Lluc Salellas i Vilar
Nascut a Girona el 1984, és llicenciat en Ciències Polítiques i en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra, i màster en Estudis del Nacionalisme a la Universitat d’Edimburg. És autor del llibre El Franquisme que no marxa i el documental Guanyarem sobre el seu pare, l’advocat i activista Sebastià Salellas. Ha participat des de jove en diversos moviments socials com ara el juvenil, l’estudiantil, l’antiracista i l’independentista. Va ser responsable de premsa d’Òmnium Cultural del 2011 al 2014. Ara és regidor de la CUP-Crida per Girona a l’Ajuntament de Girona i diputat a la Diputació provincial. És soci del Casal Independentista El Forn, el Grup de Periodistes Ramon Barnils, Coop57, Crític, La Directa i SomEnergia.
Lluc Salellas i Vilar
NO T’ESPANTI AQUEST VENT
Reflexions per a una esquerra del segle XXI
«Expressat per mi, fet entre molts.» Així entén Lluc Salellas la seva manera d’actuar en política i també el contingut d’aquest llibre: hi tracta «tot allò que em sembla fonamental del jardí de la utopia per portar-ho a la realitat del nostre dia a dia». Construeix així, des de la reflexió i pouant en les seves experiències, un punt de partida per atacar des de l’esquerra els grans problemes de la nostra societat.
Començant per les persones –l’autèntic eix central del seu pensament polític–, seguint per les institucions i les actuacions públiques que han de garantir un tracte equitatiu a tots ciutadans en aquest món global i acabant en la lluita contra les mentalitats tancades que impedeixen avançar cap a una societat millor, Salellas perfila una proposta de país, sense oblidar com s’hi ha d’arribar.
«En Lluc ens diu, a mi i a tots els porucs, per edat o per idiosincràsia personal, que no tinguem por. Ens diu que aquest món tan convuls el podem ordenar, que a aquest vendaval que sembla voler endur-s’ho tot li podem plantar cara. (...) És un llibre ple d’alegria.» [Narcís Comadira, al pròleg]
© 2016 Lluc Salellas i Vilar
© 2016 Narcís Comadira, pel pròleg
© Jordi Borràs, per la fotografia de portada
© 9 Grup Editorial SL, per l’edició
Angle Editorial
Muntaner, 200, àtic 8a
08036 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Primera edició: setembre de 2016
ISBN: 978-84-15307-46-4
Producció de l'ebook: booqlab.com
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre,
ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió
en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació
o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
NO T’ESPANTI
AQUEST VENT
Reflexions per a una esquerra del segle XXI
Pròleg de Narcís Comadira
A la Glòria, la mare,
a en Tià, el pare,
us estimo
PRÒLEG. El vent i la por, la confiança i l’alegria
INTRODUCCIÓ. Punt de partida
Moviment
Feminisme, transformació d’arrel
LGTBI: culminar la revolució
La diversitat funcional: la invisibilitat
Immigració: afrontar el debat
Seguretat i drets humans. Una policia desmilitaritzada
Estructura
Educació pública: el pal de paller
Sanitat pública: el nostre espai més comú
Habitatge: el sostre que tot ho salva
Alimentació: el pa de cada dia
Cultura: l’ascensor
Malla
Economia: inútils
Turisme: més turistes que habitants
La terra i el mite industrial
Consumisme: l’estandardització que ens fa petits
Llindars
L’Europa dels pobles, única sortida europeista
Mediterrània: desfronterem el mar
Relacions internacionals: la lògica de la guerra
Fertilitat
Religions: trenquem el silenci
Oci: el temps «lliure»
Drogues: la socialització de l’adolescència
Els mitjans de comunicació: lliures i tropicals
Medi ambient: el cor de les aparences
El com: l’etern debat
Que un noi jove com en Lluc Salellas, que bé podria ser el meu nét, em demani un pròleg, per petit que sigui, per al seu llibre, per a aquest llibre que, lector, ara tens a les mans, em produeix un cert desconcert. Sempre he cregut que les generacions han de ser responsables d’elles mateixes, i crec que aquest pròleg l’hauria d’escriure un company de generació d’en Lluc. Ningú com aquest prologuista imaginari podria parlar de les seves expectatives generacionals i de les solucions que el llibre hi aporta... Però no em puc negar a una petició tan amable, primer perquè m’estimo en Lluc i segon perquè ha posat un vers meu com a títol del llibre. I coses com aquesta s’han d’agrair, em sembla. Així que, com a mínim, l’agraïment i l’estimació justifiquen la meva intrusió en aquest portal del llibre d’en Lluc Salellas.
Portal més que no pas pròleg, en el sentit habitual de la paraula pròleg, que sembla que ha de ser un escrit que presenti, resumeixi i justifiqui el llibre. No ho faré pas, això, per la senzilla raó que, de fet, el pròleg ja el fa el mateix autor i no penso pas repetir el que ell ja ha escrit. Seria inútil i, a més, ningú no coneix el seu text tan bé com ell. O sigui que, perquè m’estimo en Lluc i perquè li estic agraït, escric aquestes quatre ratlles perquè facin de portal del seu llibre. Un llibre que, ho dic d’entrada, m’ha agradat molt. M’ha agradat molt perquè, entre altres coses, m’ha rejovenit. I ho ha fet donant-me una forta dosi de confiança. En Lluc ens diu, a mi i a tots els porucs, per edat o per idiosincràsia personal, que no tinguem por. Ens diu que aquest món tan convuls el podem ordenar, que a aquest vendaval que sembla voler endur-s’ho tot li podem plantar cara. També m’ha agradat perquè m’ha fet pensar. La distància generacional és causa de distàncies també en el pensament. I l’edat, amb la seva comprensible necessitat de confort, facilita l’enquistament d’opinions i punts de vista que, perquè són els nostres, considerem inamovibles. Un text fresc i decidit, fiblat per la generositat, com el d’en Lluc Salellas, sacseja les conviccions que tenim, potser establertes amb massa seguretat, en la línia de la comoditat.
Per ordenar aquest món, Lluc Salellas traça, al seu llibre, tot un programa d’actuació, un programa que jo crec del tot coherent i encertat. Capítol a capítol, va tocant tots els aspectes de la convulsió actual i en va donant les seves explicacions i proposant les seves solucions. Les seves explicacions són del tot eficaces de cara a les solucions que mira d’oferir. Són eficaces, per mi, perquè són ben fonamentades i, a més, són entranyables. I això és important per crear una empatia profunda amb el lector. Lluc Salellas no té cap empatx a parlar d’ell mateix, dels seus orígens i de la seva formació. En els seus orígens familiars, en la fe del seu pare, mort tan jove, i en el seu llarg aprenentatge en moviments socials i polítics, radica la força i l’energia d’aquest Lluc Salellas valent i combatiu i confiat en la lluita per aconseguir posar una mica d’ordre en aquest món. Considero que això és molt important, perquè sense l’energia i la confiança dels joves com en Lluc el nostre món està condemnat al fracàs més estrepitós.
Des del meu punt de vista, la diagnosi de les convulsions del nostre món que fa aquest llibre és seriosa. Vull dir que no és una diagnosi convencional. Els batecs de la seva generació, dels joves més responsables de la seva generació, d’aquells que no ho volen enderrocar tot com a solució, són al fons d’aquest llibre, em sembla. I això es fa patent de forma especial quan parla de la cultura, del turisme o del canvi climàtic, posem per cas. Lluc Salellas és més un constructor que no pas un enderrocador, i no s’està de proposar tot allò que li serveix per al seu projecte.
Dues de les coses que més m’han commogut del seu text són la seva confiança i la seva alegria. Ja fa molts anys, el 1981, Hans-Jürgen Syberberg, el gran cineasta alemany, va publicar una diagnosi del nostre món occidental titulada La societat sense alegria. I certament tenia raó: un dels problemes d’aquest nostre món és la falta d’alegria. No de ganes de gresca superficial, emmascaradora de mancances diverses, sinó d’alegria profunda, d’aquella alegria capaç de suportar adversitats i de plantar cara a les dificultats, només per una convicció interior de la possibilitat de construir una llibertat autèntica i d’establir una justícia equitativa sense privilegiats i dominadors dels altres. Aquests altres cada dia més dissimulats en això que en diuen les xarxes socials, que sí que són xarxes, perquè atrapen, però que, de socials, no en tenen gaire res. Vivim en una societat sense alegria perquè vivim en una societat tecnocràtica, injusta i decebedora, sense un projecte espiritual comú. Vivim, cada dia més, en una societat autista.
Doncs bé, el llibre d’en Lluc Salellas és un llibre ple d’alegria. De l’alegria noble que sorgeix de la seva voluntat de treballar en aquesta direcció, en aquest projecte de millorar ni que sigui mínimament el món, projecte que ha mamat des de petit i que l’ha portat a una preparació intel·lectual destinada a aquest objectiu: els estudis polítics i els de comunicació. Aquesta alegria que sorgeix de la fe, de creure que el canvi és possible, aquesta alegria que batega al fons d’aquest llibre, alegria seriosa, encara que sembli un oxímoron, es fa contagiosa. I jo, vell i cansat, acabo dient-me: potser sí. Potser en Lluc i tants altres com ell, nois i noies, aconseguiran alguna cosa. Crec que estan en la bona direcció. I una part d’aquesta seva confiança i d’aquesta alegria, que vull creure que no és un estirabot de joventut, que sé que no ho és, perquè una feina de fa anys les avalen, hauria de contagiar-se als que som una mica escèptics, ja sigui per naturalesa o per les moltes coses que hem vist i viscut, és a dir, sofert.
De tot això parla aquest llibre. A vegades clarament, altres, implícitament. Parla del vent i de la por, sí, però també de la confiança i de l’alegria.
NARCÍS COMADIRA
«No t’espanti aquest vent, que du temps dolços.»
NARCÍS COMADIRA
Les millors escapatòries es troben sempre en els carrerons sense sortida, diu la dita. I escriure un llibre que serveixi com a punt de partida per il·lustrar com la generació que ha viscut i crescut en el somni democràtic que imaginaven els seus pares ens plantegem la societat és un bon cul-de-sac. Segurament per això m’he decidit a escriure alguns pensaments i reflexions al voltant dels temes que em semblen imprescindibles per enfocar qualsevol relat públic, entès com un relat compartit i accessible a tothom, l’any 2016. Es tracta d’un llistat d’idees, anècdotes, hipòtesis i aproximacions amb l’únic objectiu de compartir el que pot ser un bon punt de sortida per relacionar-nos i actuar socialment els propers anys.
Un punt de partida que, amb la voluntat i la necessitat de ser col·lectiu, procura ser comú. És a dir, compartit. Expressat per mi, fet entre molts. Aquest llibre s’ha creat a partir del que he après amb vosaltres un matí fent assemblea al pati de Jaume I de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, en una ruta enfilant-nos pel Pirineu un estiu plujós, travessant els Països Catalans en un cotxe vell en la transitòria lluita estudiantil, vivint les manifestacions i la criminalització amb què la societat sempre les acompanya, practicant el municipalisme més precís en pobles i viles, marxant lluny de casa i aprenent amb gent diversa amb qui prou feines m’entenia, llegint —sí, llegint— i comentant els textos, en una conversa d’allò més intranscendent una matinada a les tres del matí en qualsevol festa major que encara ens volgués, en una estona romàntica amanida pel silenci, escoltant la veu dels més (s)avis o aprenent del patiment més dolorós quan la malaltia s’endú les persones a qui més estimes.
Aquest és, doncs, un llibre d’aprenentatges ordenats i projectats. Un text que busca posicionar aquells elements que em semblen imprescindibles per contextualitzar qualsevol futur col·lectiu en una societat que, com bé explica el filòsof Byung-Chul Han, té uns representants que són cada vegada menys «representants del poble» i més «representants del sistema», un sistema autoreferenciat i estàtic en els elements estructurals, per més que mòbil i trepidant en els mecanismes i les eines, que ens plantegen canvis sovint més estètics que transformadors. I, evidentment, aquest és un llibre escrit des de les experiències i els pensaments d’una persona situada a l’esquerra de la política, a l’espai dels alliberaments, allà on rebutgem l’autoritat i mirem el colze del costat per construir-ho tot. Un espai polític als antípodes de les guies que fins fa poc marcaven la normalitat política. Un conjunt que es vol i es viu somniador. Que mai en té prou, que diu voler-ho tot i que no pot estar quiet: necessita actuar. Al més aviat possible.
I actuem, tot parafrasejant Hannah Arendt, entenent que «posem un principi que tot ho altera». Amb qualsevol acció es fa història, alterem i ens movem. I des d’aquesta perspectiva afrontem el nostre dia a dia. Pensant i actuant. En l’eterna i productiva dialèctica que ens ha fet avançar, especialment a l’esquerra. I aquestes pàgines són fruit d’aquesta dialèctica, fruit de la reflexió i fruit també de l’acció de plasmar els pensaments erigits durant aquests trenta-un anys de vida. Unes idees ordenades en diversos capítols que busquen recollir amb un rasclet tot allò que em sembla fonamental del jardí de la utopia per portar-ho a la realitat del nostre dia a dia.
Així, el llibre comença per allò que he agrupat dins el concepte «moviment». El bloc «Moviment» engloba la necessitat de situar en el centre del debat la situació perversa (i la necessària solució) en què viuen la majoria de catalans i catalanes pel fet de ser dones, homosexuals, persones amb diversitat funcional o que han nascut fora del país. Avui, els homes, blancs, heterosexuals, sense discapacitats i nascuts als Països Catalans som una minoria malgrat que la societat continua pensada, definida i estructurada a partir de les necessitats i les tradicions compartides per aquesta mateixa minoria. Transformar aquesta lògica, o, si més no, descompensar-la, em sembla un moviment de moviments imprescindible per a qualsevol intent de canvi. Per a qualsevol voluntat de millora.
El segon bloc fa referència a allò que m’agrada dir-ne «l’estructura», el formigó armat de qualsevol país que s’interessi per l’equitat dels seus ciutadans: l’educació, l’habitatge, la cultura, la sanitat i l’alimentació. De Bellvitge a les escoles rurals del Pirineu, de la rumba catalana a l’obra social de la PAH, de l’oli de Ponent a la poma de l’Empordà. Sense tots ells no hi ha país. Perquè no hi ha persones. Unes persones que necessiten la malla en la qual sustentar-se i en la qual connectar-se.
I precisament aquest és l’enfocament del tercer bloc de temes: l’economia, el mercat laboral, els sectors de treball, el nostre horari laboral i el consumisme del temps lliure, tot allò que ens organitza la vida i que ens connecta la majoria d’hores amb el nostre entorn. Aquest entorn, en la societat globalitzada i dels quaranta milions de viatgers que passen per l’aeroport del Prat en un any (sis vegades la població de Catalunya), ja no es caracteritza per l’estabilitat tribal i la manca de contactes, ni per les homogeneïtats ni pels mars que actuen de frontera. O més ben dit: no s’hi hauria de caracteritzar, malgrat que sempre acaben apareixent les classes i els privilegis.
«Llindars», el quart bloc del llibre, és precisament un recull de llances a favor de transformar la mentalitat conservadora i de parets mestres amb què estem construint l’Europa i l’oest de la Mediterrània en el dia d’avui. Un crit per afrontar tant les realitats com Lesbos, Alep o Trípoli, espais de no-món, com les nostres pròpies realitats talment com fem quan l’excepcionalitat cau sobre Berlín, París o Madrid. Unes realitats que van acompanyades d’anades i vingudes; de moviment, altra vegada, que ens ha dut sempre fertilitat —cultural, filosòfica— i llibertat.
Aquesta fertilitat ha confegit un marc d’aprenentatges i d’espais de socialització que provo d’interpretar en el cinquè bloc del llibre, ja sigui parlant de com hem de tractar el fet religiós o les drogues com de la importància del territori i el medi ambient en qualsevol proposta de futur.
El conjunt de totes aquestes reflexions, agrupades, formen un què, heterodox, que prova de sintetitzar unes bases imprescindibles per tenir en compte en qualsevol proposta de país que ens plantegem desenvolupar en els propers anys. Aquest què l’acompanyo en l’últim capítol d’algunes idees relacionades amb el com que sorgeixen de la meva experiència personal com a activista, periodista i regidor. Una translació directa del què en la manera de fer, el com, que busca tallar d’arrel amb la pràctica política dels anomenats actors d’esquerres en la democràcia occidental de finals del segle XX, un objectiu teixit a partir de l’experiència viscuda, curta però intensa, en l’activisme social i polític català. Des de petit havia mamat la política a casa, gràcies especialment al meu pare, l’advocat Sebastià Salellas, i al meu germà, Benet Salellas. Als catorze anys vaig començar a militar a l’ara extingida Plataforma Revolucionària d’Estudiants de Secundària (PRES) mentre seguia els traços del voluntariat escolta. Habitual de les cases okupes gironines de l’època i del Casal Independentista El Forn, del qual em vaig fer soci uns anys després i vaig començar a participar en l’assemblea que el gestiona, vaig arribar a Barcelona per estudiar Ciències Polítiques coincidint amb les mobilitzacions contra la segona guerra de l’Iraq. Els sis anys de carreres, ja que vaig fer el segon cicle de periodisme, van servir per formar-me políticament amb l’Assemblea d’Estudiants de la UPF, amb la participació en les tancades pels drets dels immigrants, amb l’entrada al projecte comunicatiu de La Directa, on vaig coordinar els reportatges i editar el setmanari durant dos anys, o amb l’assumpció de les tasques de portaveu del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). Als caps de setmana a Girona seguia la meva tasca dins l’escoltisme i col·laborava amb la cultura popular participant en els Diables de l’Onyar mentre amb companys de Maulets i altres joves creàvem l’Assemblea de Joves de Girona, que va servir, entre altres coses, per polititzar una generació de jovent gironí i ocupar el Centre Social Alliberat de La Ferralla a Sant Daniel. D’allò ja en fa quasi deu anys, i va coincidir en el temps amb la meva primera quota com a militant de la Candidatura d’Unitat Popular a través de l’assemblea local de Viladamat, on vaig col·laborar en la campanya electoral de les municipals del 2007. A partir de llavors, i amb el parèntesi de la meva estada a Edimburg, on vaig participar en algunes reunions de l’assemblea de l’Scottish Socialist Party, el meu activisme ha anat lligat especialment al Casal Independentista El Forn, a la CUP, a la qual represento a l’Ajuntament de Girona i a la Diputació com a electe, i a una diversitat de moviments socials de la comarca en àmbits de tot tipus. Després d’haver treballat durant quatre anys a Òmnium Cultural com a cap de premsa i a la campanya «Ara és l’hora», m’agrada dir que sóc soci també del Grup de Periodistes Ramon Barnils, de SomEnergia, de Crític i de Coop57, alhora que de l’Associació de Veïns de l’Eixample de Girona. Tots ells, projectes imprescindibles. C’est la vie, diuen en francès.
La filòsofa catalana Marina Garcés, a qui cal llegir sempre, proposa en el seu últim llibre, Filosofía inacabada: «La conquista de una nueva confianza, crítica en vez de crédula, tentativa en vez de idealista, en las capacidades humanas para relacionarnos con lo que no sabemos aún. Estamos ahí, no para salvarnos, que no está en nuestra mano, sino para abrir mundos habitables en este mundo común». És doncs amb l’humil voluntat de col·laborar en l’obertura d’un petit món habitable en aquest món comú en el qual habitem que neix aquest llibre. En un context de destitució d’institucions, confrontació de models, reivindicació de sobiranies i escletxes constituents, proposo aquestes bases, idees, conceptes necessaris per afrontar qualsevol projecte de país just i emancipador per a la gent, que, en definitiva, són els protagonistes de les nostres vides.
Aquí no hi trobareu un programa polític stricto sensu. D’això, segurament, n’estem tots farts. Busqueu-hi reflexions, punts de trobada, miralls que visibilitzen i un traç de revolució que no vol deixar de dibuixar somriures per als que vindran. El significat de la paraula independència, que tant hem sentit als carrers aquests últims anys, va íntimament lligat al concepte de no estar sotmès a cap altra autoritat. De cap tipus. Permeteu-me la voluntat d’obrir portes, de replantejar idees i de pensar marcs des de l’antiautoritarisme sociològic català, des de la minsa aportació que es pot fer des del barri de l’Eixample de Girona, recordant sempre els paisatges i les persones que m’heu vist créixer. Lluny em queden els tractats que busquen la raó absoluta i la fórmula del 2 + 2 (tot i tenir-ne alguns de referència i lectura obligada). No t’espanti aquest vent vol ser un punt de partida, un sac que permeti agafar-lo i fer-ne el còctel que cadascú prefereixi. Com deia aquell: «En una copa de xampany, amb tres mesures de Gordon’s, una de vodka, mitja de Kina Lillet i xarbotat fins que estigui glaçat.» Tot vostre.
Ens diu el diccionari que un moviment és aquella «acció per la qual un cos o alguna de les seves parts canvia de lloc o de posició». Entenent el nostre país com un d’aquests cossos que volem lliures i sobirans, aquest primer capítol vol tractar d’algunes accions imprescindibles perquè les parts que el conformen siguin justament equilibrades. Avui, dones, homosexuals, immigrants i persones discapacitades són encara víctimes de situacions de desigualtat estructurals i, com a conseqüència, col·lectius discriminats. Les dades ho expliquen de forma eloqüent: les dones cobren de mitjana a Catalunya un 24 per cent menys que els homes, un 30 per cent dels homosexuals han patit violència física per la seva condició sexual, una de cada quatre persones discapacitades s’ha sentit discriminada laboralment a la seva vida i les agressions racistes de tot tipus s’han anat incrementant amb l’estructuralització de l’anomenada crisi, que ha afectat especialment les classes populars, on es concentra, entre d’altres, la majoria de població immigrada. Tot plegat, en un context en què el concepte «seguretat» s’ha anat imposant amb les restriccions cada vegada més flagrants de drets individuals i col·lectius. Així, per exemple, l’Estat espanyol ha modificat de forma restrictiva el Codi Penal diverses vegades en els últims anys i és l’Estat amb més policies per habitant de la Unió Europea (quasi 5 per cada 1.000 habitants), gairebé el doble que els Estats Units.
Aquest és també el nostre estimat país. El de la quotidianitat de milions de ciutadans. El que viuen, en definitiva, la majoria de persones als Països Catalans. I ho fan no pas com a conseqüència de la fase expansiva de les contradiccions del capitalisme i les seves conseqüències de crisi i pobresa, que, en tot cas, han aguditzat moltes d’aquestes discriminacions, sinó fruit d’aspectes estructurals i transversals a la nostra societat. A l’ombra d’aquesta realitat crua, però, és cert que també han crescut moviments socials i polítics que han sigut capaços de bastir i construir un discurs contrahegemònic, un relat que ha anat acompanyat d’acció política, al carrer i a les institucions, i que a poc a poc ha aconseguit remoure elements incrustats dins el cos polític que conformem en les conegudes coordenades de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
És precisament fruit de les meves experiències en espais des d’on es treballa per apoderar els col·lectius discriminats socialment, políticament i institucionalment, que escric les reflexions d’aquest primer capítol. No pas com una translació automàtica del que s’hi diu sinó com una adaptació personal del que hi he après. Recordo, per exemple, espais com les assemblees de persones sense papers o l’actual Espai Antiracista de Girona i Salt, les lectures i els coneixements transmesos a través d’amics de l’antic Brot Bord, els debats estratègics sobre el feminisme i la lluita antipatriarcal en diverses organitzacions polítiques de l’esquerra independentista i la descoberta més recent de les entitats del tercer sector gironí, que treballen més que ningú en suport a les persones amb diversitat funcional. Són aprenentatges compartits al llarg d’una bona colla d’anys d’activisme polític que m’ajuden a reflexionar en aquest primer apartat al voltant de les persones, el centre de tota acció política, i especialment d’aquelles que avui pateixen desigualtats tan sols pel fet de ser com són: dones, homosexuals, immigrants o discapacitats. Ho faig, això sí, des de la part privilegiada de la història. Un home, blanc, heterosexual i sense discapacitats ni físiques ni mentals que procura, però, diluir aquests privilegis a favor de totes les igualtats. Ho faig des de la meva més profunda llibertat i sabent que ni tan sols la igualtat d’oportunitats sembla una fita gaire propera.
«Feminisme és la idea radical que les dones som persones.»
ANGELA DAVIS
«Sóc masclista», afirmava amb contundència el politòleg i amic Carles A. Foguet en un article la tardor passada a Nació Digital. En Carles, com jo, provenim del substrat de l’esquerra política crescuda en el postfranquisme, i en l’article esmentat explicava, de forma sintètica i brillant, com també aquells que ens voldríem feministes som masclistes, perquè «és una condició que portem aparellada des que vam néixer homes». Només cal que fem un recordatori de la nostra infància i adolescència i quins rols hem viscut i après a cadascuna de les nostres llars. M’incloc dins l’àmplia majoria de catalans si dic que a casa tant la mare com les ties com les àvies eren aquelles que, com els homes, treballaven de valent durant la seva jornada laboral (al camp, d’administrativa, de mestra o d’infermera —les professions en si mateix també diuen molt) i després, i a diferència dels homes, assumien la gran majoria de tasques domèstiques i de cura, dobles i triples jornades laborals que requeien i recauen sempre i des de fa segles en les dones catalanes.