El soroll del temps

 

 

L’únic que sabia era que aquest era el pitjor moment.

Feia tres hores que esperava l’ascensor. Ja anava per la cinquena cigarreta, i la ment li feia males passades.

Rostres, noms, records. Un terròs de torba esmunyint-se-li de la mà. Ocells dels aiguamolls suecs voletejant per damunt seu. Camps de gira-sols. Olor d’oli de clavell. El dolç i tebi perfum de la Nita arribant des de la pista de tennis. Suor amarant un pic de vídua al front. Rostres, noms.

Els rostres i els noms dels morts, també.

Podria haver portat una cadira del pis. Però els nervis l’haurien tingut en suspens igualment. I hauria quedat com un excèntric, esperant l’ascensor allà assegut.

La situació s’havia donat de cop i volta i, tanmateix, era perfectament lògica. Com la resta de la vida. Com el desig sexual, per exemple. Es donava de cop i volta i, tanmateix, era perfectament lògic.

Va provar de concentrar-se en la Nita, però la ment el desobeïa. Era com un borinot, sorollosa i promíscua. Va fer cap a la Tània, és clar. Però llavors va derivar cap a aquella noia, aquella tal Rozaliya. ¿S’havia enrojolat en recordar-la o era que s’enorgullia secretament d’aquell incident pervers?

El patrocini del mariscal... això també havia vingut de cop i volta i, tanmateix, era perfectament lògic. Es podia dir el mateix del destí del mariscal?

El rostre afable i barbut d’en Jurgensen, i amb ell, el record dels dits emprenyats i furiosos de la mare al voltant de la cintura. I el pare, el pare tendre, amable, poc pràctic, dret vora el piano i cantant «Els crisantems del jardí fa temps que s’han pansit».

La cacofonia de sorolls dins del cap. La veu del pare, els valsos i les polques que havia tocat mentre festejava la Nita, quatre tocs d’una sirena industrial en fa sostingut, lladrucs de gossos imposant-se sobre un fagot insegur, una revolta de percussió i metall per sota d’una caixa dominant folrada d’acer.

Aquests sorolls van quedar interromputs per un altre del món real: el carrisqueig i el brunzit sobtats de la maquinària de l’ascensor. Ara era el peu el que li feia una mala passada, en picar contra el maletí que havia deixat a tocar del panxell. Va esperar, tot d’una amb la memòria buida, únicament plena de por. Llavors l’ascensor es va aturar en una planta inferior, i va recuperar les facultats. Va agafar el maletí i va notar que el contingut es movia suaument de lloc. Això va fer que el pensament li saltés a l’anècdota del pijama de Prokófiev.

No, no pas com un borinot. Més aviat com un d’aquells mosquits d’Anapa. Aterrant a qualsevol lloc, xuclant sang.

Havia cregut, esperant aquí dret, que dominaria els pensaments. Però a la nit, tot sol, semblava que la ment el dominava a ell. Bé, no es pot escapar del destí, com el poeta ens va assegurar. I no es pot escapar de la pròpia ment.

Recordava el dolor d’aquella nit abans que li extirpessin l’apèndix. Vomitant vint-i-dues vegades, renegant amb tots els renecs que coneixia davant una infermera i després suplicant a un amic que anés a buscar el milicià perquè li engegués un tret i posés fi al calvari. Vés a buscar-lo, que vingui i que em clavi un tret per matar aquest mal, havia suplicat. Però l’amic s’havia negat a ajudar-lo.

Ara no li calia cap amic ni cap milicià. Ja hi havia prou voluntaris.

Tot havia començat, per ser exactes, va dir-li a la seva ment, el matí del 28 de gener de 1936, a l’estació de tren d’Arkhànguelsk. No, va respondre la seva ment, res no comença així i prou, en una data determinada i un lloc concret. Tot començava en molts indrets, i en molts moments, alguns fins i tot abans que un naixés, en països estrangers, i en les ments d’altres.

I després, independentment d’allò que pogués passar tot seguit, tot continuava igual, en altres indrets, i en la ment d’altres.

Li van venir al cap les cigarretes: paquets de Kazbek, Belomor, Herzegovina Flor. Un home esmicolant tabac de mitja dotzena de cigarretes per ficar-lo a la pipa i deixar a la taula restes de tubs de cartolina i paper.

Es podia, encara que fos a aquestes altures, esmenar, tirar enrere, revertir? Sabia la resposta: el que el metge havia dit sobre la reconstrucció nasal. «Per descomptat que es pot corregir, però l’hi asseguro, serà pitjor.»

Va pensar en Zakrevski, i en la Casa Gran, i en qui podia haver substituït Zakrevski allà dins. Algú ho devia haver fet. Mai no els faltaven Zakrevskis, no pas en aquest món, tal com era. Potser quan s’assolís el Paradís, d’aquí a exactament 200.000.000.000 d’anys, si fa no fa, ja no caldria que existissin Zakrevskis.

Segons com, la ment es negava a creure el que passava. No podia ser, perquè no podia ser de cap de les maneres, com va dir el major quan va veure la girafa. Però sí que podia ser, i així era.

El destí. Simplement era un terme grandiloqüent per a una cosa davant la qual no podies fer res. Quan la vida et deia: «I per tant», tu assenties, i deies que era el destí. I, per tant, havia estat el destí que li posessin de nom Dmitri Dmítrievitx. No s’hi podia fer res. Naturalment, no recordava el seu bateig, però tampoc no tenia cap motiu per dubtar de la veracitat de la història. La família sencera s’havia reunit a l’estudi del pare al voltant d’una pila baptismal portàtil. El capellà va arribar i va preguntar als pares quin nom volien posar al nounat. Iaroslav, havien contestat. Iaroslav? Al capellà no li va fer cap gràcia. Va dir que era un nom molt rar. Va dir que els nens amb noms rars eren objectes de burles i befes a l’escola: no, no, no li podien posar Iaroslav, al nen. El pare i la mare van quedar parats davant aquella oposició a ultrança, però no el volien ofendre. Quin nom proposa, doncs?, van preguntar. Poseu-li alguna cosa corrent, va dir el capellà: Dmitri, per exemple. El pare va observar que ell ja es deia Dmitri, i que Iaroslav Dmítrievitx sonava molt més bé que no pas Dmitri Dmítrievitx. Però el capellà no hi estava d’acord. I per tant, es va dir Dmitri Dmítrievitx.

Què importava el nom? Havia nascut a Sant Petersburg, havia començat a créixer a Petrograd i havia acabat de fer-se gran a Leningrad. O Sant Leninsburg, com de vegades li agradava anomenar-la. Què importava el nom?

Tenia trenta-un anys. La dona, la Nita, estava estirada a pocs metres de distància amb la filla, la Galina, al costat. La Gàl·lia tenia un any. Darrerament, semblava que havia guanyat estabilitat a la vida. Mai no havia experimentat aquest costat de les coses de manera senzilla. Sentia emocions intenses, però mai no li havia resultat fàcil expressar-les. Ni tan sols als partits de futbol es posava a cridar o perdia el control de si mateix com tots els altres; es conformava amb la constatació discreta de l’habilitat del jugador, o la seva manca. Alguns consideraven que responia al típic caràcter estirat de l’habitant de Leningrad, però, per damunt d’això (o per sota), ell era conscient de ser una persona tímida i neguitosa. I amb les dones, quan perdia la timidesa, passava de l’entusiasme absurd a la desesperació més forassenyada. Era com si sempre es debatés al ritme del metrònom equivocat.

Així i tot, però, la vida finalment havia assolit certa regularitat i, per tant, el compàs adient. Si no fos que ara s’havia tornat inestable novament. Inestable: això era més que un eufemisme.

La petita maleta per passar la nit, recolzada contra el panxell, li va fer venir al pensament la vegada que havia intentat fugir de casa. Quants anys tenia aleshores? Set o vuit, potser. I no duia una petita maleta? Probablement no (l’exasperació de la mare hauria estat massa immediata). Va ser un estiu a Irinovka, on el pare treballava de director general. En Jurgensen era el manetes de la finca. Qui feia les coses i qui les arreglava, qui solucionava els problemes de manera que un nen ho pogués entendre. Qui no li manava mai que fes res, simplement el deixava observar com un tros de fusta es convertia en un punyal o un flautí. Qui li oferia un tros de torba acabada de tallar i li deixava ensumar-la.

Havia estat molt unit a en Jurgensen. Així, quan se sentia disgustat, cosa que succeïa sovint, acostumava a dir: «Molt bé, doncs, me n’aniré a viure amb en Jurgensen.» Un matí, encara al llit, havia expressat aquesta amenaça, o promesa, per primer cop aquell dia. Però la mare amb una vegada ja en tenia prou. Vesteix-te i t’hi portaré, havia replicat. Ell havia acceptat el repte (no, no havia tingut temps de fer maletes), i la Sofia Vassílievna l’havia engrapat amb fermesa pel canell i havien començat a travessar el camp cap a on vivia en Jurgensen. Al principi s’havia mostrat ben descarat amb l’amenaça, fent-se el gallet al costat de la mare. Però de mica en mica va començar a arrossegar els peus i a estirar el canell, tot seguit la mà, alhora que s’esmunyia de l’agafada de la mare. Aleshores va pensar que la mare l’havia deixat anar, dit rere dit, fins a quedar lliure. No pas per anar a viure amb en Jurgensen, sinó lliure per girar cua, desfet en plors, i tornar corrent a casa.

Mans, mans esmunyedisses, mans que agafaven. De petit, havia tingut por dels morts (por que s’aixequessin de la tomba i l’agafessin per arrossegar-lo al subsòl negre i fred, mentre la boca i els ulls se li omplien de terra). Aquesta por havia desaparegut gradualment perquè les mans dels vius havien resultat més terrorífiques. Les prostitutes de Petrograd no havien tingut cap respecte de la seva joventut i innocència. Com més durs els temps, més ansioses les mans. Allargant-se per atrapar-te la cigala, el pa, els amics, la família, els mitjans de vida, l’existència. A més de les prostitutes, havia tingut por dels conserges. També dels policies, tant se val com preferien que els anomenessin.

Però, a més, hi havia la por contrària: d’esmunyir-te de les mans que et mantenien fora de perill.

El mariscal Tukhatxevski l’havia mantingut fora de perill. Durant molts anys. Fins al dia que havia vist regalimar la suor des del naixement dels cabells del mariscal. Havia aparegut un enorme mocador blanc que li havia eixugat la suor, i aleshores havia sabut que ja no estava segur.

El mariscal era l’home més sofisticat que havia conegut mai. Era l’estrateg militar més famós de Rússia: els diaris l’anomenaven «el Napoleó Roig». També amant de la música i constructor de violins aficionat; un home de ment oberta i inquieta, que gaudia parlant sobre novel·les. Al llarg de la dècada havia anat coneixent Tukhatxevski, l’havia vist sovint circulant a tota velocitat arreu de Moscou i Leningrad, després de fer-se fosc, en el seu uniforme de mariscal, mig per feina, mig per distracció, barrejant la política amb el plaer; xerrant i discutint, menjant i bevent, delerós per mostrar que havia posat els ulls en una ballarina. Li agradava explicar que els francesos li havien ensenyat el secret de beure xampany sense acusar mai la ressaca.

Ell mai no tindria tant de món. Li faltava confiança en si mateix; també, potser, l’interès. No li agradaven els menjars complicats ni tenia debilitat per la beguda. Antigament, quan era estudiant, quan tot es repensava i es refeia, abans que el Partit prengués el control total, havia reivindicat, com la majoria d’estudiants, una sofisticació superior a la posseïda. Per exemple, calia repensar el tema del sexe, ara que les antigues maneres havien desaparegut per sempre, i algú s’havia empescat la teoria del «got d’aigua». L’acte sexual, sostenien els joves saberuts, era com beure’s un got d’aigua: quan tenies set, bevies, i quan en tenies ganes, ho feies. No havia posat cap però davant aquesta idea; ara bé, depenia de les dones muntar-s’ho amb les mateixes ganes quan se les desitjava. Algunes estaven pel tema, d’altres no. Però l’analogia només arribava fins aquí. Un got d’aigua no t’afectava el cor.

I, a més, la Tània ja havia entrat a la seva vida, aleshores.

Quan solia anunciar amb regularitat la seva intenció de marxar a viure amb en Jurgensen, els pares probablement donaven per fet que s’enrabiava per les restriccions que li imposava la família (i fins i tot la infantesa en si). Ara que hi pensava, no n’estava segur. Passava alguna cosa estranya (alguna cosa que no estava gens bé) amb la casa d’estiueig que tenien a la finca d’Irinovka. Com qualsevol nano, donava per fet que les coses eren normals fins que li deien el contrari. Per tant, no va ser fins que va sentir els grans parlar-ne, i riure-se’n, que es va adonar que tot allò que tenia a veure amb la casa era desproporcionat. Les cambres eren enormes i, en canvi, les finestres molt petites. Així, una sala de cinquanta metres quadrats podia tenir una única finestra esquifida. Els grans consideraven que els constructors es devien haver confós amb les mides, canviant metres per centímetres i al revés. Però l’efecte, tan bon punt hi queies, era alarmant per a un vailet. Era com una casa feta per als somnis més tenebrosos. Potser era d’això, de què havia estat fugint.

Sempre venien a buscar-te en plena nit. I, per tant, abans que se l’emportessin del pis en pijama, o que l’obliguessin a vestir-se al davant d’un home de l’NKVD desdenyosament impassible, s’estimava més ficar-se al llit completament vestit, estirant-se al damunt de les mantes amb una petita maleta ja preparada a terra, al seu costat. Gairebé no dormia i s’estava allà estirat, imaginant les pitjors coses que se li podien acudir. Aquesta manca de descans, al seu torn, impedia que la Nita dormís. I cadascú s’estava allà estirat, fingint que dormia, i fingint, també, que no sentia ni ensumava el terror de l’altre. Un dels malsons persistents que el mantenien en vetlla era que l’NKVD agafava la Gàl·lia i se l’enduia (si tenia aquesta sort) a un orfenat especial per a infants d’enemics de l’estat. On li donarien un nou nom i un nou caràcter; on la convertirien en una ciutadana soviètica modèlica, un petit gira-sol que es tombaria cap al gran sol que es deia Stalin. Així doncs, ell mateix havia proposat passar aquelles inevitables hores de vetlla al replà, davant l’ascensor. La Nita s’havia mostrat ferma dient que volia compartir costat per costat la que podia acabar sent la seva darrera nit junts. Però aquesta era una de les poques discussions que ell solia guanyar.

La primera nit al davant de l’ascensor, havia decidit no fumar. Duia tres paquets de Kazbek a la maleta i els necessitaria quan arribés l’interrogatori. I, si es donava el cas, la detenció. Va mantenir aquesta decisió les dues primeres nits. I llavors se li va acudir: i si li confiscaven les cigarretes tan aviat com arribés a la Casa Gran? O... i si no hi havia cap interrogatori, o simplement era d’allò més curt? Potser es limitarien a posar-li un full al davant i li ordenarien que el signés. I si...? El pensament no gosava anar més enllà. Però, en tot cas, hauria desaprofitat les cigarretes.

Per tant, no se li acudia cap motiu per no fumar.

I, per tant, fumava.

Es va mirar el Kazbek que tenia entre els dits. Una vegada Malko havia comentat amablement, en realitat amb admiració, que tenia unes mans menudes i no pas «de pianista». Malko també li havia dit, amb menys admiració, que no practicava prou. Depenia de què entenguessis per «prou». Practicava tant com li calia. Malko faria bé d’ocupar-se de la seva partitura i de la seva batuta.

Havia estat als setze anys, en un sanatori de Crimea, mentre es recuperava de la tuberculosi. La Tània i ell tenien la mateixa edat i la mateixa data exacta de naixement, amb una petita diferència: ell havia nascut el 25 de setembre a la nova manera; ella, el 25 de setembre a la manera antiga. Aquesta sincronia virtual confirmava la seva relació, o, per dir-ho amb altres paraules, estaven fets l’un per a l’altre. La Tatiana Glivenko, amb els cabells tallats ben curts, tenia tantes ganes de viure com ell. Va ser el primer amor, en tota la seva aparent senzillesa, i en tot el seu fat. La germana d’ell, la Marúsia, que aguantava l’espelma, havia explicat xafarderies a la mare. I a correu seguit, la Sofia Vassílievna havia previngut el fill contra aquesta desconeguda, contra aquesta relació (ben mirat, contra qualsevol relació). Com a resposta, i amb tota la pompositat d’un nano de setze anys, ell havia explicat a la mare els principis de l’amor lliure. Que tothom havia de ser lliure d’estimar com volgués; que l’amor carnal durava poc temps; que els sexes eren completament iguals; que s’hauria d’abolir el matrimoni com a institució, però que, si continuava en voga, la dona tenia tot el dret de tenir una aventura si així ho desitjava, i que, si llavors volia el divorci, l’home ho havia d’acceptar i entomar, però que, tot amb tot, els fills eren sagrats.

La mare no havia replicat davant aquesta condescendent i moralista explicació de la vida. De tota manera, ell i la Tània s’haurien de separar gairebé tan aviat com s’havien conegut. Ella va tornar a Moscou; ell i la Marúsia, a Petrograd. Però ell li va escriure constantment; es visitaven, i ell li va dedicar el primer trio de piano. La mare insistia a no donar la seva aprovació. Llavors, tres anys més tard, finalment van passar aquelles setmanes junts al Caucas. Tots dos tenien dinou anys i no estaven acompanyats; ell tot just acabava de guanyar tres-cents rubles tocant en concerts a Kharkov. Aquelles setmanes a Anapa junts... que llunyanes semblaven. Bé, quant de temps havia passat... més d’un terç de la vida enrere.

I per tant tot havia començat, més exactament, el matí del 28 de gener de 1936, a Arkhànguelsk. L’havien convidat a actuar en el seu primer concert de piano amb l’orquestra local sota la direcció de Víktor Kubatski; tots dos havien tocat també la nova sonata per a violoncel. I havia sortit bé. L’endemà al matí ell va anar a l’estació del tren per comprar un exemplar del Pravda. Havia donat una ullada ràpida a la portada i seguidament havia girat les altres dues pàgines. Va ser, com diria més tard, el dia més memorable de la seva vida. I una data que recordaria cada any fins a la seva mort.

Llevat que (com la seva ment s’entestava a recordar-li) res no començava exactament així. Començava en diferents llocs i en diferents ments. El veritable punt de sortida podria haver estat la seva fama. O la seva òpera. O podria haver estat Stalin, que, en ser infal·lible, era responsable de tot, doncs. O podia haver estat conseqüència d’una cosa tan simple com la composició de l’orquestra. Fet i fet, aquesta podia ser finalment la millor manera de veure-ho: un compositor en primer lloc denunciat i humiliat, després detingut i afusellat, i tot per la composició d’una orquestra.

Si tot començava en alguna altra banda, i en la ment dels altres, llavors potser es podia culpar Shakespeare per haver escrit Macbeth. O Leskov per russificar-la a Lady Macbeth de Mtsensk. No, res d’això. Només era, com resultava obvi, culpa seva per haver escrit la peça que ofenia. Era culpa de la seva òpera, perquè era un èxit (a casa i a l’estranger) que havia despertat la curiositat del Kremlin. Era culpa de Stalin perquè havia inspirat i aprovat l’editorial del Pravda (potser fins i tot l’havia escrit personalment: contenia prou errades gramaticals per apuntar a una d’aquelles plomes que cometien errors que no es podien corregir mai). També era culpa de Stalin pel fet d’imaginar-se patró i expert de les arts, d’entrada. Se sabia que no es perdia mai una representació de Borís Godunov al Bolxoi. Gairebé l’apassionaven de la mateixa manera El príncep Ígor i Sadko de Rimski-Kórsakov. ¿Per què no hauria volgut escoltar Stalin aquesta aclamada nova òpera, Lady Macbeth de Mtsensk?

Així doncs, haurien ordenat al compositor que anés a una representació de la seva obra el 26 de gener de 1936. El camarada Stalin hi seria; també els camarades Molotov, Mikoian i Jdànov. Van ocupar els seus seients a la llotja governamental. Que tenia la desgràcia d’estar situada just al damunt de la percussió i el metall. Seccions que, a Lady Macbeth de Mtsensk, no feien pas una actuació discreta i modesta.

Recordava haver mirat des de la llotja del director, on era assegut, a la llotja governamental. Stalin s’amagava rere una cortineta, una presència absent cap a la qual es tombaven llagoterament els altres distingits camarades, conscients que eren observats. Tenint en compte el moment, tant el director com l’orquestra estaven comprensiblement nerviosos. A l’entreacte, abans de la boda de Katerina, al vent i al metall els va agafar per tocar més fort del que ell havia previst. I llavors va ser com un virus escampant-se per cada secció. Si el director se’n va adonar, no hi va poder fer res. L’orquestra cada cop se sentia més fort, i, per moments, la percussió i el metall van retrunyir per sota en un fortissimo (prou estrepitós per trencar vidres); els camarades Mikoian i Jdànov es devien estremir teatralment, es devien tombar cap a la figura rere la cortina i devien fer alguna observació burleta. Quan el públic va alçar la vista cap a la llotja governamental al principi del quart acte, va veure que estava buit.

Després de la representació, ell havia agafat el maletí i havia enfilat de dret cap a l’estació del Nord per prendre el tren en direcció a Arkhànguelsk. Recordava haver pensat que la llotja governamental s’havia reforçat especialment amb planxes d’acer per protegir els ocupants d’algun intent d’assassinat. Però no s’havia fet cap revestiment semblant a la llotja del director. Encara no havia fet els trenta anys, i aleshores la dona estava embarassada de cinc mesos.

1936: sempre havia estat supersticiós amb els anys de traspàs. Com molta gent, creia que portaven mala sort.

El mecanisme de l’ascensor va ressonar una vegada més. Quan es va adonar que havia deixat enrere la quarta planta, va agafar la maleta i la va sostenir contra el costat. Va esperar que s’obrissin les portes, la vista d’un uniforme, un senyal de reconeixement i, a continuació, aquelles mans obertes allargant-se cap a ell i engrapant-lo pel canell. La qual cosa seria més aviat innecessària, ja que estava disposat a acompanyar-los, a seguir-los fora de l’edifici, lluny de la dona i la filla.

Llavors les portes de l’ascensor es van obrir i era un veí, amb un senyal de reconeixement diferent, pensat per no revelar res (ni tan sols sorpresa de veure’l sortir a aquestes hores de la matinada). Va assentir amb el cap com a resposta, va entrar a l’ascensor, va prémer un botó a l’atzar, va baixar un parell de plantes, va esperar alguns minuts, va tornar a la cinquena planta, on havia pujat, i va reprendre la vetlla. Això ja havia passat abans, i de la mateixa manera. Mai no s’intercanviaven paraules, perquè les paraules eren perilloses. Hi havia la possibilitat de quedar com un home plantat al carrer per la dona de la manera més humiliant, nit rere nit, o com un home que deixava la dona amb indecisió, nit rere nit, i que després s’ho repensava. Però era probable que semblés exactament el que era: un home que, com centenars d’altres més arreu de la ciutat, esperava, nit rere nit, que el detinguessin.

Anys enrere, reculant unes quantes generacions al segle passat, quan la mare anava a l’institut d’Irkutsk per a Dones de la Noblesa, ella i dues noies més havien ballat la masurca d’Una vida pel tsar al davant de Nicolau II, aleshores príncep coronat. L’òpera de Glinka, evidentment, no es podia representar a la Unió Soviètica, encara que la seva temàtica (moralment instructiva, d’un camperol pobre que dóna la vida per un gran líder) podria haver complagut Stalin. Una dansa per al tsar: es preguntava si Zakrevski la coneixia. Als vells temps, un fill podia pagar pels pecats del pare o, per descomptat, de la mare. Avui dia, a la societat més avançada del planeta, els pares podien pagar pels pecats del fill, juntament amb els oncles, les ties, els cosins, els cunyats, els companys de feina, els amics i, fins i tot, l’home que irreflexivament t’havia somrigut en sortir de l’ascensor a les tres de la matinada. El sistema de càstig s’havia millorat enormement i era molt més inclusiu que abans.

La mare havia estat la fortalesa en el seu matrimoni, igual que la Nina Vassílievna ho havia estat per al seu. El pare, en Dmitri Boleslavóvitx, havia estat un home dòcil i de poc món que treballava molt i lliurava el salari a la dona, per quedar-se tan sols uns mísers diners per a tabac. Tenia una fina veu de tenor i tocava el piano a quatre mans. Cantava romances de gitanos, cançons com ara: «Ai, no ets tu qui estimo tan apassionadament» i «Els crisantems del jardí fa temps que s’han pansit». Li encantaven les joguines, els jocs i els relats de detectius. Un encenedor modern o una figureta de filferro el mantenien entretingut durant hores. Sempre estava amb romanços. Tenia un segell especial de goma per marcar cada entrada de la seva biblioteca amb les següents paraules en color porpra: «Aquest llibre l’hi han pres a D. B. Xostakóvitx.»