Francesc Puigpelat
Nascut a Balaguer el 1959, és escriptor i periodista. Ha publicat una vintena de llibres, entre els quals destaquen Els últims dies del general Prim (2014), El retorn de Macbeth (2013, premi Ciutat d’Alzira), Faust, el Terrorista (2010), La segona mort de Jesús de Natzaret (2008), Els Llops (premi Carlemany, 2005) i Apocalipsi blanc (premi Josep Pla 1999). En literatura infantil i juvenil, és autor de La nena que es va convertir en mòbil (premi Folch i Torres, 2015), Romeo i Julieta (Segona part) (2014), El nen que va xatejar amb Jack Sparrow (2015) i coautor de la col·lecció Monday & May.
Francesc Puigpelat
BREU HISTÒRIA DEL NACIONALISME ESPANYOL
De la Constitució de 1812 a la prohibició del 9-N
Quan es parla de nacionalisme, els focus mediàtics es dirigeixen només cap al País Basc o Catalunya. Però, què hi ha del nacionalisme espanyol? Arreu de l’Estat no costa gaire trobar qui defensa que ni existeix, ni ha existit. I és que l’espanyol és un nacionalisme sense mirall, que no és capaç de mirar-se a la cara i de reconèixer- se com a tal. De manera que, per a bona part dels espanyols, els nacionalistes sempre són «els altres».
Per desmuntar aquestes construccions ideològiques, Francesc Puigpelat desplega un relat assagístic sobre com s’ha creat i desenvolupat el nacionalisme espanyol. N’estableix els primers antecedents en el mític Don Pelayo i repassa exhaustivament les manifestacions nacionalistes espanyoles dels dos darrers segles, que arrenquen en la Constitució de 1812, passen pel desastre del 98, la República i el franquisme, i arriben a l’actualitat.
Per a Puigpelat el nacionalisme espanyol és una ideologia essencialment acrítica, fossilitzada i idèntica a ella mateixa des dels seus orígens, fonamentada en el caràcter monolític i no plural de la nació espanyola.
EL FIL D’ARIADNA
94
© 2016 Francesc Puigpelat
Autor representat per IMC Agència Literària
©2016 Enric Marín i Otto, pel pròleg
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
Muntaner, 200, àtic 8a · 08036 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
© Fundació Josep Irla, per l’edició
Calàbria, 166 · 08015 Barcelona
T. 93 567 78 63
www.irla.cat
info@irla.cat
Primera edició: setembre de 2016
ISBN: 978-84-15307-47-1
Producció de l'ebook: booqlab.com
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la seva incorporació a un sistema informàtic, ni la seva transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
De la Constitució del 1812 a la prohibició del 9-N
PRÒLEG. Les paradoxes dels nacionalismes espanyol i català,
per Enric Marín i Otto
INTRODUCCIÓ. Un nacionalisme sense mirall
PRIMERA PART
El prenacionalisme: de Don Pelayo a Felip V
L’origen dels mites històrics. De la «Reconquesta» i altres invents
Supremacia i exclusivisme: el castellà com a llengua d’Espanya
La política centralista: d’Isabel de Castella als Borbó
SEGONA PART
Els orígens: de la Constitució del 1812 al Desastre del 98
La Constitució del 1812 com a text fundacional del nacionalisme
Trencant un fals mite: l’origen del nacionalisme espanyol és progressista
Primera ucronia. Un federalisme possible que, de fet, era impossible
La història canònica del nacionalisme liberal: Modesto Lafuente
Desenvolupament del nacionalisme: símbols, territori, trens, escoles i arts
El naixement del nacionalcatolicisme: Fernán Caballero i Balmes
La història canònica del nacionalcatolicisme: Marcelino Menéndez y Pelayo
Imperialisme i iberisme. El naixement del nacionalisme portuguès
El nacionalisme bipolar de la Restauració i balanç final d’un segle
TERCERA PART
L’època d’esplendor: de la Generació del 98 a la República
La literatura del desastre i la Generació del 98. El mite de Castella
El naixement del nacionalisme català i la seva idea d’Espanya
Catalunya: l’enemic exterior-interior del nacionalisme espanyol
Segona ucronia. El (fals) dilema entre Bolívar i Bismarck
El nacionalisme espanyol incorpora l’esquerra. El cas del PSOE
La Constitució del 1931 i consagració de la conllevancia
Anàlisi de dues figures: José Ortega y Gasset i Manuel Azaña
L’evolució del nacionalcatolicisme cap a la Falange i Franco
L’impuls nacionalista espanyol al primer terç de segle
QUARTA PART
L’etern retorn: del franquisme a l’actualitat
El feliç trànsit del franquisme al «cafè per a tothom»
El PP: del patriotisme constitucional a la «nació mil·lenària»
Tercera ucronia. L’Estatut federal (2005) que mai no va poder ser
EPÍLEG. Llums del passat per il·luminar el present
Ni els mots són neutres ni la seva significació és ahistòrica o immanent. Les llengües són un producte social que vertebra espais de relació i mediació social. Amb signes i paraules compartim significats i experiències. Interpretem, imaginem i ordenem el món. És a dir, les llengües estan socialment connotades. Produint sentit també construïm realitats i el combat pels significats és un aspecte nuclear de la lluita pel poder o contra el poder. Un exemple clar i actual el tenim en la paraula nacionalisme. Es tracta, sens dubte, d’un dels conceptes més violentats, disputats i manipulats en el debat públic català i espanyol dels darrers dos segles. I de forma particularment elaborada en els darrers quaranta anys. Davant d’aquest fet, ja no resulta del tot útil recórrer exclusivament al rigor del debat purament acadèmic i/o conceptual. De fet, la confusió arriba a la mateixa definició «acadèmica». Només cal recordar les definicions que fan la Real Academia Española o l’Institut d’Estudis Catalans. El diccionari de la RAE recull dues accepcions: 1. ‘Sentimiento fervoroso de pertenencia a una nación y de identificación con su realidad y con su historia’, i 2. ‘Ideología de un pueblo que, afirmando su naturaleza de nación, aspira a constituirse como Estado’. La primera suggereix emocions poc racionals i la segona exclou els pobles que ja tenen Estat. El DIEC, en canvi, fa una definició més neutra i generalitzable: ‘Ideologia i moviment que reivindica l’organització política independent d’una nació’. Els matisos i les diferències no són aleatoris, ni casuals. De tota manera, la confusió conceptual no és local. El concepte de nacionalisme va començar a ser reinterpretat en sentit negatiu en el context dels anys trenta a Europa. El nacionalisme es va acabar identificant amb el feixisme, el nazisme o el franquisme. I acabada la Segona Guerra Mundial es va generalitzar la interpretació que en l’origen del desastre hi havia el paper de les rivalitats nacionalistes. Per això mateix, ja en aquells anys, Antoni Rovira i Virgili prevenia contra l’ús i l’abús del concepte nacionalisme per part del catalanisme, fent notar que facilitava la seva identificació amb el populisme feixista. Fora de l’espai europeu, però, aquesta identificació mai no ha estat tan lineal ni tan generalitzada.
Aquesta confusió és la que ha atorgat una rellevància excepcional al concepte nacionalisme banal, encunyat pel professor Michael Billig per referir-se als nacionalismes evidents que solen qualificar-se com a «no nacionalismes» o «patriotismes». De fet és el tipus més comú i més important de nacionalisme. I sovint també el més violent. Un tipus de nacionalisme segregat per l’Estat-nació i articulat al voltant de tota mena de rutines quotidianes, que és viscut gairebé com a «natural» en contraposició als sempre sospitosos nacionalismes «identitaris» de les nacions sense Estat. La impostura intel·lectual d’aquests nacionalismes banals acostuma a ser colossal. Gairebé tant com la força mediàtica i ambiental que els gronxa i acomboia. I el cas espanyol és dels més paradigmàtics. Per això és tan oportú el text de Francesc Puigpelat. No es tracta d’un text teòric; tampoc d’un text històric. Com diu l’autor, és més aviat un assaig històric. Un assaig històric desacomplexat i amb voluntat polèmica. L’autor fa l’exercici de posar el nacionalisme espanyol davant del mirall. I el recurs funciona. La imatge reflectida per l’espill és d’un naturalisme previsiblement inquietant. Tot i que, probablement, la imatge encara hauria estat més realista, més esperpèntica, aplicant el mètode dels miralls deformants suggerit per Valle-Inclán a Luces de bohemia.
Ja he comentat el relativisme i la flexibilitat i polivalència semàntica dels conceptes nació o nacionalisme. Relativisme agreujat en el context del debat sobre la qüestió nacional a Espanya i a Catalunya. Per fer-ne un tast només cal fer un cop d’ull a la major part dels mitjans de comunicació de Madrid. De manera que, arribats a aquest punt, ja no té gaire sentit entrar en disputes nominalistes d’incerta objectivació. És més útil apel·lar a les voluntats democràtiques i referir-se als fets concrets i a la seva gènesi històrica, tot aclarint quin ús fem dels conceptes. Aquest és el procediment que segueix Puigpelat. Amb totes les conseqüències. Així, seguint autors com José Álvarez Junco, l’autor considera que parlar de nacionalisme abans del segle XIX és un anacronisme. De manera que abans del XIX només podem detectar moviments o ideologies estrictament prenacionalistes. Aquesta perspectiva té, al meu entendre, dos problemes difícils d’ignorar. En primer lloc, menysté la significació dels segles XVII i XVIII en la definició de la modernitat. I, per tant, també en allò que fa referència a la gènesi de la ideologia nacionalista moderna. Cal recordar que l’època del Barroc no és només el moment de l’arrencada de l’art modern (novel·la, teatre, pintura, escultura, arquitectura, música, etc.) o de la ciència (Galileu, Newton, etc.). També ho és de la política. És, precisament, en el context de la guerra dels Trenta Anys, dels pactes de la pau de Westfàlia (amb el tractat dels Pirineus inclòs) i de la Revolució anglesa que es comença a esbossar l’Europa dels estats nacionals moderns. ¿Segur que és anacrònic referir-se al comte duc d’Olivares, a Richelieu o a Cromwell com a nacionalistes o protonacionalistes? Centrant-nos en l’àmbit peninsular, les dificultats del poder monàrquic per transitar cap a formes de poder estatal modern ajuden a entendre moltes de les especificitats del nacionalisme espanyol actual. I, pel que fa a Catalunya, una visió històrica més social, econòmica i popular mostra unes realitats que no casen amb el tòpic de la decadència cultural o econòmica d’aquells anys. A Catalunya, el segle XVII significa, simultàniament, impuls de la mentalitat econòmica moderna, reforç de la identitat comunitària i creixement de la distància ideològica i emocional entre les classes populars i el poder monàrquic. Apurant una mica la interpretació, podríem dir que sense Vicent Garcia, el rector de Vallfogona, o la indústria tradicional com la farga no s’entén el catalanisme de les darreries del XIX. Això no nega que, tal com afirmava Pierre Vilar, i recollia Joan Fuster comentant la Crònica de Ramon Muntaner, «entre 1250 i 1350 Catalunya era l’únic tros del món al qual s’hauria pogut aplicar el terme estat-nació a la moderna». La paradoxa és que el protonacionalisme català baixmedieval es fonamentava en el providencialisme monàrquic, mentre que, des del segle XVII, el nacionalisme modern català ha evolucionat preferentment al marge de l’Estat o contra l’Estat.
El segon problema és que, quan s’identifica de forma estricta l’origen del nacionalisme espanyol amb les Corts de Cadis, s’atorga un paper massa rellevant al protagonisme del liberalisme en la construcció històrica del nacionalisme espanyol. Si, per contra, situem els orígens intel·lectuals del nacionalisme espanyol en figures com Francisco de Quevedo, de manera esquemàtica, podem destacar sis fases en la seva evolució històrica: el nacionalisme inicial o embrionari identificable en l’esforç estatalitzador de la política que representa el comte duc d’Olivares; el nacionalisme que impulsa el projecte d’Estat-nació que arrenca el 1714 i s’inspira en l’uniformisme de la monarquia absoluta francesa; el nacionalisme de l’Estat-nació liberal esbossat per les Corts de Cadis i ofegat per l’autoritarisme polític i cultural hegemònic al llarg del XIX; el nacionalisme amb més components de modernitat (liberal i esquerrana, però també autoritària) que arrenca amb la crisi del 98 i s’allarga fins a la fi de la Segona República; el «nacionalisme organicista» franquista; i, finalment, el «nacionalisme constitucionalista» de la segona restauració borbònica. Fins al nacionalisme constitucionalista els episodis de normalitat democràtica homologada són puntuals i excepcionals. El fil conductor ideològic que culmina en l’organicisme franquista fou el derivat d’un imaginari nacional fortament autoritari condicionat pel protagonisme social de l’Església i l’Exèrcit i l’ideal nostàlgic d’imperi.
Quan fem una avaluació retrospectiva de l’evolució del nacionalisme espanyol, podem distingir de forma nítida que la fase més determinant ha estat la que correspon a les quatre dècades de dictadura franquista. Mai abans l’Estat havia disposat de tantes eines al seu abast per imposar una idea nacional de manera tan sostinguda i sistemàtica. I mai abans el discurs nacionalista espanyol havia estat tan unívoc. L’Església, l’Exèrcit (amb servei militar inclòs), la judicatura, l’escola, la premsa, la ràdio, el cinema, la televisió... En el context de la cultura i la comunicació de masses, i aprofitant la verticalitat d’un sistema dictatorial de fort enquadrament social, l’Estat espanyol disposava per primera vegada de l’arsenal de recursos necessari per fer la nació. I, amb les excepcions relatives de les realitats catalana, basca i gallega, l’èxit fou aclaparador. L’educació sentimental franquista, tan ben descrita per Manuel Vázquez Montalbán, fou molt penetrant. El règim franquista no fou només repressió sistemàtica. També va saber construir allò que Antonio Gramsci anomenava una cultura nacional-popular. Lògicament, els ingredients d’aquella cultura nacional-popular barrejaven les idees més tronades de l’espanyolisme més essencialista amb expressions banalitzades de la cultura popular genuïna. La petjada d’aquest nacionalisme ha estat molt duradora: ha determinat l’imaginari nacional de l’Espanya postfranquista i ha condicionat, en diferent grau i forma, la concepció i el discurs nacional dels dos partits sistèmics espanyols. Després d’un tímid i contradictori intent de modernització del PSOE als anys vuitanta, l’hegemonia del discurs nacionalista constitucionalista va correspondre d’una manera rotunda al projecte intel·lectual del Partit Popular, dissenyat preferentment des de la FAES. En part és la conseqüència lògica que el règim del 78 mai hagi tallat radicalment amb el franquisme. La FAES ha blindat una potent cosmovisió nacionalista espanyola empeltant l’essencialisme del nacionalisme uniformista i autoritari amb una interpretació descontextualitzada i instrumental del «patriotisme constitucionalista» de Jürgen Habermas. Sense l’íntima identificació entre el PP i el nacionalisme espanyol dominant no es podria entendre l’hegemonia ideològica i cultural del PP o la seva penetració electoral, malgrat les calamitats acumulades.
Amb un PSOE incapaç de desmarcar-se de la concepció nacional de la FAES i una Izquierda Unida políticament marginal ha estat la irrupció de Podemos la que ha plantejat la possibilitat d’un renovat nacionalisme espanyol. Un nacionalisme amb components alternatius. És a dir, aliè al nacionalcatolicisme franquista, menys «providencialista» i més obert a reconèixer la realitat plurinacional de l’Estat espanyol. No crec que des del punt de vista del republicanisme català l’emergència d’aquest nou nacionalisme sigui una mala notícia. Al contrari, és una notícia més aviat positiva, tant a Catalunya com a Espanya. I no perquè tingui cap possibilitat d’èxit immediat. Com les darreres eleccions s’han encarregat de demostrar, l’hegemonia nacionalista a Espanya correspon al bloc dinàstic d’una manera molt sòlida. Ara com ara, l’assalt al cel imaginat per Pablo Iglesias no passa de ser una il·lusió boirosa. Tan boirosa com la capacitat dels poders de l’Estat de fer una oferta raonable i atractiva a la societat catalana. Mentrestant, l’eixamplament de la base social independentista a Catalunya requereix l’acompliment, com a mínim, de dues condicions: la constatació indissimulable que els poders d’Estat ni poden ni volen permetre l’exercici del dret a decidir, i l’evidència que la lluita per la República catalana és el compromís per una societat més democràtica, més transparent, més equitativa, més inclusiva i més culta.
Convé no perdre de vista, finalment, que quan Catalunya esdevingui Estat necessitarà negociar amb Espanya les condicions de la separació i les fórmules de cooperació. I això serà més fàcil si el nacionalisme espanyol actualment hegemònic no té el monopoli de la representació de la societat espanyola. En l’imaginari del nacionalisme espanyol dominant, Catalunya no és nació i, per tant, no és subjecte. Per això la imatge que suggereix al nacionalisme espanyol la possibilitat de la independència catalana no és la del divorci civilitzat, és la de l’amputació traumàtica. No cal un gran exercici de prospectiva per sospitar que l’establiment d’un Estat català sobirà pot provocar una crisi d’identitat nacional més profunda que la que va representar la pèrdua de Cuba i les Filipines l’any 1898. El nacionalisme anglobritànic i el nacionalisme espanyol tenen en comú el pòsit de l’imaginari imperial, però els diferencia de manera molt contrastada el pes divers de la tradició liberal i la diferent predisposició al reconeixement de la diversitat i el pluralisme. No és fàcil imaginar de quina manera s’hauria de recompondre el nacionalisme espanyol per assimilar la independència de Catalunya. El que és segur és que la normalització d’una concepció nacional espanyola més laica, menys essencialista, més oberta i menys uniformista tindria una influència netament positiva en la reconfiguració del projecte espanyol. La societat espanyola té dret a un nacionalisme més modern, menys caspós i més dialogant. I, al seu torn, la societat catalana té dret a construir una identitat-projecte postnacionalista.
De moment, aquest assaig de lectura absorbent i estimulant pot ajudar el lector a entendre les singularitats i les argúcies retòriques d’un dels nacionalismes «banals» més rígids i, paradoxalment, més fràgils dels Estats-nació del nostre entorn.
ENRIC MARÍN I OTTO
Bellaterra, 4 de juliol del 2016
El títol d’aquest llibre és una mica equívoc, perquè dóna a entendre que es tracta d’una obra d’història. No és així, però: és més aviat un assaig històric, en el qual intentaré construir un relat coherent i ben travat sobre els antecedents i el desenvolupament del nacionalisme espanyol, per tal d’aprendre del seu passat i tenir llums per afrontar-lo millor en el futur. Ara bé, a l’hora de buscar un títol, m’he decantat per Breu història del nacionalisme espanyol, perquè estic segur que crida més l’atenció que qualsevol altre títol, de caire més assagístic, que pogués trobar.
Crec que el motiu és prou clar: no hi ha al mercat, en català, cap llibre que prometi el que promet aquest. Encara puc afegir una cosa més curiosa: tampoc no existeix en castellà, malgrat que l’any 2013 —segons dades de l’ISBN— es van publicar a Espanya un total de 72.494 llibres. El nacionalisme espanyol és un gran desconegut. Fet i fet, a Espanya, fins als darrers quinze anys, a penes s’havia publicat res sobre la matèria, i les darreres recerques, tot i que molt interessants, han estat escasses i han passat totalment desapercebudes per al gran públic. Res a veure amb els nombrosos llibres sobre el nacionalisme català o basc, sempre hostils a l’un i l’altre, de caire divulgatiu-periodístic, que es publiquen regularment a Espanya des de fa lustres i que reben l’aplaudiment tant de les pàgines de Cultura d’El Mundo com d’El País. Els autors que s’autoanomenen antinacionalistes, com Jon Juaristi en el cas basc o Alejo Vidal-Quadras en el català, martells d’heretges nacionals, s’han atipat de vendre i signar llibres en els quals denuncien «les falsedats del nacionalisme» i els seus «mites històrics inventats».
Ara bé, gairebé ningú no ha gosat aplicar aquesta plantilla al nacionalisme espanyol, per tal que tothom pugui veure’n les falsedats i les mitificacions històriques. De forma que hi ha tan poques publicacions que pot dir-se que és gairebé un enigma. Un dels pocs autors que ha tractat el tema és José Álvarez Junco, historiador progressista, professor a Harvard, autor de Mater Dolorosa. La idea de España en el siglo XIX. En el pròleg a aquest volum, Álvarez Junco escriu: «S’han escrit milers d’articles i llibres sobre els nacionalismes basc, català o gallec, mentre que s’ha deixat de banda el nacionalisme espanyol, com si fos un fenomen mancat d’interès. Fa ja uns deu anys, Juan Linz va assenyalar l’error de creure que el nacionalisme específicament espanyol no és digne d’estudi i anàlisi [...] Avui segueix sense existir una obra sobre el nacionalisme d’Espanya comparable a les d’Eugen Weber sobre França, George Mosse sobre Alemanya o Linda Colley sobre Anglaterra». A continuació, Álvarez Junco fa un intent de trobar una explicació a aquesta estranya llacuna bibliogràfica i, amb una ceguesa al·lucinant, no arriba a cap conclusió.
De forma que jo complementaré l’insigne professor de Harvard: a Espanya no s’estudia el nacionalisme espanyol per la senzillíssima raó que gairebé ningú no creu que el nacionalisme espanyol existeixi. Per a la immensa majoria dels espanyols un llibre sobre aquest tema fóra tan absurd com un que es titulés, per exemple, Història dels esquimals de raça negra del nord de Groenlàndia, o un altre anomenat El conreu del cotó als vessants dels cràters de la cara oculta de la lluna. Per a aquesta generalitat de persones, un llibre sobre el nacionalisme espanyol és inconcebible, perquè el nacionalisme espanyol no existeix. Així ho repeteixen diàriament, milers de vegades, periodistes, polítics, tertulians de TV o tertulians del cafè: només a indrets sinistres i semidictatorials com Catalunya i Euskadi hi ha gent infectada pel «virus nacionalista». Però a Medina del Campo, a Múrcia, a Logronyo, a Burgos o a Jaén? Ni pensar-ho: segons ells, el nacionalisme no existeix, en aquestes ciutats obertes, liberals i cosmopolites. M’ensumo que l’editorial Taurus, que va publicar el llibre d’Álvarez Junco, deu pensar el mateix, i n’és la prova el subtítol del llibre: La idea de España en el siglo XIX. En realitat, el subtítol lògic i coherent hauria d’haver estat Historia del nacionalismo español en el siglo XIX. Però tinc la impressió que a Taurus van valorar que no era comercial, per dir-ho suaument.
En aquest tema, com en tants d’altres, hi ha una profunda clivella que separa Catalunya i Espanya. Perquè unes tres quartes parts de la població catalana (tota, tret dels votants del PP i Ciudadanos) creuen que el nacionalisme espanyol sí que existeix. També ho creuen més enllà dels Pirineus. Després de la victòria del PSOE a les eleccions de la tardor del 1982, The New York Times va descriure Felipe González i els seus com un equip de «joves nacionalistes espanyols», que és exactament el que eren. Pel que fa a l’actual debat independentista, resulta molt cridaner notar com la premsa anglosaxona no compra la versió oferta pels mitjans espanyols, segons la qual hi ha, a una banda, els perversos nacionalistes catalans i, a l’altra, els immaculats no-nacionalistes espanyols. Aquest esquema radical i maniqueu només és creïble a l’altiplà del centre d’Espanya. Al Financial Times, per exemple, ho plantegen tot de forma més justa, objectiva i equilibrada: es tracta d’un enfrontament entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català.
L’espanyol és el que Joan B. Culla va descriure, en un article a El País, com un nacionalisme sense mirall. Un nacionalisme que no és capaç de mirar-se ell mateix a la cara i de reconèixer-se com a tal. Es tracta d’una característica peculiar del nacionalisme espanyol, que hi ha estat present des dels seus orígens i que es va consolidar al segle XX. Primerament, a la guerra de Cuba, els «nacionalistes» eren els cubans, i no els espanyols. Després, amb la irrupció a les Corts de Solidaritat Catalana i el catalanisme polític el 1907, tots els partits espanyols unànimement van acusar Francesc Cambó de nacionalista, mentre que ells juraven i perjuraven no ser-ho. Aquesta història dels autoanomenats no-nacionalistes es repeteix com la cançó de l’enfadós des de fa un segle.
L’única mostra de debilitat que donen els espanyols en aquest punt és quan es fa referència a la dictadura de Franco. En aquest cas, molts d’ells, especialment els d’esquerra, reconeixen que es va tractar d’un règim nacionalista, per l’inevitable paral·lelisme amb els de Mussolini o Hitler. Ara bé, a continuació afegeixen que la ideologia nacionalista va morir amb el dictador, al llit, el 1975, i que mai més no hi ha hagut nacionalisme espanyol, tret de quatre eixelebrats de la Falange. El fenomen és gairebé paranormal: els mateixos polítics i periodistes que acusen l’escola catalana i TV3 d’haver generat artificialment el nacionalisme català, consideren que quaranta anys d’escola nacionalista espanyola, de TVE nacionalista espanyola i de premsa única nacionalista espanyola van transcórrer sense deixar cap efecte al darrere. Segons ells, sembla que ni Mariano Rajoy ni José Bono no van estudiar a l’escola franquista ni van veure mai TVE. La realitat és ben diferent: és obvi que quan Esperanza Aguirre, per exemple, diu que la nació espanyola ja existia fa 3.000 anys, en temps dels ibers, no fa sinó repetir una falòrnia de Marcelino Menéndez y Pelayo, historiador de capçalera de la dreta reaccionària espanyola, transmesa i vulgaritzada pels catecismes nacionalistes de l’escola franquista.
A Espanya creuen que el nacionalisme franquista no va deixar rastre. I també afirmen una altra cosa igual de grotesca: que no va tenir cap antecedent ni va brollar d’un determinat humus ideològic llargament covat. Consideren que el nacionalisme de Franco va ser una mena de bolet sorgit del no-res, o de quatre prèdiques de José Antonio Primo de Rivera passades pel sedàs de l’integrisme catòlic. La veritat és molt diferent, però: quan Franco arriba al poder, el nacionalisme espanyol, inventat amb la Constitució de Cadis del 1812, ja porta rere seu un llarguíssim camí, ple de debats i dividit en dues branques que són les de les dues Espanyes: un nacionalisme espanyol liberal i d’esquerra, perfectament diferenciat del nacionalisme conservador i catòlic, antecedents directes dels actuals nacionalismes de PSOE-Podemos i del PP, respectivament. Suposo que al lector tot això li sonarà una mica estrany, i és lògic: ningú no s’ha molestat a explicar amb pèls i senyals la història del nacionalisme espanyol. Per això, noms com Francisco Martínez Marina, Modesto Lafuente o Fernán Caballero són absolutament desconeguts per al gran públic, malgrat que són pedres angulars en la construcció de la doctrina del nacionalisme espanyol. En canvi, les persones de cultura mitjana coneixen els que podrien ser noms equivalents pel seu caràcter fundacional en relació amb el nacionalisme català: Víctor Balaguer, Francesc Cambó o Enric Prat de la Riba.
Aquest profund desconeixement de la història del nacionalisme espanyol fa que de vegades molta gent cometi errors garrafals, com creure que Felip V era un nacionalista espanyol, com ho haurien estat abans el comte duc d’Olivares, els Reis Catòlics i qui sap si també els anònims autors del Cantar de Mio Cid. Això és un anacronisme demencial, un absurd tan gran com creure que eren nacionalistes catalans Rafael de Casanova, Pau Claris o el cronista Desclot per afirmar que, a la Mediterrània, fins i tot els peixos duien les quatre barres pintades al llom.
No: abans del segle XIX només hi ha una cosa que es podria anomenar prenacionalisme o protonacionalisme, i que serà l’objecte de la primera part d’aquest assaig. La segona part, molt més extensa, tractarà de l’origen del nacionalisme espanyol, que, com tots, és d’arrel romàntica i arrenca amb la Constitució de Cadis del 1812, fortament impregnada del pensament de Martínez Marina i redactada sota el profund impacte emocional i xenòfob ocasionat per la guerra de la Independència contra les tropes de Napoleó. És durant el segle XIX que es conformen els falsos mites històrics espanyols, en dues branques: la liberal-progressista de Modesto Lafuente i la nacionalcatòlica de Marcelino Menéndez y Pelayo. Malgrat algunes diferències, totes dues historiografies coincideixen en un fet fonamental: el caràcter unitari, uniforme, homogeni, monolític i no plural de la nació espanyola, heretat del regne visigòtic previ a la Reconquesta. Aquest caràcter uniformista del nacionalisme espanyol s’ha mantingut inamovible en els dos darrers segles, i és impossible desxifrar les relacions Catalunya-Espanya en els darrers cent anys si no s’entén això. El federalisme ha estat impossible a Espanya per la senzilla raó que els (falsos) mites històrics fundacionals del nacionalisme espanyol estableixen de forma inequívoca que la nació espanyola és unitària i no composta.
La tercera part d’aquest assaig s’ocuparà del primer terç del segle XX, on el nacionalisme espanyol s’ha d’enfrontar a un estrany enemic intern-extern: el nacionalisme català. En aquest punt, segons Álvarez Junco, el nacionalisme espanyol esdevé «reactiu». Ha de combatre els nacionalismes català i basc i comença a disfressar-se ell mateix de no-nacionalisme. Entre el desastre de Cuba el 1898 i la República, el nacionalisme espanyol completa ja totalment la seva doctrina amb figures com José Antonio Primo de Rivera en el vessant conservador o José Ortega y Gasset en el liberal, i fets com la irrupció del PSOE i les esquerres obreres, que combregaran (acríticament) amb totes les pedres de molí del relat nacionalista espanyol dels liberals.
La segona i la tercera part d’aquest llibre són, de llarg, les més extenses, perquè contenen informacions amb una doble virtualitat: són escassament conegudes i són la base de tots els exabruptes actuals del nacionalisme espanyol. Vull insistir-hi: el nacionalisme espanyol no ha inventat res del 1936 ençà. Ni tan sols els insults. Hi ha molt poca diferència entre llegir un editorial de l’ABC en relació amb Catalunya de l’any 1914 o un de l’any 2014: tota una lliçó de com la història es repeteix. I més encara en el cas del nacionalisme espanyol, que és una ideologia essencialment acrítica, fossilitzada i idèntica a ella mateixa des dels seus orígens.
Parlar de nacionalisme abans del segle XIX és un anacronisme, perquè el nacionalisme és essencialment una ideologia, un producte intel·lectual nascut en el context d’una determinada època. Ara bé, quan els nacionalistes del XIX van començar a treballar per elaborar la seva doctrina, van capbussar-se en el passat i van començar a capturar dades que els donaven la raó o esdeveniments que podien ser heralds del posterior adveniment del nacionalisme. Tot aquest conjunt de dades i d’esdeveniments els podem col·locar sota el paraigua comú del prenacionalisme o protonacionalisme, per dir-ne d’alguna manera.
Tot plegat es pot classificar en els tres factors que són la clau en la invenció del concepte de nació en el segle XIX: la història, la llengua i l’organització política. Anirem per parts: en el cas del nacionalisme espanyol (al contrari del que va passar en el cas català) els ideòlegs del segle XIX ho van tenir molt fàcil, perquè Espanya era una unitat política constituïda des de feia tres-cents anys, amb una llengua clarament hegemònica (el castellà) i amb una tradició historiogràfica molt forta, centrada en la Corona de Castella.
Hi havia una vegada un reietó anomenat Alfons III (852-910). Governava un petit regne al nord de la Península Ibèrica, anomenat Astúries, que havia guerrejat durant més d’un segle contra el poderós califat islàmic amb capital a Còrdova i havia estès els seus dominis fins a la riba del riu Duero. Alfons III, per a major glòria pròpia i de la seva família, va encarregar la redacció de les cròniques més antigues que s’han conservat dels regnes hispànics cristians: la Crónica albeldense (881), la Crónica profética (883) i la Crónica de los reyes visigodos o Crónica de Alfonso III (911).
Els monjos que les van redactar es van inspirar en narracions mítiques, transmeses oralment, sobre un tal Don Pelayo, que suposadament hauria estat el primer cabdill de la resistència contra els musulmans. Així, van teixir una història molt fantasiosa, però eficaç des del punt de vista dramàtic. Empaitat pels moros, una colleta de cristians dirigits per Don Pelayo es va arrecerar a la cova de Covadonga, on hi havia una església dedicada a la Mare de Déu, que li va prestar el seu miraculós ajut. Així, al capdavant d’un grapat d’homes, Don Pelayo va derrotar un exèrcit musulmà de proporcions gegantines, dirigit per un general anomenat Al Qama. Presento la traducció del text llatí original:
«I aleshores, Al Qama ordena que comenci el combat [...] Però en això no hi van mancar les grandeses del Senyor, perquè quan les pedres havien sortit de les catapultes i arribaven a l’església de Santa Maria, que és dins, a la cova, tornaven a caure damunt dels qui les llançaven i feien gran mortaldat entre els musulmans. I fou així [...] que Al Qama va ser mort. I al mateix lloc hi van morir 124.000 musulmans i 63.000 dels que n’havien quedat van pujar al cim del mont Auseva, i, per la part d’Amuesa, van baixar a Liébana. Quan marxaven seguint la carena de la muntanya que hi ha damunt la riba del riu Deva [...] s’esdevingué, per sentència de Déu, que aquesta muntanya, remoguda des dels fonaments, va llançar al riu els 63.000 homes, i allí els sepultà».
He començat aquest capítol amb les paraules «hi havia una vegada» per subratllar el caràcter de conte de fades de tota la història. En realitat, es tracta d’una pura invenció, en la línia de tantes narracions de moltes altres cròniques medievals. La historiografia crítica moderna no té cap seguretat que existís Don Pelayo, ni que hi hagués cap batalla de Covadonga, i molt menys encara que un centenar d’asturians hi derrotessin 187.000 musulmans. La realitat és que a penes hi ha testimonis escrits contemporanis del que va passar a la Península entre els anys 714 (derrota del rei visigot Roderic a Guadalete i conquesta de la Península per part dels musulmans) i el 881 (data de la primera crònica d’Alfons III). El que va passar en aquests quasi dos-cents anys és un misteri profundíssim que segurament mai no podrà ser explicat, tret que un s’empassi la llegenda de Don Pelayo, que té tan poca base com els hexàmetres de la Ilíada amb què Homer es va inventar personatges ficticis com Aquil·les, Hèctor o Ulisses i una nebulosa guerra en una nebulosa Troia.
Tanmateix, aquest relat va fer fortuna i va ser profusament utilitzat per historiadors castellans posteriors, perquè implicava una idea molt interessant: la «Reconquesta» (després parlarem d’aquesta parauleta) va començar al regne d’Astúries i, per tant, el regne d’Astúries (i els seus hereus, els de Lleó i de Castella) havien d’ostentar la primacia entre tots els regnes peninsulars medievals. Els historiadors nacionalistes espanyols del segle XIX van treballar molt sobre aquesta idea, que encara avui és moneda corrent en l’opinió pública i publicada espanyola. La realitat, però, és que, amb el material històric disponible, ningú no pot afirmar on va començar la «Reconquesta»: si a les muntanyes gallegues, a Astúries, a Euskadi o a qualsevol dels dominis cristians que van començar a formar-se a les valls pirinenques, des del regne de Navarra fins als comtats catalans.
Però les cròniques d’Alfons III contenen un segon aspecte a destacar, encara més important que el de Covadonga: estableixen un vincle directe entre la dinastia d’Alfons III d’Astúries i l’anterior dels reis del regne visigot, que va ser derrotat pels musulmans després de la invasió de l’any 711. D’aquesta manera, els reis d’Astúries esdevenien per dret de sang hereus del regne visigot, que havia dominat legítimament una Hispània més o menys unida durant tres segles, entre els anys 410 i 714.
La forma com es va produir aquest empelt entre el mític Don Pelayo (ancestre de la casa reial asturiana) i els reis visigots és bastant pintoresca i totalment incoherent. Segons algunes cròniques, Don Pelayo era fill del duc Favila, de llinatge reial visigot. Segons unes altres, era fill de Bermund i nét de Roderic, el darrer dels reis visigots. Una altra versió diu que era cosí de Don Opas, i una altra que era fill d’un duc de Cantàbria successor dels reis visigots Leovigild i Recared.
Tot aquest procediment de la falsificació genealògica i la invenció de passats mítics no tenia res de particular: havia estat moneda corrent d’ençà de l’antiguitat. El cas anàleg més famós és el del poema èpic Eneida, on Virgili es va empescar una inversemblant trama segons la qual l’heroi troià Enees, després de fugir de la seva ciutat natal, hauria divagat per la Mediterrània, hauria arribat a Itàlia i seria el fundador de Roma. I no solament això: Enees el troià seria l’ancestre de la nissaga dels Julis, des dels seus orígens fins a Juli Cèsar i l’emperador Octavi August, que va pagar generosament Virgili perquè teixís l’argument d’aquesta ensarronada descomunal. Res de nou, doncs. Segons diu Fernando García de Cortázar a Historia de la Edad Media, les cròniques d’Alfons III són una «tasca deliberada de creació d’una memòria històrica».
Com que es tracta d’Espanya, Cortázar utilitza la paraula creació, però la que millor hi escauria és invenció. I compte: una invenció gens innocent, que ha tingut un llarguíssim recorregut des d’aleshores. Aquesta invenció té unes colossals possibilitats com a arma llancívola ideològica. Vegem-ho. En el moment que els reis d’Astúries (després de Lleó i Castella) es col·loquen ells mateixos com a hereus legítims dels visigots, la lectura de la història es modifica. En efecte: la invasió musulmana de l’any 711 (i que es manté fins al 1492) és totalment aliena a la veritable Hispània, els genuïns representants de la qual segueixen governant un regne al nord de la Península. Segons els reis castellans, doncs, la dominació musulmana no té cap legitimitat i és una simple «ocupació» d’un territori al qual ells tenien dret com a hereus legítims dels visigots. En les seves cròniques apareix el tema de la «pèrdua d’Hispània», caiguda en mans dels infidels, i es reivindica el dret dels monarques castellans a posseir un regne que abasti tota la Península.
En aquest punt cal aturar-se en un dels grans mites del nacionalisme espanyol: la «Reconquesta». No cal dir que la idea és present en les cròniques medievals, però no se l’anomena mai amb aquest nom. La paraula Reconquesta la va inventar el valencià José Ortiz y Sanz, que entre el 1795 i el 1803 va publicar, en set volums, el seu Compendio cronológico de la historia de España