Sebastià Bennasar Llobera (Palma, 1976). És escriptor. Sobreviu fent tota mena de feines vinculades amb la literatura. Ha publicat una trentena de llibres de tots els gèneres literaris excepte el teatre. Destaquen les seves contribucions al gènere negre com a autor (amb nou novel·les publicades); i també cal destacar la seva tasca com a estudiós i com a divulgador. Dirigeix el festival Tiana Negra. En aquesta col·lecció ha publicat El país dels crepuscles (2013) i On mai no creix l’herba (2015).
Som al 1972. Jean Neige i la seva banda preparen el cop que els ha de consolidar com una de les bandes criminals més perilloses de França. D’aquí a fer-se amb el control de la màfia a Lyon hi ha un camí de sang que ells han començat a recórrer i que els durà, entre d’altres coses, a urbanitzar la Costa Brava, controlar la prostitució de mig Europa i el tràfic d’haixix. La banda, sempre amb un peu als negocis il·legals i un altre en els de dubtosa reputació com la construcció, al 2006 es troba en un atzucac. Podrà el fill de Neige, l’hereu, mantenir el clan al cim del poder? Amb aquesta història, inspirada en alguns dels clans mafiosos francesos que han operat a casa nostra des dels anys setanta fins a l’actualitat, l’autor s’endinsa en el més profund de l’ànima humana amb una obra clau del gènere negre contemporani.
L’IMPERI DELS LLEONS
GENER 2017
Primera edició: gener de 2017
Per a Josep Forment, sempre al nostre costat
© Sebastià Bennasar, 2017
© de la present edició: Editorial Alrevés, 2017
© Fotografia de portada: diddleman
Director de la col·lecció: Àlex Martín Escribà
Disseny de la col·lecció: Mauro Bianco
crims.cat
Editorial Alrevés S.L.
Passeig de Manuel Girona, 52 5è 5a • 08034 Barcelona
crims@crims.cat • info@alreveseditorial.com
ISBN: 978-84-16328-83-3
Codi IBIC: FF
Producció de l'ebook: booqlab.com
Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.
Se’n diu crims.cat i és una nova col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma...
L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància com per prendre’ns seriosament la iniciativa: de moment, sis títols l’any, on es combinaran autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat.
Així doncs, volem omplir un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, calia unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, hem cregut que era el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla.
Per la nostra banda ens proposem —i esperem que no només es quedi en un propòsit— fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respondrà —això sí— a tots els criteris indispensables que caldria sempre tenir presents: un disseny identificatiu, unes cobertes suggerents, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols.
Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua.
A partir d’ara, ja ho sabeu: si voleu llegir novel·la negra en català, llegiu crims.cat!
Dirigida per Àlex Martín Escribà
Per a l’Anna, que sempre hi ha cregut i que sempre ha insistit que l’escrivís
—Són coses nostres. Ja ho saben: aquí no hi ha policia, no hi ha govern, i fins i tot Déu només hi és a vegades.
MIA COUTO
LA CONFESSIÓ DE LA LLEONA
En Jean Neige tenia una sola missió. Aconseguir la clau que obria la caixa forta de la sucursal del Crédit Lyonnais. Havia promès als seus homes que allò era cosa seva. Que no trigaria ni un minut. Va localitzar el cotxe del director de la sucursal i va donar ordres a en Michel Aubriot que el seguís amb la moto. De prop, però sense que sospitàs res. Deu minuts després va arribar al semàfor. A la rue Clemenceau. A en Jean Neige li feia una mica de ràbia que totes les putes ciutats franceses tenguessin el seu carrer en homenatge a aquell homenot, però era d’una gran utilitat; sempre podies quedar amb algú al carrer de Clemenceau de qualsevol vila del país. Va demanar a en Michel que acostàs la moto a la porta de darrere del cotxe. Hi havia els fills del director del banc. Un nen i una nena. Deu i vuit anys. La mare anava al seient del davant. Va baixar de la moto i va obrir la porta on hi havia el fill del director, que abans de poder reaccionar ja es va trobar amb un revòlver al genoll. Un segon més tard, en Jean Neige havia disparat. Primera bala. El tret va perforar l’os, la cama, es va clavar a la tapisseria del seient. El nen es va desmaiar trenta segons més tard. Abans, en Jean Neige havia tengut temps de posar la pistola al genoll de la nena i de demanar al seu pare que li lliuràs la clau que obria la caixa forta. L’home la hi va donar sense posar cap mena de resistència. Error. Segona bala. El director de la sucursal va veure com el revòlver es movia des del genoll de la seva filla en direcció al seu cap. Es va moure. Allò li va salvar la vida. El tret no va anar directe al clatell, sinó que se li va clavar per sobre de l’espatlla, molt a prop del coll, i s’enfonsava cap a algun lloc desconegut del seu cos. En Jean Neige va passar la clau a en Michel Aubriot, que va arrencar la moto i va marxar rabent. El nen encara no s’havia desmaiat quan en Jean Neige va disparar la tercera bala. La dona del director del banc va fer impactar el cap contra la finestreta lateral. No hi havia hagut error. El director del banc hauria cridat, però segurament la segona bala li havia arribat als pulmons, o a la tràquea, o vés a saber a on, però no aconseguia articular els sons. En Jean Neige es va asseure al volant del cotxe. Va llençar el director contra la seva dona i va arrencar. Va conduir fins a un aparcament subterrani proper a l’estació de trens. Va deixar el cotxe ben aparcat. Llavors va veure que el director encara es movia. Quarta bala. Aquesta sí que li va travessar el cap. Punt i final. Es va acostar a la nena.
—Tranquil·la, no et posis nerviosa i tot anirà bé.
La nena no podia ni parlar. S’havia pixat a sobre.
—Davalla’t els pantalons.
Ella no volia. O no podia. Ell els hi va descordar, va davallar-los fins als turmells. Li va acostar la pistola al genoll.
—Així és molt millor, no se t’infectarà la ferida. Millor dit, les ferides.
Cinquena bala, genoll dret. Sisena bala, genoll esquerre. En Jean Neige va sortir de l’aparcament, va llençar el revòlver a una bossa d’escombraries i va treure un bitllet per anar a Villefranche-sur-Saône. Li van sobrar quatre minuts per trucar a la policia i advertir-los que hi havia un cotxe amb ferits al pàrquing.
En Michel Aubriot va conduir la moto fins al lloc de reunió. Tenien una hora abans que ningú notàs que el director no havia anat a treballar. Una hora és molt de temps si tens la clau que obre la caixa forta. Seria ràpid. Entrar, obrir, agafar els francs, sortir. En Michel Aubriot hauria seguit en Jean Neige fins a l’infern si li hagués demanat. I en Jean Neige ho sabia. Per això li havia confiat l’execució de l’atracament. A prop del riu hi havia en Sébastien, al volant d’un Peugeot 504 amb el dipòsit ple de gasolina. L’havia robat la nit abans a Grenoble, havia conduït fins al petit taller que tenia als afores de la ciutat, li havia canviat les plaques de matrícula i l’havia deixat en perfecte estat de revista. Era un bon cotxe. Llàstima que, amb tota seguretat, se n’haguessin de desfer. Es varen saludar amb un cop de cap, però en Michel va continuar caminant. A la porta del banc hi havia en Luigi Colomba, que tenia només disset anys. Era fill d’immigrants italians que havien arribat a Lyon fugint de la misèria i la pobresa de les fàbriques italianes. Era jove i suïcida, i en tota banda d’atracadors hi ha d’haver-hi algú a qui li sigui igual morir. A dins, esperant per ser atès, hi havia en René. Ningú no en sabia res. Simplement era en René. No calia demanar res més, perquè era a la banda des del principi, i si en Jean l’hi volia, ningú no el trauria fora.
En Michel i en Luigi varen entrar al banc. En René va deixar la gestió que feia al taulell i va encanonar el guàrdia jurat. En Luigi també va treure l’escopeta retallada de la seva bossa d’esports i va engegar un tret al sostre.
—Tothom a terra, això és un atracament. Els herois me’ls menjo amb patates després d’haver pixat damunt la seva calavera, estam entesos? —L’italofrancès acabava d’incrementar el repertori.
A en Michel sempre li feia gràcia la passió que en Luigi posava en els atracaments, el seu efectisme, com si estigués pensant que els clients, a més a més de cagar-se a les calces, havien de poder recordar que havien viscut una escena única. Vés a saber d’on collons treia aquelles frases fetes que amollava cada vegada que feien un atracament, però havia de reconèixer que eren d’allò més efectives. Mai no solia haver-hi herois.
Un minut més tard els atracadors havien arribat a la caixa forta. Els empleats sabien que ningú no l’obriria si no tenia les dues claus i esperaven tranquils. Calia la que els acabava de donar l’apoderat i la del director, que encara no havia arribat. Però aquells xavals tenien la segona clau i el que semblava ser-ne el cap omplia les bosses amb tots els francs que aconseguia arramblar. Tres bosses d’esport, de lona, grans. En va donar una a cadascun, o com a mínim això és el que confessarien aquells que havien pogut veure alguna cosa de cua d’ull perquè davant l’amenaça de les escopetes retallades ningú no havia aixecat el cap un pam de terra.
Cinc minuts després de l’entrada dels homes a la sucursal bancària els atracadors tornaren al Peugeot verd, que va sortir rabent. El deixaren tres cantonades més avall. Després, es varen separar. Se n’anaren a les habitacions de bons hotels de la ciutat, es canviaren la roba, repartiren els diners en maletins i esperaren. Dos dies.
En Jean Neige se’n va anar cap a casa dels seus avis a Villefranche-sur-Saône. Els havia dit que hi aniria a visitar-los i que, si no hi tenien inconvenient, s’hi quedaria per passar el cap de setmana. Era divendres i els avis van estar encantats de tenir-lo a casa. Des que tota la família havia tornat de Tunísia veien menys del que voldrien en Jean. Els pares de l’assassí s’havien instal·lat primer a Lyon i després a Grenoble, però els avis havien decidit invertir els diners nord-africans en un petit negoci d’exportació de Beaujolais i per això s’havien quedat en aquella vila, des d’on enviaven el vi a Suïssa i al nord d’Itàlia. En Jean s’havia quedat a Lyon per fer el servei militar i acabar els seus estudis. L’avi havia tengut el detall de venir-lo a recollir a l’estació.
—Hola, hola, bon dia, com va tot?
—Molt bé, avi, fas molta bona cara.
—Tu, que me mires amb bons ulls. Em faig gran a marxes forçades.
—I ara, no diguis això, si estàs fet un jovençà —va mentir en Neige, conscient que aquell joc de mentides, rèpliques i contrarèpliques li agradava molt al seu avi.
En deu minuts varen ser a casa. L’àvia l’esperava a la porta.
—Bon dia, rei.
—Hola, molt bon dia.
La casa d’aquells dos vellets entranyables que havien pencat tota la vida al nord de l’Àfrica per aconseguir el seu somni era el refugi preferit d’en Jean. Hi solia anar després dels atracaments importants, però va començar a pensar que a partir de llavors necessitaria un altre refugi, una casa solitària on poder anar i venir amb tranquil·litat. Havia traspassat una línia vermella amb aquelles accions sumàries i no volia fer mal a la seva família si arribava el dia que s’hagués d’enfrontar a la policia. Ell no era home per anar a la presó, o com a mínim no ho era per anar-hi sense abans intentar evitar-ho i vendre cara la seva detenció. Va aprofitar per telefonar als pares. Diumenge es veurien tots a casa dels avis per celebrar l’aniversari de la seva germana petita. Ja havia fet els quinze anys.
En Jean va sentir la notícia de l’assassinat del director de la sucursal i de la seva dona per la ràdio. Els avis no tenien televisió ni en volien, preferien la ràdio i anar al cinema de tant en tant. Els dos nens sobreviurien. Coixos però vius. Just després varen donar la notícia de l’atracament. Net, sense incidents. Tres individus joves. El botí, quatre-cents seixanta mil francs. No estava malament. Ho dividiren com sempre. Una tercera part per a ell, que per alguna cosa havia aconseguit totes les dades. Una tercera part per al pot comú de despeses. I una tercera part repartida entre cada un dels altres membres de la banda. Va fer el càlcul ràpid. Uns trenta mil dòlars per a ell. No estava gens malament. En Jean Neige sempre pensava en dòlars. O en marcs alemanys. O en lliures esterlines. Monedes fortes que feien que valgués la pena fer els atracaments. En els darrers dos anys havia aconseguit estalviar uns vint-i-cinc mil dòlars, quinze mil marcs, i tres mil lliures esterlines, així com uns vint-i-cinc mil francs. Ho tenia tot diversificat. Els dòlars, en un banc d’Andorra; els marcs, a Suïssa; les lliures, a un banc de Milà; i els francs, en dos comptes francesos. Per ventura havia llegit massa novel·les d’espionatge, però en Jean Neige tenia clar que no pots tenir tots els ous al mateix cove. Perquè s’acaben trencant.
—El món està cada dia pitjor, jo ja no sé on arribarem.
La veu de l’àvia el va retornar a la realitat. Ell sí que sabia on arribarien. On ell volgués. Va sortir a fer una volta per Villefranche. Els avis li havien fet un encàrrec: volien canviar la porta del garatge. Ell se n’encarregaria aquell cap de setmana, però necessitava alguns materials. Aprofitaria per comprar el diari i buscar als anuncis classificats si es venia alguna propietat que li pogués ser útil. Necessitava un pis franc i ara tenia prou diners per comprar-lo al comptat. Tot i que, pensant-ho bé, el millor que podria fer és comprar alguna cosa en algun poble petit. Va tornar a casa amb tot el material. A la tarda anirien amb l’avi a buscar la porta que necessitaven. Després de dinar en Jean es va estirar una estona amb el diari a les mans. I va trobar el que buscava, una petita casa a la venda a Saint-Nizier-le-Désert. Allà on sant Pere va perdre les sandàlies. Ideal. Tenia prou diners al banc per pagar l’entrada i una part important de la casa. I podia demanar un préstec posant com a aval els dòlars del compte andorrà. Sí. La setmana propera s’encarregaria d’allò. De moment trucaria als propietaris i aniria a veure la casa. L’endemà.
Quan dimarts es va trobar amb la resta de membres de la seva banda, en Jean Neige ja era el feliç propietari d’una casa de pedra al mig del poblede Saint-Nizier-le-Désert. La situació era perfecte, un lloc on tothom el pogués veure quan hi anava i que servís per justificar que hi passava moltes temporades. En poc temps tothom sabria o pensaria que en Neige era un jove propietari que treballava a Lyon però que sempre que tenia oportunitat marxava cap al poble perquè li agradava l’ambient i perquè hi conrava uns tomàquets espectaculars, cosa que sens dubte pensava fer perquè un dels somnis d’en Jean Neige sempre havia estat tenir un petit hort i una casa pròpia on poder descansar amb tranquil·litat i on poder plantar verdures que tinguessin gust de verdures i no les merdes que comprava als mercats. Fins i tot, si les coses anaven bé, acabaria els seus estudis de Periodisme.
En Neige s’havia matriculat a la universitat per tenir la possibilitat de conèixer de més a prop les classes dirigents de la ciutat, però al final li havia agafat gust a això del periodisme i molts dies anava a classe per plaer. I això que s’hi havia matriculat perquè havia vist que era la carrera on hi havia més noies matriculades després de magisteri —s’ho havia plantejat, però en Neige no tenia ànima de professor— i, sobretot, perquè n’hi havia una que li interessava especialment: la Julliette Leonard, la filla petita del general Leonard, que havia estat destinat a Algèria i que en tornar havia decidit allunyar-se dels ambients d’expatriats de Marsella i de Perpinyà i instal·lar-se una mica més al nord, al Lyon familiar. La Julliette Leonard era la personificació perfecta de la bellesa i, tot i saber que era un objectiu quasi impossible per a un atracador de bancs reconvertit en universitari, li agradava pensar que durant nou mesos a l’any començaria el dia veient el seu somriure i, a l’estiu, les seves cames perfectes. Eren motius més que suficients per matricular-se a la facultat.
Ja feia nou anys que en Jean era a la França europea. Per a ell, el general De Gaulle era un tipus miserable que els havia traït i que es cagava a les calces cada vegada que els morets en muntaven alguna. Per això a la seva banda no hi havia àrabs ni negres. El mig italià d’en Luigi era la seva màxima concessió a la multiculturalitat que pensava fer. Sempre acabaven discutint del mateix, amb la banda, a Chez Bruno, el local del carrer d’Émile Zola on s’ajuntaven durant hores i hores per beure cerveses mentre anava passant el temps.
—Us dic que no, que no fitxarem cap negre i molt manco cap àrab fill de puta. Ens ho farem nosaltres sols, com sempre.
—Però Jean, si ara mateix són els putes amos.
—Els putos amos de què, de traficar a la menuda amb heroïna i haixix? Els putos amos de què, d’algunes putes que no ens follaríem mai de la vida perquè no hi ha res com follar amb una francesa? Els putos amos de què, dels atracaments a gasolineres i botigues? Senyors, siguem seriosos, collons, som atracadors de bancs, el nostre model és John Dillinger, no els fotuts Bonnie and Clyde en versió musulmana. Collons, que els hi vam dur la civilització i ens van voler treure de la nostra casa. No, senyors, nosaltres hem de ser els seus putos amos.
Quan en Michel Aubriot li feia notar que amb aquells plantejaments s’apropava bastant a les idees supremacistes i racials de Hitler, en Jean s’enfurismava. Una vegada quasi havien arribat a les mans, perquè ell només odiava una cosa molt més profundament que els àrabs: els alemanys.
—És per culpa seva i per Alsàcia i Lorena que vam deixar de ser un imperi. És per culpa d’aquests fills de puta que a la Primera Guerra Mundial vàrem perdre una generació perfectament formada de joves com nosaltres a les trinxeres, és per culpa seva que vàrem entrar en decadència després de la Segona Guerra Mundial. No, tu no saps el que dius. El meu avi va ser a Verdun, i el meu pare, a les Ardenes. No em diguis que m’assemblo a un puto nazi perquè si ho tornes a dir t’hauré de matar amb les meves pròpies mans per netejar l’honor de la meva família. Jo vull França per als francesos, i els alemanys, empalats a quaranta graus sota el sol africà.
En Michel Aubriot va aprendre molt aviat que sobre aquell tema no es podia discutir amb el seu cap, que tenia un cervell brut pel que feia a la política, però que a la vegada era un geni preparant els cops i els assalts i això és el que interessava. A en Michel Aubriot no li interessava la política, li interessaven els diners. Ell havia nascut a Lyon feia vint-i-cinc anys i fins que no va conèixer en Neige sempre havia estat un pobre pelacanyes. Això sí, tenia els dits més ràpids de la ciutat i una flor al cul. Hi havia dies que es feia més de deu carteres i mai no l’havien atrapat. Potser hi contribuïa el fet d’anar sempre ben vestit, amb corbata i ben pentinat i amb un llibre a les mans. A l’Aubriot llegir el tornava boig, era totalment omnívor en les seves lectures i havia descobert que ningú no es malfiava d’un tipus que portava un llibre a les mans i vestia decentment, tret que el llibre fos d’un escriptor comunista o d’un escriptor simpatitzant amb el maig del 68, però a ell li agradaven els clàssics, i portar llibres de Flaubert sota el braç encara feia bo.
Després de l’atracament en Michel havia agafat una part dels seus diners i s’havia fet fonedís a un petit poblet dels Alps on anava a llegir i escriure. Sempre llogava una habitació al mateix hostal i hi arribava en autobús. Al poble havia fet creure que era un escriptor pobre que es dedicava a les traduccions i a les proves d’estil per a petites editorials franceses el miracle de les quals era la seva pròpia existència, però en realitat, després dels atracaments el que en Michel feia era tancar-se allà dalt amb la seva màquina d’escriure portàtil —el primer regal del seu pare quan varen arribar a la França continental— i escrivia alguns relats breus que després anaven omplint els calaixos de casa seva. Sempre havia pensat que mai no arribaria a ser novel·lista, perquè dos o tres dies després dels cops ja tornava a tenir ganes de ser a Lyon. El seu refugi alpí era sensacional per a aquelles petites escapades. També hi passava dues setmanes a l’agost, quan la calor es feia insuportable i ell decidia evadir-se en aquell poble de murs de pedra de més d’un metre d’espessor. El seu somni era invertir els diners dels robatoris en comprar una llibreria.
—Però et moriràs de fam, el primer que roba la gent són els llibres.
—No em preocupa.
—Per què?
—Perquè a la següent cantonada jo els robaré la cartera.
En Michel havia estat la darrera incorporació a la banda, que així guanyava un intel·lectual. En Jean n’estava encantat, tenia una gran capacitat d’imaginació i allò era una autèntica sort. En Luigi Colomba i en René ja formaven part del grup primigeni de Jean Neige, que era conegut i perseguit per la policia, amb el nom de «Els cremadors», recuperant el nom de la mítica banda francesa que entre 1905 i 1908 va arribar a la portada de Le Petit Journal com els enemics públics número u de França. Els membres originals ficaven els peus a les xemeneies de les seves víctimes per obligar-los a confessar on hi havia els diners i després els mataven. Ells ho havien sofisticat i, equipats amb passamuntanyes i bufador, cremaven també els peus de les seves víctimes, generalment pagesos rics de la zona vinícola, perquè els confessessin on hi havia els diners i les joies. A partir del quart assalt, com que la fama els precedia i qui més qui manco havia llegit a la premsa o havia vist en els informatius locals les horribles accions de les seves cremades, que en dues de les víctimes havia comportat l’amputació del peu, ja no els calia continuar torturant. Només de veure’ls i saber que ells eren ells, no hi havia qui posés entrebancs als atracaments i ningú no es feia l’heroi.
En Luigi s’havia fugat del reformatori amb només tretze anys i mai més no l’havien tornat a engarjolar. No se sap gaire bé com va ser que el varen detenir, però sí se sap que havia matat el pare amb un ganivet de cuina després que hagués pegat l’enèsima pallissa a la mare. El nen li ho havia promès abans de complir amb la seva amenaça: «Si tornes a tocar-la et mataré i no serà ràpid. Patiràs per tot el que ens has fet». Efectivament, el va apunyalar i s’hi va rabejar durant hores. Primer li va amputar tots els dits de les mans, llavors li va buidar els ulls i li va tallar les orelles. Només al cap de deu hores el va matar del tot. La mare no es va recuperar mai de la impressió d’haver portat aquell monstre al món. El nen es va entregar i al cap de dos mesos ja s’havia fugat del reformatori i s’havia dedicat a prostituir-se amb homes i dones als quals després els robava fins al darrer cèntim. Feinejava pel centre de la ciutat i una vegada un macarró se li havia acostat per fer-li veure que estava espantant els clients de les seves noies i en Luigi, en un moviment rapidíssim, es va treure la navalla de la butxaca i la hi va clavar als ous. Un segon després havia marcat la cara de la prostituta en ambdues galtes i tornava cap al macarró, al qual va esbudellar al mig del carrer. Tenia un problema compulsiu amb la violència, era com una espècie de vampir assedegat de sang, el perfecte psicòpata sense cap mena de por de la mort que necessitava en Jean Neige. Un tipus que sempre deia que ell ja estava mort, que vivia aquella vida per inèrcia, però que havia mort en aquella habitació. Un descervellat que, en canvi, obeïa cegament en Jean Neige. «És l’única persona que em comprèn i que m’estima», havia arribat a dir alguna vegada del seu cap. En Jean l’havia recollit del carrer poc després de l’afer amb el macarró. Al nano li convenia llevar-se del mig i ell li va oferir refugi. Al capdavall havia pelat l’home que l’havia traït per fer-se amb el control d’una part de la prostitució. I ja se sap la dita: els enemics dels meus enemics són els meus amics, i més si són menors, desvalguts, necessiten un refugi per a una temporada i tenen una mica de tarannà psicòpata, ideal per a una banda d’atracadors.
En René era simplement en René. Havia estat ell qui havia tingut la idea d’agafar el bufador per cremar els peus de les seves víctimes i normalment era ell qui s’encarregava de fer servir l’aparell. En René i en Neige havien anat junts a l’escola després del retorn d’en Neige de Tunísia i del seu d’Algèria, i allà s’havien fet inseparables. En René no era un estudiant brillant, mai no ho havia estat, però en Jean Neige el va ajudar tot el possible perquè pogués anar passant de curs en curs. Els motius encara ara són tot un misteri, però segons sembla tenia alguna cosa a veure amb un cert ideal de justícia. El pare d’en René era militar i havia mort a la guerra d’Algèria i ell arrossegava tota la misèria d’una casa on sempre faltava de tot malgrat els esforços de la mare per tirar endavant. Deia la llegenda que fins i tot es prostituïa a casa seva en algunes hores concertades mentre el seu fill era a l’escola i que aquest era el motiu real pel qual en Jean Neige se n’havia fet amic: havia cardat amb la mare i després havia decidit protegir el fill. El cert és que en Neige havia deixat sense alè un noi més gran que estava burxant en René al pati. Havia estat una reacció instintiva, un cop de puny dirigit al plexe solar que havia doblegat l’abusador pel mig i que havia acabat amb una situació que es perllongava. En René li va mostrar el seu agraïment ensenyant-lo a robar als supermercats. En allò sí que era realment hàbil i sensacional. I sempre li va dir que no era un truc, ni un talent, només un aprenentatge: «Per saber com fer-ho només hi ha una escola possible: has d’haver passat fam».
A poc a poc, aquell lladre de pèl en cinc havia anat desenvolupant una autèntica passió pels diners només comparable a les ànsies de venjança que esgrimia quan agafava el bufador i començava a cremar els peus de les seves víctimes. Hi havia un odi brutal, de classe, un odi que concentrava tota la pobresa del món en la flama del bufador i que el feien temible. En René no tenia absolutament res a perdre i tot un món del qual venjar-se.
En Sébastien era el cinquè membre de la colla. Necessitaven un conductor expert per a la majoria de fugides i, tot i que tots els altres podien conduir sense problemes, només ell havia estat campió juvenil de ral·lis, fins que en una caiguda per un pendís es va morir el seu copilot i ell va estar-se tres mesos en coma. Allò va posar punt i final a una trajectòria prometedora. Per sort, l’assegurança va cobrir bona part de les despeses de la seva recuperació i li passava una pensió cada mes, però en Sébastien havia descobert que la vida no era res interessant sense emocions fortes i per això es posava a fer curses de màxima velocitat amb els policies, als quals sempre burlava. En Jean Neige l’havia conegut quan era el conductor en una feina que els havien encomanat, un robatori per a l’extrema dreta francesa on tots dos van treure una bona picossada i l’inici d’una sòlida amistat que havia acabat amb la incorporació d’en Sébastien a la banda.
—Noi, estic amb vosaltres, però ja saps que no m’agraden els contractes d’exclusivitat.
—Podràs treballar amb qui tu vulguis mentre tinguis la boca tancada i la nostra activitat sigui la teva primera prioritat.
—Així m’agrada, algú que parla clar.
—Sempre t’he parlat clar, Sébastien.
—Sí, és veritat.
La conversa l’havien tinguda a la vora del riu, amb una cervesa ben gelada a la mà i la perspectiva de les noies de l’institut que ja anaven amb falda i camisa potser perquè les monges no havien pensat fins a quin punt resultava provocatiu aquell uniforme. Aquell dia havien segellat la pertinença del campió a la banda i això s’havia traduït en una velocitat i una perícia imbatible per escapar del lloc dels fets. Una autèntica assegurança de vida en un moment en què els policies encara no tenien tantes manies a l’hora de treure l’arma i en què les pallisses eren ben habituals perquè els activistes dels drets humans encara tot just si començaven a tocar els collons amb tot allò dels drets dels presos. Aquell dia en Sébastien ho havia tornat a fer, els havia tret de la zona conflictiva en un tres i no res, molt abans que la policia fins i tot hagués rebut l’avís de l’atracament. Ni tan sols havien hagut de córrer. Havien marxat com uns ciutadans honrats i com a tals el pilot frustrat els havia deixat als seus hotels, uns hotels que abandonaren ràpidament però on hi havia un registre d’entrada per si venien mal dades i on, si calia, algunes prostitutes jurarien que havien estat amb ells cardant a l’hora de l’atracament. Fins dimarts no es tornarien a veure tots plegats, per tant, ell també es va fer fonedís i la millor manera va ser perdent-se entre la massa dels estudiants de Ciències Econòmiques de la Universitat de Lyon. Sempre era bo saber on podies invertir i què podies fer amb la petita fortuna que estaven aconseguint. No sempre serien joves i calia moure bé els diners per quan això dels atracaments deixàs de ser rendible, i si bé podia pensar en invertir una part en algun bar o restaurant o en un taller de reparacions de cotxes, allò no deixaven de ser solucions a la menuda i en Sébastien sempre mirava a l’engròs. Algun dia tindria la seva pròpia immobiliària i invertiria part dels guanys en descobrir nous talents del món de la conducció, qui sap si fins i tot podria arribar a tenir un petit equip de pilots de categories inferiors. Per això pensava que una llicenciatura no li faria cap mena de mal. A més a més, la universitat era un bon lloc per conèixer noies interessants, amb ganes de tirar endavant per si mateixes.
Quan es va rebre l’avís de l’atracament, en Jean Paul Didier va tenir molt clar que allò només ho podien haver fet els nois que estava buscant des de feia dos anys. El que no esperava és que aquesta vegada l’atracament es complementés amb el director i la seva dona morts i els fills ferits a les cames. No era la primera vegada que la banda emprava la violència en els seus atracaments bancaris, però era el primer assassinat a sang freda que cometien, i allò inaugurava un nou procediment, un nou comportament que s’havia de tallar de soca-rel. El que passava és que eren com uns fantasmes, gairebé invisibles. Arribaven i en cinc minuts atracaven un banc, abans de cap mena de capacitat de resposta per part de la policia ni de la seguretat privada que els vigilava. Sempre actuaven igual: sense empremtes, amb els testimonis sempre confusos que ni tan sols podien fer un retrat robot dels assaltants. El policia va decidir anar directament amb els seus homes al pàrquing on havien trobat el cotxe amb el banquer mort.
—Aquesta vegada els teus nanos l’han feta bona. —La veu del director Lemaitre ressonava a l’estança amb un to metàl·lic, tan desagradable com la sang de les genives en rebentar-se de casualitat quan et rentes les dents.
—Què et fa pensar que són ells?
—Que l’atracament al banc només es podia fer amb la clau de la caixa que tenia el director i que misteriosament tenien els assaltants. Això vol dir que ho sabien, coneixien les mesures de seguretat, i que primer s’han carregat el director i la dona i després, amb aquesta clau més la que han aconseguit allà mateix han buidat l’oficina. També podria ser que ho haguessin fet en paral·lel, que una part del grup atraqués el banc amb la clau aconseguida i després algun d’ells es dedicàs a fer aquesta matança. Sempre deies que els nois estaven a punt de fer un salt qualitatiu.
El panorama no era precisament el millor. Hi havia restes del cap de la dona encastades en la finestreta del lloc del copilot, un bassal de sang en els seients davanters i els dos cossos encara esperant que algú dictaminés que se’ls podien endur. Els dos nens eren a l’hospital, a cirurgia, per veure què es podia fer amb els seves cames.
—Tot d’una que estiguin en disposició de parlar ens ho faran saber, però no crec que hagin vist gaire cosa. Aquesta vegada els nanos s’han passat molt de la ratlla. Ara ja no són una banda de lladres, ara són una colla d’assassins.
En Jean Paul Didier no va dir res, però va pensar per a si mateix que si per al director un sinònim de salt qualitatiu en el món del crim suposava deixar dos nens coixos i orfes, tots ells tenien l’escala de valors atrofiada. Potser havien viscut massa coses i estaven començant a fer-se insensibles. Al capdavall només eren dos morts. A Algèria havia estat tot molt pitjor. Com a mínim aquí no hi havia aquelles mosques fastigoses que arribaven al cadàver en els primers trenta segons. El que més el rebentava era que el director li digués que aquells eren els seus nanos. L’inspector i el seu equip estaven convençuts que els atracadors eren els mateixos que els cremadors, simplement en els darrers temps s’havien sofisticat i havien fet un salt endavant. Ara començaven a ser un grup molt més perillós, més organitzat i que no dubtava en matar per aconseguir els seus objectius. Segurament devien començar a pensar que eren invencibles. Tenien l’eufòria de la sang i de l’adrenalina. Sabia que quan sortissin les notícies del migdia aquells delinqüents que perseguia des de feia dos anys s’haurien convertit en un dels principals enemics a abatre d’aquella República que vivia tranquil·la després de les concentracions revolucionàries d’uns quants anys abans, que s’havien anat desinflant per si soles. Ja no serien uns xavals de províncies que es dedicaven a cremar-li els peus als propietaris rurals, per molt que algun d’ells hagués acabat sense els membres. Ara eren uns assassins. I cap prova ni res podia vincular uns fets amb els altres, però aquell policia que vorejava la cinquantena i el límit del sobrepès estava del tot convençut que eren els mateixos. I potser per això els admirava una mica, perquè tenien aquesta capacitat d’adaptació que ells no tenien. «Els criminals sempre van per davant de nosaltres. Són més agosarats, més audaços i tenen menys por. Cauen perquè nosaltres treballem més que ells, som més que ells i no sempre són tan perfectes com es creuen, però si això fos un curs de ciències econòmiques ells representarien els inversors de risc i nosaltres els valors tradicionals.» La frase la hi havien dita en un d’aquests cursos de formació i reciclatge als quals els obligaven a anar de tant en tant. I potser en tots aquells anys havia estat l’única veritat que havia sentit en aquelles sessions avorrides que moltes vegades impartien tipus que mai no havien trepitjat carrer i que no havien hagut mai d’enfrontar-se amb delinqüents cara a cara. Putes buròcrates de despatx que tenien raó en allò: els lladres queien perquè els polis n’eren més i pencaven més. I pels seus errors. De moment, la banda que ell perseguia no n’havia comès cap. Ja arribaria.
Va deixar dos dels seus homes a l’aparcament i va marxar cap al banc. En arribar, el panorama era tan desolador com sempre. Ningú no els havia vist la cara —portaven passamuntanyes— i només una persona va assegurar que n’hi havia un que tenia accent de les possessions africanes perdudes.
—Què vol dir amb això, senyor?
—Que un dels atracadors va néixer a Algèria o Tunísia.
—Per què ho diu?
—Miri, sóc filòleg, jo, professor Martin, de la Universitat de Lyon. Sóc especialista en dialectologia i em fixo en aquestes coses.
—Moltes gràcies, és una primera pista.
Això és el que li va dir en Jean Paul Didier al professor. Li va agrair l’esperit de col·laboració procurant dissimular el fàstic que li havia provocat aquell posat d’intel·lectual que mai no havia trencat un plat, aquella manera de donar la mà com si fos un lluç bullit, un sense ànima. Però era veritat que aquell detall lingüístic era una primera pista. De totes maneres, buscar a algú de vint-i-pocs anys nascut a les colònies a Lyon era com buscar una agulla en un paller. Tot i que valia molt més allò que no pas res. El policia va concloure que aquella pertinença geogràfica podia explicar moltes coses: no tenien por de la violència i per això els era igual matar. Havien viscut l’horror en carn pròpia i ho havien perdut tot. Començant per allò que durant molt de temps havien anomenat casa seva. Els entenia perfectament. Ell també hi havia perdut la seva.
Als homes d’en Didier se’ls havia girat molta feina, o molt poca, segons es mirés. S’havia de prendre declaració a tothom que era al banc i s’havien de buscar totes les pistes possibles, però abans de començar ja sabien que seria una feina pràcticament inútil, que no en traurien res. Confiaven en tenir una mica més de sort quan poguessin entrevistar els dos nois ferits. Però això no seria fins l’endemà. Quan finalment va poder parlar amb ella —el noi finalment havia perdut la cama per una operació que s’havia complicat molt més del previst—, la filla del director assassinat només va poder explicar petits detalls: l’atracador portava un revòlver, tenia vint-i-pocs anys i una veu molt agradable i feia poc més d’un metre vuitanta. Això i res era pràcticament el mateix: buscaven una banda on hi havia com a mínim quatre persones, una nascuda a Algèria i una altra, o potser la mateixa, amb una veu molt agradable i que feia poc més d’un metre vuitanta. L’inspector treia foc pels queixals. No tenia res i, a més a més, als de dalt se’ls estava començant a acabar la paciència. Perquè sí: fins que algú altre fes alguna altra bestiesa que ho superés, els seus «nanos», com els havia batejat el director, ja eren els delinqüents més buscats del país, els enemics a abatre. Perquè estava segur que allò és el que intentarien fer els altres policies quan se’ls trobessin: abatre’ls sense donar gaire més explicacions i aconseguir així grans titulars i la sensació per a l’opinió pública que a França els crims no tenien impunitat. Per això mateix als cremadors els convenia molt més que fos en Jean Paul Didier qui els trobés que no pas qualsevol altre policia amb ganes d’ascensos i condecoracions. És clar que allò no ho sabien. Ells es creien immortals.
Dimarts es varen trobar a Chez Bruno, el local de sempre, a la vora del riu, envoltats de joves estudiants com ells. Tot havia sortit a la perfecció. No hi havia vacil·lacions a la banda. No tenien cap recança; si calia matar, mataven. Preferien no fer-ho, però no dubtaven davant la possibilitat d’haver de fer-ho. En Jean es va presentar a la reunió amb una idea sobre la taula.
—He pensat que ens hauríem de comprar una casa amb els diners que tenim estalviats.
—Què vols dir?
—Un lloc que sigui només del grup, nostre, un refugi, que passi desapercebut i on puguem preparar els cops, guardar el material i esperar les ràtzies de la policia, una espècie de santuari.
—Però per què hauríem de fer alguna cosa així?
—Perquè ara hem de créixer. Hem de convertir-nos en els putos amos de tots els negocis que coneguem.
—Para el carro, què ens estàs proposant, Jean?
—Michel, tu saps que aquest cop ha estat bé, que hem guanyat prou quartos. Això comença a rutllar de veritat.
—Sí.
—Ara hem de créixer, no ens podem quedar parats.
—I segons tu, què collons hem de fer?
—Hem de continuar els atracaments, però hem d’invertir els calés en altres negocis. Amics meus, hem de controlar les putes, aquesta és la clau de la veritable pasta llarga. I hem de controlar les drogues. Hem de fer uns quants atracaments grans, com el darrer, i llavors ens hem de fer amb el carrer. Nosaltres hem de ser els putos amos. Hem de construir un imperi.
—Ja, però com ens ho farem? La competència és molt dura, no ens deixaran entrar així com així, com aconseguirem les noies? I com aconseguirem la merda? Cony, jo només sóc un puto conductor de cotxes. El xofer de quatre xalats que es dediquen a atracar bancs.
—Sébastien, tu ets molt més que això.
—Què vols dir?
—Que tu seràs la porta cap als nostres clients. Necessitem la gent que es fia de tu perquè ets el seu campió perquè vulguin ser els nostres clients. I et necessitem al cent per cent amb nosaltres. Ara no s’hi val jugar a la vegada per a molts equips, llogar el teu talent al millor postor. Per això necessitem una casa, per a la logística.
—I les noies, com les aconseguirem?
—Per això, rai, les robarem a la competència. —En Michel Aubriot va acabar-se la cervesa d’un glop—. Es tracta de ser uns autèntics fills de puta o no? Doncs començarem una guerra que ningú no podrà parar. Els oferirem a les noies del carrer un percentatge més gran pels seus serveis i millors condicions i totes voldran venir amb nosaltres. Però, a més a més, començarem a oferir altres serveis amb altres noies, prostitució de més categoria, en pisos particulars, amb noies universitàries. Es tracta de reduir els nostres marges de guany al carrer per compensar-ho d’altres maneres. No poseu cara de babaus. No es tracta de tenir poques noies molt explotades en condicions molt dures al carrer, sinó moltes noies felices que de tant en tant es prostitueixen en pisos amb el màxim de confort, totes treballant per a nosaltres. Les hem de protegir, això sí, però hem d’eliminar la competència. Mantenim el preu dels serveis al carrer, els donem més marge, però guanyem més diners perquè tenim el marge de totes les noies o de gairebé totes les del carrer i, a més a més, obrim un negoci nou amb putes de més categoria.
—Cony, Michel, de vegades penso que Déu existeix i que va fer el puto miracle de fer que ens coneguéssim.
—Però sabeu què voleu dir? Obrirem una guerra amb tothom, ningú no ens podrà ni veure, posaran preu al nostre cap al carrer.
—Per això ens cal un búnquer, molts diners i uns collons com un temple. Perquè després de les putes anirem a per la droga.
—La màfia no ens ho consentirà, aquest és el seu territori. Això de les putes els serà igual, però si els toquem els negocis bons ens buscarem molts problemes.
—La màfia, Luigi, ens deixarà fer el que vulguem.
—Per què?
—Perquè hi guanyaran la seva part. Els farem guanyar tants diners que només podran estar amb nosaltres. O perquè guanyarem tants diners que la màfia serem nosaltres.
En Pascal Neige surava fent el mort aigües endins. Des d’allà, l’Escala es mostrava en tota la seva plenitud: la part vella del poble, les noves construccions, les urbanitzacions, el port sobredimensionat al qual la població li devia molt possiblement el seu nom. Més lluny hi havia les ruïnes d’Empúries i després el poble medieval de Castelló d’Empúries, amb les seves platges. També, si s’esforçava, podia intuir el càmping que tant el molestava, potser perquè era un dels bons negocis que la família no controlava, on no hi tenia participació. L’aigua estava freda, era tot just el començament de juny i en Pascal no estava sol. Només en Marcel Taulet li havia seguit el ritme i havia aguantat aquella entrada en les profunditats marines i ara també descansava fent el mort. L’aigua era cada vegada més freda, potser perquè havien avançat molt o potser precisament perquè havien parat de nedar i ara començaven a notar com les agulles es clavaven a la pell. De totes maneres, la sensació de pau i de llibertat pagava amb escreix.
En Pascal se n’havia enamorat des del primer moment. Fins llavors no havia sabut ben bé què era l’amor. Tots els seus amants ocasionals li deien que l’amor es reconeixia perquè passava, perquè les sensacions de papallones a la panxa eren indescriptibles, perquè arribava sense més ni més. I ell sabia perfectament quan s’havia enamorat de l’home que ara feia el mort amb ell a les aigües fredes de l’Escala. Havia estat quan l’havia sentit discutir i rebatre en una intervenció oral a un dels professors.
—Per què estàs amb mi, Pascal?
—Perquè em fas pensar, i fer pensar la gent és la forma d’amor suprem.
La frase la hi havia dita el jove Neige després d’una nit de passió al pis de Barcelona d’en Marcel feia uns quants mesos, just el dia que feia un any que sortien plegats. Per als dos, aquella era la seva relació més llarga. Just després, en Neige li havia presentat els seus pares i l’havia advertit: «El meu pare és un mafiós. Trafica amb drogues, prostitueix dones, ha estat atracador, ha assassinat gent i n’ha segrestada. I encara que fins ara hagi conjugat tots els verbs en passat et puc assegurar que ho continua fent. A la família tots ens dediquem al negoci d’una manera o d’una altra. Ara és el moment de decidir si vols formar part del nostre clan o si deixem aquí i per sempre la nostra relació».
Al principi en Marcel es pensava que el seu amant li estava fent una broma, però quan en Neige li va ensenyar la pistola que portava sempre dins la motxilla i li va mostrar els dos homes que hi havia al carrer, a baix del pis i en els quals en Marcel mai no havia reparat, tot i que si feia un esforç de memòria les seves cares li sonaven d’alguna cosa, va haver de començar a donar credibilitat a la seva història. «Un dia t’ho explicaré tot, de moment potser val més que sàpigues les coses justes.» El moment de saber «només les coses justes» havia estat la primera vegada que havien fet el camí cap a l’Escala per conèixer aquell a qui hauria de considerar el seu sogre.