fort petó a cada galta.

—Ets el millor! —va exclamar ella amb un ampli somriure.

—Ja pots comptar...

—I tant que sí! I aquell tòtil deu estar mort d’enveja, no? —Va assenyalar amb el cap en la direcció d’on venia en Damià.

—Gaire entusiastament no m’ha pas felicitat!

—Quin greu que em sap, que gent així pugui arribar a inspector —va dir la Wifi, posant cara de pena.

—Sí, noia, ja és ben trist.

—Sort que al cos hi ha gent com tu!

En Damià va somriure, mentre ella es va girar sobtadament recordant el que havia oblidat.

—Siset! —va gairebé cridar, agafant-lo pel braç i emportant-se’l cap a l’home que l’havia estat acompanyant fins llavors i que s’havia quedat unes passes enrere—. Siset, el meu amic Damià. Com has vist, un dels deu policies de l’any —va dir passant la punta dels dits per la medalla.

Els dos van somriure i es van donar la mà.

—Estic content de conèixer-vos, Siset. La Wifi m’ha parlat molt de vós.

—Ix, si m’has de tractar de vós, poc que anirem bé, eh, nen —va dir seriós.

—Perdoneu... vull dir perdona, però...

—No et disculpis. Ja sé que per sa meva edat m’hi hauries de tractar, però t’agrairé que no em facis sentir més vell del que sóc. Pensa que he vingut de Cadaqués en una cinc-cents!

—Així l’has pogut convèncer per pujar a la moto? —va preguntar en Damià amb cara de murri, mirant en Siset.

—O s’atrevia, o anava en autobús fins a Figueres i en tren fins a Mollet, i arribava a migdia.

—Has de pensar que entre Cadaqués i Roses havia d’enganxar es jonells a sa moto, perquè si no els hauria fregat per sa carretera a cada revolt!

—Encara em fan mal les costelles de tan fort que s’agafava. —I va somriure.

—Pensa que no havia pujat a cap moto des que la Guzzi va dir prou. Però si no deveu ni saber què és, una Guzzi! —va dir en veure la cara d’estranyesa que feien els dos—. Sí! Una moto vermella que tenia el canvi de marxes al costat del dipòsit de betzina! Les vegades que hi havia anat a Roses i a Figueres!

—I ja deu fer temps, d’això!

—Collons! Més de trenta anys! I era sa única que quedava al poble. Si fos ara, algun col·leccionista d’aquells me’n donaria un dineral.

—D’això... no hauríem pas d’anar a fer una cervesa? —va dir la Wifi en adonar-se que en Damià es ventava amb la gorra.

—Això sí que és una bona ideia! —s’hi va apuntar en Siset ràpidament.

—Em sembla que l’inspector...

—Que el bombin, aquell sòmines! —va saltar ella—. No veus que està fent relacions amb els alts càrrecs! Segur que està papallonejant a veure si pot donar la mà a la consellera o al president.

—Sí, potser sí... el que passa és que al menjador de l’escola no en tenen. Haurem de sortir i anar fins a cal Rajoler —va proposar en Damià.

De camí, van trobar en Miquel xerrant amb altres policies.

—Miquel, anem fins a cal Rajoler. T’hi apuntes?

—No... Aneu-hi vosaltres —va dir dubtós—. Em quedaré a controlar-lo. —I el va assenyalar amb el cap.

Van sortir del recinte de l’escola i van caminar uns doscents metres fins al bar restaurant on ja anaven quan eren estudiants del curs bàsic. Ja començava a estar força ple de gent uniformada i dels treballadors que dinen d’una a dues, i els cambrers i el propietari atenien uns i altres amb diligència.

—Dues cerveses i un suc de pinya —va demanar en Damià.

—És exacte que fa deu anys —va dir la Wifi, mirant a un i altre costat.

—Sí. Ben igual. —Va fer una pausa buscant les paraules—. T’ha fet cosa, tornar a l’escola?

—No... —va respondre al cap d’un moment—. Quan va ser dur va ser quan et van donar el diploma. Llavors m’acabaven de fotre fora.

—Havies estudiat aquí? —va preguntar sorprès en Siset.

—Sí. No t’ho havia dit mai —va dir agafant-li la mà amb tendresa, com demanant-li disculpes—. Vuit mesos i mig. I mig mes abans d’acabar el curs em van expulsar.

En Siset va tenir la temptació de preguntar per què, però la va mirar i va callar.

—Li vaig dir a un imbècil d’instructor que era un imbècil. Em va buscar les pessigolles per una mentida que algú va fer córrer. Sempre hem estat segurs —es va mirar en Damià, que va assentir— que hi va tenir molt a veure el que ara és el cap de la comissaria de Figueres.

—Que també era company vostre?

—Jo no faria servir la paraula company, però sí, érem de la mateixa promoció. Va passar-se més de mig curs tirant-me la canya i jo dient-li que no m’emprenyés. I ell era un pilota i un xivato dels instructors i...

—I així et va anar! —va acabar dient en Damià.

—I no saps... bé, sí que ho saps —va rectificar—, com me n’he arribat a alegrar durant tots aquests anys. Em sembla que ara no podria ser policia. Estic molt millor amb el meu ordinador que barallant-me amb els de dintre i els de fora com has de fer tu cada dos per tres.

—Força més tranquil·la sí que ho estàs.

—I si fossis policia, segurament poc que hauries vingut a viure a Cadaqués i no mos hauríem conegut —va afegir en Siset.

2

El temps que havia passat des de l’acabament de la guerra, i les preocupacions relacionades de si podria tornar a caminar amb normalitat, l’havien fet relaxar fins al punt que no s’havia adonat que un home d’uns trenta anys escassos l’estava seguint des que havia sortit del bloc d’apartaments on vivia. També hi tenia molt a veure el fet que qui el seguia era prou professional per fer un seguiment discret.

Una estona abans, el comandant Hafiz Demovci havia sortit de casa seva coixejant visiblement de la cama esquerra amb l’ajuda del bastó que, segons li havien dit, en tres setmanes ja podria deixar. Portava un gruixut abric de llana, una gorra amb orelleres i una bufanda tan fosca com la resta de vestimenta. El dia era clar i el sol començava a lluir, però la nit havia estat tan freda com acostumava a serho a mitjan gener. Havia passat els darrers dos mesos de la guerra en un hospital, on li havien operat dues vegades la cama per reconstruir-la-hi fins allà on va ser possible. Un tros de metralla li va malmenar el fèmur i el genoll. Després d’acabada la guerra, encara va estar tres mesos més a l’hospital, on havia passat per una altra operació: l’última, segons li havia dit el traumatòleg. Ara cobrava una pensió d’invalidesa, i tan bon punt estigués millor començaria a fer algunes tasques a l’administració de Kosovo que encara no li havien concretat. Cinc mesos després d’abandonar l’estada a l’hospital, es dedicava a anar a recuperació cada matí i a fer caminades, cada dia una mica menys curtes, cada tarda, per anar musculant la cama, amb una abnegació pròpia d’un soldat valent i decidit com havia estat. Cada dia sortia dues vegades de casa, però es continuava negant a comprar absolutament res, tot i les moltes vegades que li ho havia demanat la seva esposa.

Va saludar d’esma dues dones amb qui s’havia creuat que vivien al seu mateix bloc i que venien de fer la compra, com havia deduït pels grans cabassos que gairebé arrossegaven. Va entrar al parc Gradski, que havia de travessar abans d’arribar al centre de recuperació. A aquella hora, el parc gairebé era desert: era el moment que esperava el noi que feia més d’un quart d’hora que el seguia.

—Bon dia, comandant Demovci —va saludar-lo, posant-se al seu costat.

El comandant es va aturar, es va recolzar sobre la cama dreta i el va mirar fixament mentre es posava en guàrdia i sense respondre-li, preparant-se mentalment per defensar-se si era necessari, tot i que una bona vintena d’anys de diferència, d’entrada, el deixaven amb un important desavantatge.

—He vingut a donar-li un encàrrec, no a fer-li mal —va aclarir el noi, mostrant-li els palmells de les mans, en adonar-se del recel del seu interlocutor.

El comandant va continuar mirant-se’l, esperant.

—Un home que vostè coneix vol posar-s’hi en contacte de manera discreta —va continuar, posant-se la mà dreta a la butxaca de la jaqueta i traient-ne el telèfon mòbil més petit que havia vist mai el comandant.

—Qui és aquest home? —secament.

—No estic autoritzat a dir-li-ho. M’ha dit que li donés aquest telèfon lluny de mirades indiscretes. Ara jo em posaré en contacte amb ell i ja li trucarà —va dir repetint unes paraules que el comandant va entendre que havia assajat, mentre li oferia l’aparell.

Per un moment l’exmilitar va dubtar d’agafar-lo, en passar-li pel cap que podria tractar-se d’un telèfon bomba.

—Si hagués volgut matar-lo ja ho hauria fet abans —va aclarir, interpretant la seva sospita—. Però no ha de témer res: juguem al mateix equip.

El comandant va agafar el telèfon i l’altre va continuar caminant. Al cap d’un centenar de metres es va girar i va veure que el seu interlocutor continuava aturat amb el telèfon a la mà. El noi va treure un altre telèfon de la butxaca, va prémer un parell de tecles, va esperar, va dir una frase, es va guardar el telèfon i va sortir del parc. El comandant va caminar fins a un banc proper i hi va seure amb el telèfon a la mà. Al cap d’un quart d’esperar, va posar-se l’aparell a la butxaca i va dirigir-se a recuperació.

No va ser fins a l’hora de dinar que el telèfon va sonar. La dona del comandant va quedar sorpresa en veure que responia un telèfon del qual ella desconeixia l’existència. Així que l’interlocutor li va dir qui era, el comandant Hafiz Demovci va aixecar-se de taula i, ajudant-se amb el bastó, es va dirigir a l’habitació que utilitzava de despatx i va tancar la porta.

—Dmitry! Quant de temps... —va encetar el comandant, canviant a un to de veu ben amigable—. Fa molt que no sabia res de tu. Com et van les coses?

—Doncs la veritat és que molt bé, Hafiz. Això de la democràcia a Rússia ha obert un gran ventall de possibilitats als que ens dediquem als negocis.

—Això vol dir que els negocis et continuen anant molt bé! —va afirmar, més que preguntar, el comandant, amb una certa enveja, ja que pràcticament l’únic negoci que havia fet l’havia fet amb en Dmitry.

—Sí, noi. Els negocis van molt bé. He diversificat molt. Tinc moltes empreses... —va dir després de fer una pausa gairebé imperceptible per trobar la paraula idònia— que rutllen a base de bé.

—Doncs me n’alegro per tu —va contestar sincerament el comandant, mentre pensava què devia voler el seu antic amic amb qui feia anys que no tenia contacte.

—Escolta, Hafiz, ens hauríem de veure i parlar una estona. Necessitaria que em donessis un cop de mà.

—Em van ferir poc abans d’acabar la guerra...

—Ja ho sé. Ja ho sé. Però no té res a veure. Les gestions que necessito que em facis les pots fer assegut perfectament.

—Amb què vols que t’ajudi?

—D’entrada, agafant un avió i venint-me a veure a Moscou. Com ho tens per a demà passat? —va continuar, sense donar-li opció a respondre, segur que no s’hi negaria—. Si et va bé, aquest noi que t’ha donat el telèfon et portarà un bitllet d’avió per a divendres a les set del matí.

—Mmm... —va dubtar—. M’hauré de perdre un dia de recuperació...

—És veritat que hi vas al matí. —En Dmitry va fer una pausa per pensar—. Ara m’estic mirant les opcions de tots els vols, però... ja saps que no n’hi ha cap de directe.

—Sí, ja ho sé bé prou.

—Es veu que els de Pristina no teniu gaire costum de venir a Moscou —va dir mentre continuava mirant les diferents combinacions a l’ordinador—. Veig que és l’única manera: agafant el de les set del matí, arribes a Moscou a dos quarts de cinc de la tarda i podem sopar junts. Si n’agafes un altre més tard, no arribes fins passada la mitjanit.

Al cap d’un moment, es van acomiadar i en Hafiz es va quedar rumiant quina mena de feina li proposaria en Dmitry. Dones, drogues, cotxes de luxe... El negoci d’armes que havien fet junts uns anys abans li havia reportat uns beneficis suficients per poder canviar de pis i fer unes inversions que encara ara li estaven donant uns bons dividends. En tornar al menjador, li va explicar a la Fana que el divendres a primera hora havia de sortir de viatge i no tornaria fins dissabte al vespre o diumenge. El dijous va sortir de casa més aviat de l’habitual: abans d’anar a recuperació va passar per la barberia perquè li fessin una passada de màquina, encara que no li feia cap falta: tot i no estar en actiu, continuava portant els cabells tan curts com quan ho estava. Mentrestant, la seva esposa li va preparar una petita motxilla amb el mínim necessari per passar una nit a fora. Abans de la ferida potser hi hagués anat amb una petita maleta, més adient per a un home de negocis, però ara que tenia una mà ocupada en ajudar-lo a mantenir l’equilibri amb el bastó, va optar per la motxilla. Quan va sortir de recuperació, el noi que el dia abans li havia donat el telèfon el va tornar a trobar i li va donar un sobre amb el bitllet d’anada i tornada i el número de l’habitació que tenia reservada a l’hotel Gradovrovka.

El divendres, poc després de les quatre de la matinada, el va recollir un amic i el va acompanyar fins a l’aeroport. Després de massa hores de vol i de prop de cinc hores d’espera a l’aeroport d’Ankara, on van fer escala i va aprofitar per menjar una mica i fer una cervesa, l’avió va aterrar a l’aeroport de Sheremetyevo quan començava a fosquejar. En aixecar-se per sortir de l’avió es va fixar que havia nevat una mica recentment. Ja a la terminal va fer la cua pertinent per al control d’estrangeria. Al cap de mitja hora entrava en un taxi i li demanava que el portés fins a l’hotel. Va dirigir-se a recepció, on va identificar-se i va recollir la targeta. Un grum va insistir a portar-li la motxilla, el va acompanyar fins a l’habitació i va marxar després d’haver esperat inútilment una propina. El comandant va admirar el luxe de l’habitació i es va estirar una estona per deixar reposar la cama, abans de baixar al bar a gaudir d’unes copes de vodka. S’acabava de rentar la cara quan van trucar a la porta; en obrir, va trobar un cambrer darrere un carret amb una ampolla de xampany, dues copes, un bol de caviar i dues culleretes.

—Per a vostè, senyor —li va dir el cambrer, somrient davant la seva sorpresa. En Hafiz va acabar d’obrir la porta i li va franquejar el pas, recelós.

Mentre el cambrer acostava el carret a prop del llit i començava a obrir l’ampolla, el comandant el va seguir amb la mirada i va començar a tancar la porta, fins que una mà li va acariciar la seva que encara tenia en el cantell. La noia de cabells rossos i ulls verds era d’una bellesa poc freqüent i no tenia pas més de vint-i-cinc anys.

—El senyor Dmitry li demana excuses, ja que no podrà arribar fins d’aquí a dues hores. Mentrestant m’ha demanat que li fes companyia... sempre que vostè ho desitgi, naturalment —va dir la noia, amb veu baixeta i un somriure encisador.

El comandant Hafiz Demovci va somriure mentre li permetia el pas i pensava en com d’atent arribava a ser en Dmitry. El cambrer va acabar de servir xampany a les dues copes i es va acomiadar sense esperar propina.

—El meu nom és Irina.

—D’això... Irina... Dius que em faràs companyia fins a l’hora de sopar?

—Estic a la seva disposició fins demà al matí, senyor.

—Doncs... brindem —va fer ell, mentre agafava una copa i l’aixecava.

En Dmitry va arribar al cap de dues hores i es va dirigir a la taula del reservat. Va deixar el luxós maletí a terra, al costat de la seva cadira, i va demanar al cambrer un aperitiu, el qual va assaborir tranquil·lament, mentre s’imaginava com en Hafiz deuria estar acabant de gaudir del regal. Així que el comandant va aparèixer, es van abraçar i fer petons i es van estar resumint les seves vides des de l’última vegada que s’havien vist, feia prop de set anys, mentre anaven degustant l’opulent sopar. Evidentment, la vida de luxe d’en Dmitry era molt més interessant que la del comandant, que havia viscut una guerra, unes ferides importants, i que portava una existència força grisa. En Dmitry havia bastit un imperi d’empreses legals com a tapadores dels molts altres negocis, que fins i tot donaven beneficis per elles mateixes. Després de les postres, i quan van portar l’ampolla de vodka, en Dmitry va entrar en matèria.

—Escolta, Hafiz, tinc entès que tens soldats a les teves ordres per la zona de Catalunya...

—Realment... més que a les meves ordres, són gent que havia servit amb mi a l’exèrcit —va clarificar, mentre agafava el got de vodka.

—Què vols dir, que no treballen per a tu?

—De fet, no... es tracta de grups autònoms que hem enviat a zones riques d’Europa en llocs de difícil control de població estrangera que fan petits treballs per mantenir-se i envien algun diner a la seva pàtria.

—Són bons?

—Alguns d’ells, els millors. Pensa que hi ha tinents que els havia preparat jo personalment.

—I a què es dediquen?

—Bàsicament, caixes fortes d’empreses, de grans superfícies...

—Amb armes?

—Nooo! Res d’armes. Pensa que, tot i que hi ha una policia nova força inexperta, de tant en tant ens enxampen algun grup. Si comencéssim a treballar amb armes hauríem de canviar de zona amb més freqüència.

—I si... l’operació valgués la pena? —va preguntar en Dmitry, mentre encenia un Cohiba.

—Hauria de valer molt la pena. Pensa que si es tracta d’un cop important hauria de desplaçar tot l’equip a un altre país.

—Es tracta d’un cop molt important. Tens gent bona pels voltants de Figueres? —I va desplegar un mapa de Catalunya amb un cercle vermell a l’Alt Empordà.

—Potser el millor dels meus homes: en Zoran. Ja fa un parell d’anys que és en un lloc que en diuen Empuriabrava, on hi ha canals navegables connectats amb el mar, majoria d’estrangers, bones carreteres, aeròdrom: una zona fantàstica.

—Has sentit a parlar del Museu Dalí?

—Mmm... he sentit a parlar del pintor, però no del museu...

—A Figueres hi ha el museu. Dotzenes de quadres, valorats en milions i milions d’euros.

—I... ha de ser amb armes necessàriament?

—Que el teu home s’ho estudiï i ho decideixi, però ja saps que amb armes segur que porta menys temps de preparació i d’execució i es pot fer amb menys personal.

—Sí, normalment sí... —va dir en Hafiz, pensatiu—. I què vols? Deixar el museu net?

—Nooo, home, no! Només vull set quadres d’en Dalí, un Greco i la maleta d’en Duchamp.

—Un Greco? Una maleta? —va preguntar incrèdul.

—Sí. Hi ha la sala Catorze, coneguda com la «de les Obres Mestres», on hi ha obres que en Dalí havia anat adquirint al llarg de la seva vida i també alguna obra seva que considerava molt especial. Entre les adquisicions hi ha un quadre del Greco titulat Sant Pau, i la maleta... és la famosa Boîte en Valise de la qual en Duchamp en va fer unes quantes reproduccions amb obra seva i que segurament en va regalar una a en Dalí entre 1958 i 1968, anys en què va passar les vacances d’estiu a Cadaqués.

—Veig que ho tens molt ben estudiat... —va reconèixer en Hafiz, movent el cap amb un deix d’admiració.

—No t’ho creguis. Només hi he estat una vegada i en tinc el catàleg. —Va fer una pausa durant la qual va obrir el maletí, en va treure un exemplar i l’hi va oferir—. En vaig comprar un parell; aquest és per a tu.

En Dmitry es mirava en Hafiz mentre aquest agafava el llibre i el fullejava, fixant-se que hi havia unes notes adhesives que sobresortien marcant algunes pàgines. En Dmitry l’observava amb un somriure, i assaboria el seu cigar.

—Aquestes pàgines marcades —va continuar en Dmitry— assenyalen les obres que m’interessen. Com pots veure ho he simplificat i totes estan concentrades en dues sales: la Catorze i la Quatre. —Mentre ho deia, li va allargar un plànol guia del museu que havia tret del maletí, sense que en Hafiz se n’adonés—. La Quatre se l’anomena «sala del Tresor» i es troba a nivell de l’escenari, a... l’entresòl, per entendre’ns, i la Catorze és a dalt de tot: al tercer pis.

En Hafiz l’havia escoltat atentament, mentre localitzava les sales en el plànol.

—Haurem d’estudiar-ho —va dir aixecant la vista cap al seu interlocutor, fent gala de l’escassetat de paraules que alguna vegada li havia elogiat en Dmitry.

—D’això es tracta, precisament. Que ho estudiïs amb el teu home... en Zoran? —va preguntar en Dmitry, simuladament dubitatiu—, que ho planifiqueu tan bé com tu saps fer-ho i em doneu l’alegria que espero.

—Veig que no són gaire grans —va reflexionar en Hafiz, tornant a centrar la mirada en el catàleg.

—Les he triat acuradament pensant en el transport. El quadre més gran fa seixanta per seixanta. Més el marc, naturalment. —Va fer un silenci—. Feu-ho com vulgueu, però crec que anireu més ràpid emportant-vos-els amb els marcs que no pas desmuntant-los. A més, els marcs ajudaran a protegir les obres.

—Ho haurem de decidir una vegada estudiat el terreny.

—Com pots veure, es tracta de nou peces: el Greco, la maleta d’en Duchamp i dos quadres d’en Dalí al tercer pis. A la planta de l’escenari, a la sala Quatre, hi ha els altres cinc quadres d’en Dalí, que m’interessen —va voler deixar clar en Dmitry.

—Sí, ja les havia comptat. Suposo que una autèntica fortuna... —va temptejar en Hafiz.

—Naturalment. Tot té el preu que algú n’està disposat a pagar. I... la veritat sigui dita, tinc alguns coneguts que estan disposats a pagar-ho bé.

En Hafiz va preferir no verbalitzar-ho, però va pensar que, coneixent en Dmitry i els seus gustos, no totes les peces devien ser per vendre.

—Potser... me’n quedaré algun per a la meva col·lecció particular —va dir en Dmitry, amb el seu somriure murri, mentre mirava fixament l’home que tenia al davant.

En Hafiz el va mirar sorrudament, sorprenent-se una vegada més que els seus pensaments semblessin visibles per a en Dmitry.

—Suposo que hauràs valorat l’operació...

—Naturalment. Considero que un preu just per tot plegat és... mig milió.

—D’euros... —va afirmar, més que preguntar en Hafiz.

—De dòlars. Estic parlant de dòlars.

En Hafiz va mirar-lo durant uns segons i va tancar els ulls. En Dmitry sabia que estava calculant. Mentrestant es va servir un altre got de vodka, va fer una darrera pipada al cigar i un glop. Passat prop de mig minut, en Hafiz va obrir el ulls, i al cap d’uns segons, la boca.

—Hi ha molt de risc i tindrem moltes despeses. Per assegurar el cop necessitarem força gent i molt ben preparada. Mig milió de dòlars, pràcticament, se me n’anirà en despeses. Haurà de ser d’euros —va sentenciar amb un posat molt seriós i mirant-lo fixament als ulls.

En Dmitry va tardar uns instants a respondre, com si s’ho estigués pensant. El seu sostre era sis-cents mil euros. Encara hi guanyava. Va acceptar. Li va proposar un mes i mig per dur a terme l’encàrrec. Van parlar de petits serrells de l’operació i en Dmitry va explicar-li que no li donava res en efectiu perquè no tingués problemes a la duana. Quan sortís de recuperació el dilluns, el noi que ja coneixia li’n lliuraria cent mil per a les primeres despeses. Passada la mitjanit es van acomiadar. En Dmitry li va desitjar una bona nit, amb un somriure maliciós, i en Hafiz va aprofitar per agrair-li el detall de la Irina.

3

L’Alberto va deixar per un moment el seu lloc de vigilància a la sortida del Museu Dalí i va entrar a la botiga a escalfar-se i a prendre’s una pastilla per al mal de cap. Tot i fer tres anys que havia vingut amb la família a viure a Figueres, cada vegada que hi havia tramuntana forta semblava que el cap li hagués d’esclatar. Com que no suportava el vent ni el fred gaire bé, va deixar de treballar a la construcció i va buscar feina a l’empresa de seguretat en la qual treballava des de feia gairebé un any i mig, amb la idea que treballaria a l’interior, cosa que havia passat molt freqüentment, però des de la tardor el van destinar a la vigilància del museu i el seu lloc de treball era en un petit carreró just després de la sortida del públic, amb la doble missió que ningú no pretengués entrar per la porta de sortida i que ningú no sortís del museu amb res que no fossin les seves pertinences o el que hagués comprat a la botiga. Eren dos quarts de sis; ja feia un quart que s’havia tancat l’entrada i només hi quedaven els darrers visitants del dia. Després de prendre’s la pastilla va estar-se una estona xerrant i fent broma amb les noies de la botiga, fins que va veure que s’acostava el director i va tornar a sortir a passar fred en el seu lloc de vigilància. Era finals de febrer i la tramuntana era la més forta i freda que l’Alberto recordava. Es va recolzar a la paret més arrecerada del museu mentre veia voleiar fulles i alguns papers pel carrer desert que va de la plaça de Sant Pere fins a la pujada del Castell. Va mirar el rellotge i va pensar que se li faria molt llarga la mitja hora que encara faltava per tancar el museu.

En Zoran, amb el plànol guia a la mà, i la María Alejandra, amb el catàleg, havien recorregut tot el teatre museu dues vegades, estudiant detalladament els recorreguts i les dues sales on hi havia els quadres que s’haurien d’emportar al cap de dues setmanes. Era la segona visita que feien: la primera l’havien feta el diumenge de la setmana anterior. Després de la primera visita, en Zoran havia decidit que el més fàcil i ràpid de planificar i de dur a la pràctica era fer-ho amb quatre persones armades, cinc per treure els quadres i una desena esperant a la furgoneta amb què marxarien una part d’ells, les armes i els quadres. Mai no havia treballat amb un equip tan gran, però tampoc mai no havia planificat una operació d’aquella envergadura.

En aquella segona visita també hi havia en Janus i l’Agim, que visitaven el museu separadament, cada un amb el seu plànol. Ambdós havien lluitat a les ordres del tinent Zoran en la darrera guerra balcànica: en Janus havia estat el seu lleial i valerós sergent, mentre que l’Agim era un enorme soldat amb molt de múscul i poc cervell, fill de pares ucraïnesos. L’Agim tenia com a única instrucció fixar-se en les sales Quatre i Catorze, i anava seguint a distància les passes d’en Janus, sense entendre gaire bé per què es fixava tant en el plànol que a ell només l’embolicava.

Quan ja quedaven ben poques persones i s’acostava l’hora de tancar, en Zoran i la María Alejandra es van dirigir cap a la botiga, van mirar algunes reproduccions de quadres i van sortir. Van passar per davant de l’Alberto, que continuava recolzat a la paret amb les mans a les butxaques de l’anorac i el coll aixecat. Passats cinc minuts, va sortir en Janus, i uns metres darrere seu, l’Agim. En Janus va passar per davant de l’Alberto i va girar a l’esquerra en direcció a la plaça de l’Església. Just en aquell punt, l’Agim el va cridar amb la confiança que li donava parlar en albanès, convençut que, com sempre, ningú no els entendria.

—Com ho veus, això? Serà fàcil emportar-nos els quadres?

En sentir-lo, en Janus es va aturar un instant maleint-li els ossos internament i decidit a continuar sense ni tan sols girar-se, quan va sentir una altra veu parlant el seu idioma, encara que molt malament.

—Què dius, de quadres? —va preguntar inconscientment l’Alberto, utilitzant el poc que havia après de l’idioma en la seva època de camioner, en els molts viatges que li havia tocat fer tant a Albània com a l’antiga Iugoslàvia.

Quan en Janus es va girar només va tenir temps de ser testimoni de la rapidesa amb què l’Agim va fer les dues passes que el separaven de l’Alberto i de veure com li girava el coll amb la mateixa eficàcia amb què li ho havia vist fer algunes vegades durant la guerra. Mentre l’Alberto queia, els dos homes van mirar amunt i avall del carrer i van veure com un noi, que venia de la pujada del Castell i caminava cap on eren ells, es girava i marxava corrents. En Janus va decidir que, donada la trentena de metres que els separaven del noi, els seria impossible atrapar-lo, i va fer un gest a l’Agim i van marxar caminant lleugers en direcció a l’ajuntament.

En Xus va plegar les mantes i les va deixar sobre la llitera, mentre la Raquel estava acabant de parlar amb una de les metgesses de guàrdia. Al cap d’un moment es van acomiadar una vegada més del personal d’urgències de l’hospital, ell va fer córrer la llitera cap a l’ambulància i ella es va avançar i va obrir la porta que dóna a l’entrada. El vigilant uniformat va aturar una parella que, en veure que la porta s’obria, entrava decidida, i els va adreçar al noi de recepció. Ja a fora, ella va obrir la porta de l’ambulància, van pujar la llitera i la van encaixar al seu lloc.

—Com l’has vist? —va preguntar el tècnic sanitari, mentre seia darrere el volant.

—Ja no sé què dir-te. Em sembla que l’últim dia que el vam portar ja et vaig dir que no comptava pas que se’n sortís, i mira... Aquests avis d’abans de la guerra són molt forts.

—Sí, noia. La metgessa ha dit que era el sisè infart, no?

—El setè, ara m’explicava —va respondre la Raquel, mentre guardava un paper a la carpeta.

—Déu n’hi do!

En Xus va engegar i va maniobrar, encarant-se cap a la sortida, i la Raquel va comunicar a la central que havien acabat el servei. En girar la cantonada abans de sortir del recinte de l’hospital va haver de frenar de cop per evitar la topada amb un Ibiza que conduïa una noia jove amb la cara desencaixada, mentre una dona que podia ser la seva mare aguantava un nen petit que plorava desesperadament.

—Què et sembla si anéssim per procurar el berenar, abans que tinguem algun altre servei? —va preguntar en Xus, al mateix temps que posava primera i arriava.

—Em sembla fantàstic. Avui tampoc no he portat res.

—Doncs som-hi. On anem?

—Sorprèn-me! Com que avui et toca pagar a tu, et deixo triar. —La Raquel va fer un somriure murri.

—Vols dir que no vaig pagar ahir?

—Va, garrepa! Ja ho saps bé prou, que ahir vaig anar-hi jo, a buscar els entrepans a can Quimet.

—D’acord. No me’n recordava —va respondre en Xus, mentre s’aturava al semàfor vermell.

Quan el semàfor es va posar verd, va deixar passar un motorista que havia creuat en vermell i va enfilar cap a la Rambla, fent la broma que «sort n’hi ha de conductors com aquest que ens garanteixen la feina». Van donar tota la volta a la Rambla i quan van ser al capdamunt van girar a la dreta i van aparcar en càrrega i descàrrega, davant de l’hotel Plaça. En Xus va baixar i la Raquel es va quedar a l’aguait de possibles trucades. Ell va girar pel carrer de vianants en direcció cap a l’església, mentre ella somreia en veure’s menjant un entrepà de bacó amb formatge de ca l’Eixerit.

No havia passat ni un minut que va veure venir en Xus corrent. Va obrir la porta, veient claríssim que l’entrepà hauria d’esperar.

—Hi ha un home estès al carreró —va dir panteixant, mentre es dirigia cap a la porta de darrere, l’obria i estirava la llitera—. Sembla una aturada —va aclarir.

La Raquel va comunicar per l’emissora que s’activaven davant una possible aturada cardíaca, en va donar l’adreça, va demanar una altra ambulància i a continuació va agafar la bossa de reanimacions.

Van fer corrent la cinquantena de metres que els separaven de l’entrada del carreró on hi ha la sortida del Museu Dalí, i només de girar van veure un home a terra, amb dos homes al seu costat que no sabien què fer. En acostar-s’hi van veure que es tractava d’un home de poc més de quaranta anys que portava un uniforme de color gris.