Per al Francesc Hernández,

que sabrà quan cal carregar contra la bèstia

 

 

 

 

 

 

La bèstia jeia endormiscada al fons d’una gran caixa de fusta, aliena als sorolls que l’envoltaven, als moviments, a la foscor densa i profunda de la seva presó. Una respiració feixuga, antinaturalment lenta, animava els seus flancs poderosos, i només algun ocasional estremiment li feia néixer un ronc del fons del pit. Mai en la seva vida no havia conegut un son tan profund, tan allunyat de l’alerta perpètua del caçador. Però el seu estat no tenia res de natural. L’havien sedat, i només d’aquella manera l’havien pogut dominar per ficar-la a la gran caixa de fusta. Els seus carcellers sabien que, si arribés a despertar-se, la fúria de la bèstia empresonada li faria atacar els taulons un cop i un altre, destrossar la seva presó o morir en l’intent.

Els seus carcellers sabien que la bèstia era perillosa, que estava feta per matar.

Si hagués conservat una part de la seva consciència, la bèstia hauria percebut clarament que la seva presó no estava immòbil. D’alguna manera, la caixa de fusta es desplaçava enmig d’una mena de ronc o de brunzit llunyà, experimentava de tant en tant algun sotrac. Però l’olor del vehicle no arribava a l’aire enrarit de la caixa, i encara menys el vent fresc de la nit de la muntanya.

El viatge s’allargava, i la bèstia s’enfonsava en el seu son feixuc, aliena a la seva humiliació, aliena al seu desig d’espai lliure, a la seva set de sang i de lluita.

En algun moment d’aquella nit llarguíssima, la inconsciència de la bèstia va tocar fons, va arribar al punt més profund i va començar a remuntar. El seu organisme començava a expulsar el narcòtic i una forta olor d’orins es va començar a escampar pel voltant de la caixa, acompanyant l’inici del seu viatge cap a la superfície, cap a la consciència.

Molt gradualment, com qui intenta caminar per un fangar espès, arrencant un peu rere l’altre del llim que el xucla, la bèstia començava a despertar-se. Tremolors espasmòdiques li recorrien els flancs mentre els músculs pugnaven, des de la laxitud que els dominava, per recuperar el to i la força.

Va buscar el terra amb les potes i va intentar aixecar-se, però era com si els membres haguessin oblidat com fer-ho. Una fiblada de pànic es va insinuar en el seu interior, però l’instint la va ofegar immediatament.

En un segon intent, les potes es van poder afermar a terra i els músculs van trobar la força per intentar alçar-se, però al seu voltant tot trontollava, es gronxava, girava i oscil·lava, i la bèstia es va haver de deixar caure de nou quan tot just havia començat el gest.

Arraulida al fons de la seva presó, respirant amb una ranera cada cop més audible, la bèstia va intentar agafar forces i lluitar contra el seu desconcert.

A la cabina del camió, un dels homes va consultar el rellotge amb un gest de nerviosisme visible i va comentar alguna cosa al seu company. L’altre va respondre remugant entre dents, sense apartar ni per un moment la mirada de la carretera, que el feix de llum dels focus mig mostrava en la nit, entre la pluja. Més enllà d’aquell arc de claror, la foscor era absoluta.

Plovia cada cop més.

La tensió a la cabina del camió creixia a cada instant que passava. L’operació anava de mal borràs, i els dos homes n’eren plenament conscients. En principi, aquell transport a través d’un pas fronterer poc o gens vigilat no hauria hagut de suposar cap mena de problema: la bèstia estava sedada a dins de la caixa, el punt de lliurament no era massa lluny i ningú no tenia cap motiu per sospitar res. Fins i tot el camió, pintat com el d’una agència de mudances, tenia tots els documents en regla.

Falsos, però en regla.

La primera part de l’operació havia funcionat d’una manera impecable. Havien arribat al magatzem de la companyia naviliera a l’hora prevista, i l’home que ara viatjava com a copilot havia comprovat l’estat de salut de la bèstia abans de sedar-la. Sabia per experiència que, massa sovint, la sedació d’un animal afeblit pel llarg viatge amb vaixell podia acabar amb la seva vida, i el carregament d’aquell dia era massa valuós com perquè estigués disposat a córrer cap risc. Però havia trobat la bèstia en bones condicions, recuperada després d’uns dies en una de les gàbies que amagava la secció oculta del magatzem: sedar-la, ficar-la a la caixa i carregar-la al camió havia estat pura rutina.

Pura rutina havia estat també el ràpid viatge cap a la frontera, evitant les rutes més transitades i amb la tranquil·litat de comptar amb prou marge de temps per lliurar la caixa abans que l’efecte de la sedació comencés a passar i manipular la bèstia es convertís en una qüestió problemàtica.

I aleshores, de cop, tot s’havia torçat quan una carretera tallada per una esllavissada els havia obligat a refer la ruta: un llarg camí alternatiu per carreteres secundàries de muntanya, massa estretes i amb massa revolts, mentre es feia cada cop més de nit i començava a caure una pluja fina, persistent i glaçada.

El copilot va tornar a dir alguna cosa, amb un to de tensa preocupació. El temps se’ls tirava al damunt. Per tota resposta, conscient dels perills, el conductor va accelerar.

Per aquella estreta carretera de muntanya, molla i plena de revolts, en una nit fosca i plujosa.

Una cursa contra el temps, contra el metabolisme de la bèstia, contra la fatalitat.

Fins que va succeir l’inevitable.

El camió va patinar en un revolt tancat agafat a massa velocitat. Va topar de costat contra la tanca de la car-retera, que no va resistir el xoc, i es va estimbar en la penombra per un llarg pendent cobert de roques, invisible en la foscor.

En algun moment de la caiguda, la caixa de fusta que era la presó de la bèstia va sortir projectada, va rodolar per terra i va anar finalment a impactar contra el tronc d’un arbre.

I es va obrir.

Un gran cos fosc va sortir d’entre les restes estellades de la caixa. Un cos desvetllat pel cop, esperonat per la por i la desorientació, que es va perdre en la nit, corrent veloç.

Com una ombra.