TRUQUEN!

Un tant per cent elevadíssim de les trucades que he rebut a la vida —un setanta per cent com a mínim— han acabat desencadenant a curt, mitjà o llarg termini, el que en termes tècnics es denomina «un merder de tres parells de collons».

No tinc gaire bones experiències ni amb els telèfons en general ni amb les trucades en particular; per això, normalment, si no conec el número, no despenjo, i de vegades, encara que el conegui, tampoc. «Si és important», penso, «ja tornaran a trucar o deixaran un missatge».

---

Divendres passat a la tarda, però, vaig infringir la meva pròpia norma i, tot i que no coneixia el número, vaig despenjar.

—Cada any —em va dir d’una tirada la secretària del regidor de Cultura després de presentar-se—, una figura dastacada da la vida pública dal país vinculada d’alguna manera a la ciutat, llaieix el pragó de la Festa Maior…

—Ja —vaig contestar ensumant la tragèdia.

—…i aquet any —va continuar després d’agafar aire—, ans faria molta ilussió cal llagís vosté.

—Ahà —vaig afegir. Normalment tinc guionistes que m’ajuden a escriure les rèpliques.

—Parqué —em va preguntar abandonant el to burocràtic i adoptant-ne un de més confidencial— vosté va néixer aquí, ¿varitat?

—Sí, però diguem que hi baixava poc, al centre. A més, ja fa quinze anys que vaig marxar. De fet, jo vivia a Can Tonet…

I com si estigués asseguda en una cadira elèctrica en el moment que el botxí acaba de prémer l’on, va exclamar:

—¿Can Tonet, el barri?!

—Sí —vaig contestar.

—Vaya…

LA PERIFÈRIA
DE L’EXTRARADI

És possible que el nom de Can Tonet us soni. Ha sortit diverses vegades als mitjans: a la tele, al diari, a internet… No sempre en positiu, però.

La primera vegada que vam sortir al diari va ser gràcies a un rècord aconseguit després d’unes eleccions generals: vam ser el barri d’Espanya on es va registrar un percentatge més alt d’abstenció.

Nosaltres —la mare, el pare, els meus dos germans i jo— vam estrenar el pis de Can Tonet el dia dels Innocents de 1986.

Can Tonet era un barri de protecció oficial, nou de trinca, amb capacitat per a vuit-centes famílies i situat als afores d’una ciutat postindustrial d’uns dos-cents mil habitants que hi ha a la comarca del Vallès Occidental, a poc més de trenta quilòmetres de Barcelona.

No feu cas del que hàgiu sentit fins ara; el Vallès Occidental és una comarca d’un carisma molt relatiu. L’Oriental, també. Parlar de «protecció oficial», de «vuit-centes famílies» —moltes de les quals immigrants de primera, segona o tercera generació— i de «perifèria» és, massa sovint, parlar de tensió, misèria, precarietat i places dures envoltades d’edificis altíssims, lletjos i impersonals. No era el cas de Can Tonet; al barri no hi havia edificis alts. I, a més, com que tot just l’estrenàvem, la degradació dels carrers, els edificis, els portals i les places no va ser del tot visible fins al cap d’uns quants mesos. Concretament, tres.

Al polígon, seguint les premisses que es deriven de la tradició urbanística nord-coreana més ortodoxa, tots els edificis eren iguals; tots duien l’uniforme de l’obra vista i tots tenien cinc pisos. Bé, tots menys els que tenien baixos comercials —la peixateria Laura, la perruqueria d’homes MLJF (inicials de Modern Look by Juan Francisco), la Librería-papelería Compás, la tenda d’ultramarins Comestibles Encarni o el bar Nevada—; aquests, els que tenien local als baixos, en tenien sis, de pisos.

La barriada estava dividida en dos per una avinguda de tres carrils per a cada sentit al mig de la qual hi havia un parterre d’una amplada considerable on hi sobrevivien uns esbarzers d’una varietat autòctona molt polsegosa i unes torres d’alta tensió imponents. Col·locades una darrere l’altra entre solars i polígons industrials, les torres avançaven com una espina dorsal extraordinària que a l’hivern, a causa de la humitat, feia crec-crec-crec-crec, i a l’estiu, a causa de no sé ben bé què, tres quarts del mateix.

Al marge d’aquesta avinguda hi havia la plaça del Centre. Rebatejada popularment amb el pràctic i original nom de Plaza del Centro, hi destacava, al vessant més meridional, tocant a la carretera, una pista poliesportiva amb dues porteries, dues cistelles —que van desaparèixer misteriosament el primer any— i uns vestidors prou dignes si no fos perquè mai van gaudir d’allò tan necessari en un equipament d’aquestes característiques: aigua corrent i electricitat.

A l’altra banda de la plaça, deu o dotze grades de formigó semicirculars configuraven una mena d’amfiteatre minúscul on no s’hi va representar mai cap obra i que aviat va esdevenir una sala de venipunció molt transitada.

I entre la pista poliesportiva i l’amfiteatre, al bell mig de la plaça, hi havia una de les construccions més tradicionals del territori: el barracó pretesament provisional destinat a acollir les reunions de l’associació de veïns.

Als marges, aquí i allà, una mica a la babalà, havien plantat una trentena d’arbres; la majoria eren palmeres nanes i plàtans esquifits i aparentment afectats de raquitisme, anorèxia i sida —quan la sida encara no s’havia cronificat—.

Finalment, al nord-est de la plaça, el turó: una muntanyeta que s’elevava per sobre la carretera comarcal i que, en el seu punt més alt, tenia un fanal i un banc des d’on gaudíem d’una vista total de Can Tonet i una de gairebé completa del barri veí: Bufalvent; el de les setze torres.

Aquesta particular disposició del barri dividit en dos per una gran plaça i una avinguda va possibilitar que, des de bon principi, els veïns trobessin una forma creativa per referir-se a cadascuna de les dues zones: Can Tonet d’Arriba era la part del barri que quedava per sobre de la plaça del Centre, i Can Tonet d’Abajo, la que quedava per sota.

Aquest detall ens hauria d’ajudar a constatar, per exemple, que la llengua vehicular a Can Tonet —tant al d’Arriba com al d’Abajo— no era, ni de bon tros, el català. Al barri, les famílies que parlaven català es podien comptar amb els dits d’una mà; si aquesta mà hagués patit —per qüestions que ara no vénen a tomb— l’amputació de dos dits, em sembla que encara ens serviria per fer el símil.

Pel que fa a la procedència geogràfica dels veïns de Can Tonet, hi predominaven d’una banda les famílies d’origen andalús, extremeny i murcià, i de l’altra les que venien del Magreb —del Marroc majoritàriament, i d’Algèria en menor mesura—. Els membres d’aquest segon grup, els magrebins, eren coneguts popularment amb l’apel·latiu genèric de moros. Als blocs, aquesta paraula rarament es pronunciava en to pejoratiu.

No tinc la intenció de fer cap estudi sociològic, lingüístic, demogràfic, econòmic o polític de Can Tonet. Tampoc en sabria. Jo simplement constato fets, com ara que la densitat de bars era de tres per habitant de més de dos anys.

A Can Tonet d’Abajo, sense anar més lluny, teníem un snack-bar regentat per dos cunyats que es deia Los Cuñados; un bar-frankfurt, el Barcelona 92, que va haver de tancar el desembre del 91 arran d’una inspecció sanitària; una bodega, La Casa Andaluza, l’interior de la qual estava decorada com un pati cordovès, i un bar a seques, el Nevada, que era propietat d’un excocaïnòman i que va acabar sent dels meus pares. Això, només a la part d’«abajo».

A la d’«arriba», el panorama era molt semblant: el bar Anita, el frankfurt Polígono, la cafeteria Chuches i el bar Peña El Cazador (Eustaquio Antón), que ostentava aquest nom en honor del membre fundador de la penya que va morir accidentalment d’un tret en ser confós per un senglar quan mirava d’alleugerir una urgència fisiològica arrecerat entremig d’uns matolls.

A Can Tonet hi havia quatre tipus de famílies segons l’origen dels seus ingressos: les que vivien gràcies al sou d’un dels seus membres amb un ofici més o menys qualificat —generalment de cambrer, fuster, paleta, infermera o torero—; les que de manera circumstancial depenien del subsidi d’atur, d’una baixa per malaltia i d’altres pagues de l’Estat; les que tenien tots els membres desocupats des de temps immemorials, no rebien cap retribució i estaven en risc d’exclusió social, i les que ja havien traspassat aquest llindar i es trobaven, de fet, excloses.

Amb aquest panorama, suposo que no és difícil d’imaginar que els trets característics de l’economia de Can Tonet eren —no necessàriament en aquest ordre— la precarietat sostinguda, la improvisació constant i el buscar-se la vida en qualsevol de les seves disciplines.

A conseqüència d’aquesta inestabilitat, alguns elements del barri es guanyaven les garrofes mitjançant petites violacions del marc jurídic; tot de molt poc relleu. En aquests casos, per completar les nòmines —minses quan no inexistents— moltes famílies optaven per l’economia submergida i algunes, fins i tot, transformaven el menjador del pis en un taller clandestí improvisat.

Jo he vist famílies senceres aplegades al voltant d’una taula pintant centenars de figuretes —barrufets de joguina, per ser més exactes— amb una actitud absolutament fabril i disciplinada. He vist pares, mares, avis i nens —tres generacions d’una mateixa nissaga— encaixant xips electrònics en una mena de plaques metàl·liques quadrangulars de color verd, que posteriorment endreçaven en grans caixes de plàstic i que una furgoneta s’enduia puntualment cada vespre. És possible que ens trobem davant de la versió occidental, més relaxada i mediterrània, del que actualment es coneix com a taller xinès clandestí.

Dins d’aquest sector dels que operen al marge de les estructures oficials del mercat, hi havia un grup de gent molt peculiar que sobrevivia gràcies a allò que hom anomena «trapis»; és a dir: el mercat més o menys al detall de la droga, la compra i venda de petites dosis d’heroïna, cocaïna i haixix, i en menor mesura, d’speed, pirules, tripis o popper.

Si gugleu el nom del barri, el primer enllaç que trobareu us remetrà a una notícia publicada fa uns anys al diari local. Al titular hi diu: «Un grup de joves de Can Tonet demana millores socials». I continua: «Adolescents amb edats compreses entre els nou i els setze anys han iniciat una campanya per aconseguir més de dues mil signatures de suport. Exigeixen que s’acabi amb la conflictivitat provocada per la drogoaddicció». A la fotografia, en blanc i negre, hi apareixen dues nenes d’entre vuit i deu anys que miren a càmera amb cara de pomes agres. Al peu de foto, prou eloqüent, hi diu: «Dues nenes mostren una safata amb nombroses xeringues que acaben d’arreplegar a la plaça del Centre de Can Tonet».

No obstant això, no m’agradaria transmetre la idea que Can Tonet era un barri violent, un infern per a la vida, l’Apocalipsi.

Can Tonet era, sobretot, un barri de gent humil —i sovint treballadora—, situat a la perifèria d’una ciutat d’extraradi grisa, avorrida i castigada cíclicament per un seguit de crisis: la del tèxtil, la de la construcció, un altre cop la del tèxtil, un altre cop la de la construcció…

---

Aquest és, a grans trets, l’escenari on vaig passar la infància, l’adolescència i la primera part de la joventut.

EXCUSATIO
NON PETITA

Potser hauria d’haver començat dient qui sóc o, més ben dit, què sóc o què faig a la vida. Com que no m’apassiona gaire parlar de mi, miraré de no enrotllar-me gaire.

Interpreto amb cert èxit un personatge en un programa setmanal d’entreteniment de la tele —en un late show, que en diuen—. Jo dic «interpreto» una mica per inèrcia, però la veritat és que faig el pallasso. I no me n’amago. Em dedico a entretenir el personal. Així em guanyo la vida, jo. Cada nit em poso el nas vermell (evidentment, en sentit figurat), em vesteixo amb la meva personalitat més o menys inventada (fins aquí la metàfora de merda) i faig el número que toca. Normalment, el riuen. Suposo que no descobreixo res, si dic que és molt gratificant que et riguin la feina. Sobretot si et dediques a fer riure.

Acabo de dir que interpreto un personatge a la tele i no és del tot veritat; en faig cinc, de personatges. El Dani Pardal, però, el-reporter-que-es-desmaia-sempre-en-el-moment-més-inoportú, és, de lluny, el més popular entre l’audiència.

Bàsicament, la comicitat d’aquest personatge rau en el fet que es desmaia molt sovint, com si patís de narcolèpsia en un grau extrem. Val a dir que aquests desmais no els causa cap tipus de malaltia degenerativa, sinó un pànic escènic insuportable que el fa desplomar-se de cop enmig d’una crònica en directe o després d’una pregunta més o menys compromesa durant una entrevista.

Fent de Dani Pardal he tingut l’honor de desmaiar-me davant de personalitats tan conegudes i respectables com Carlota Casiraghi, Madeleine Albright, Nelson Mandela, els prínceps d’Astúries, la duquessa d’Alba, Ron Jeremy, José Tomás, Michel Houellebecq i Iván Armesto —tercer classificat de la primera edició de Gran Hermano a Espanya—, entre d’altres.

Es veu que aquesta pallassada de desmaiar-me davant de grans personalitats, aquesta mena «d’anticlímax dadà que perverteix la seva essència per repetició» —tal com va escriure un crític pedant—, va arribar a fer tanta fortuna entre l’audiència que, durant tota una temporada, es va posar de moda que la gent pengés vídeos al YouTube fingint desmais a tot arreu: al metro, al Corte Inglés, durant una reunió important, enmig d’una classe d’economia, un segon abans d’estampar la firma d’una hipoteca a cal notari o en un casament just abans de dir el sí —en aquest cas ja us podeu imaginar la reacció del capellà, dels convidats i, sobretot, la cara del nuvi en veure com la persona que havia de ser la seva dona es desplomava simulant una lipotímia—.

Va ser com una plaga; desenes de milers de vídeos de persones desmaiant-se a tot el món. De debò, va ser l’hòstia, sobretot quan la gent va començar a desmaiar-se en grup.

Hi ha un vídeo boníssim d’un auditori sencer de tres-centes persones que simulen un defalliment generalitzat i instantani quan l’artista —un cantautor de qui no diré el nom— entra a l’escenari. Com que segurament heu vist el vídeo i sabeu de qui parlo, només vull fer notar que la cara d’estupefacció que fa el paio és d’una intensitat poètica que ja voldria ell per a les seves cançons.

A banda del reporter que es desmaia, també faig d’un ionqui honest que es diu Ventolín i que demana almoina obertament per drogar-se i no pas per menjar; d’un becari desastrós i un pèl retardat que es diu Pol Defi —que, tot i que no es diu mai, representa que és parent llunyà d’un alt directiu de la cadena— i de Javi el Mecánico, un personatge que interpreta la realitat —i, més que la realitat, l’actualitat— a través de símils enrevessats relacionats estretament amb la mecànica d’un cotxe, d’una moto o de qualsevol artefacte motoritzat.

Aquesta temporada he afegit un parell de personatges més al repertori: el Fermín, un home de mitjana edat amb bigoti que seu entre el públic i de qui sentim els pensaments en veu alta a través d’una veu en off —que normalment només fa el so de petar la llengua en senyal de disgust, «nxt!», i diu «joer» per reprovar algun comentari del presentador o dels entrevistats—, i l’Abdul Tictac, un immigrant marroquí seguidor d’una branca molt extravagant de l’islam que acaba de regularitzar la seva situació al país, que és intransigent amb les minories i que, en general, practica un discurs que flirteja amb la democràcia cristiana i la dreta més reaccionària.

---

Ara ja sabeu per què els de l’Ajuntament volen que «llaieixi el pragó de la Festa Maior»: perquè surto a la tele. I, esclar, com que surto a la tele un cop per setmana —la majoria de cops ben caracteritzat, això sí— sóc semiconegut, pseudopopular, quasi famós, una celebritat de Segona B.

---

No sé si ha quedat clar, però la veritat és que a mi, això d’haver de llegir el pregó no em motiva gaire i em provoca angoixa. ¿I a qui li ve de gust participar en una cerimònia de la qual només en traurà neguit?

I després també hi ha la mandra. Jugo a la Champions de la mandra.

Els mandrosos som gent que invertim una quantitat d’energia importantíssima a posposar coses, a no fer el que toca quan toca, i això no només no se’ns reconeix sinó que, a més a més, rarament se’ns respecta. Aquesta mena de tendència a la inacció té molt mala premsa en general; socialment, la mandra està molt mal vista i, sovint, la gent es pensa que la persona gandula és, de retruc, una persona avorrida. Mentida! La mandra —i ho dic per experiència— dota l’ésser humà d’una mena d’antídot potentíssim contra l’avorriment. Els mandrosos rarament ens avorrim. La majoria de dropos —sobretot els professionals— tenim el do d’entretenir-nos amb uns espectacles que als ulls de l’altra gent no tenen gens d’èpica; espectacles com ara la complexitat de les piruetes del vol d’una mosca, la precisió orgànica amb què els líquens conquereixen una pedra, la trajectòria que descriu la roba del bombo d’una rentadora durant la centrifugació…

Per tot això, crec que el més convenient, en aquest cas, seria declinar la invitació de l’Ajuntament, acomiadar-me educadament de la secretària del regidor, penjar i girar full.

De totes les evasives del meu catàleg, que van des de la mort d’un familiar fins a l’existència d’un altre compromís ineludible que, curiosament, se celebra el mateix dia, a la mateixa hora i a centenars de quilòmetres de distància d’on té lloc l’esdeveniment al qual em conviden, en el cas del pregó vaig triar aquesta última.

—¿I quin dia es fa el pregó, diu? —vaig preguntar.

—Al dia 20 dal mes ca ve.

—¿El vint? Em sap greu —vaig contestar amb un punt massa d’èmfasi—. Just aquell dia me’n vaig a Madrid que tinc un casament.

—No, pardoni… ¿li he dit al dia 20? Disculpi, avui astic ca no sé on tinc al cap. Suposso ca és parqué és divendras. Un sagonet… Sí, miri, al pragó és al dinou, dijous.

—¿El dijous 19?

—Sí.

—¿No és el vint?

—No, tradicionalment, al pragó es llagia al divendras, ca en aquet cas seria el divendras 20, paró, des da fa dos anys, van dacidir da fer-ho dijous al vespra, cap a las vuit, par fer-lo coincidir amb al corrafoc. Coneix al corrafoc, ¿varitat?

En aquell moment m’hagués agradat ser Superman a la pel·li —la primera part—, quan descobreix el cos sense vida de la Lois. Trasbalsat, davant del cadàver encara calent de la seva estimada, Superman fa un crit de dolor potentíssim, s’enlaira fins a l’estratosfera i comença a sobrevolar l’equador terrestre a tota castanya en sentit contrari al de la rotació de la Terra. Després d’un esforç titànic —fins i tot per a ell, que és Superman—, aconsegueix que el planeta giri en sentit invers i —oh miracle!— el temps retrocedeix fins al punt que pot salvar la Lois abans que s’esdevingui novament la tragèdia.

En aquest cas, com que jo no sóc Superman i no puc retrocedir en el temps, em vaig haver de conformar amb una solució un pèl més modesta…

—Truco dilluns i l’hi confirmo, ¿d’acord? —vaig contestar.

La solució de la pròrroga; la més baixa, trista i abjecta.

—Mmmm… d’acor —va fer la secretària—. Paró dilluns sens falta, ¿eh? Ans agrada molt, alló ca fa a la tele ca cau, an sério.

—Moltes gràcies.

—Astaria molt bé ca pogués fer el pragó, aquet any…

—Gràcies, de debò. ¿Truco a aquest mateix número?

—Sí. I par cualquier cossa, si tingués alguna dubta, o alguna pregunta o lo ca sigui, me fa un mail, ¿d’acor? Apunti, per favor.

Vaig fer veure que apuntava el mail repetint-lo a poc a poc a mesura que me l’anava dient, ens vam dir adéu, vaig penjar i vaig llençar el mòbil a l’altra punta del sofà amb tan poca traça que va rebotar al coixí i va caure a terra.

Al cap d’una estona, però, va tornar a sonar. «Si més no», vaig pensar, «no me l’he carregat».

Després de quatre trucs, van penjar. Deu segons més tard, però, va sonar el fix. Ningú, a banda de la Yuleisis Castro del 1004, em truca al telèfon fix. Després dels cinc trucs de rigor, silenci. I, quan em pensava que ja havia passat el pitjor… Tiroblinc!, un missatge al WhatsApp.

Em vaig cordar els pantalons —tiroblinc!—, em vaig incorporar —tiroblinc!—, vaig recuperar l’aparell —tiroblinc!—, vaig obrir l’aplicació i vaig llegir: «Agafia el telfenon prefavor», «Jeje», «:(», «Hola¿», «Tinc washtap», «soc la maMa».

Ma mare és dislèxica i acaba de descobrir el WhatsApp.

TIROBLINC!

Ma mare és una senyora de cinquanta anys, guapa, d’ulls grossos i vius, extravertida, molt tossuda i que, des de fa dues dècades, duu un pentinat molt semblant al del Rod Stewart.

Igual que passa amb la majoria de mares del planeta, és miop i té un caràcter canviant i imprevisible. Ara, amb el temps, s’ha moderat moltíssim.

Conserva, això sí, un nervi i un temperament molt propis de les dones que s’ho han hagut de currar a la vida. Ella ho diu així: «Jo m’ho he currat tela marinera». Sempre que vol dir que ha fet alguna cosa en grau superlatiu fa servir l’expressió «tela marinera».

---

Amb divuit anys, ma mare, la filla gran d’un camioner —l’avi— i d’una mestressa de casa —l’àvia—, parlava tres idiomes —català, castellà i francès—, sabia mecanografia i taquigrafia, i tenia un futur prometedor com a secretària o administrativa.

Aquests plans de futur, però, els va haver de posposar sine die perquè, tres mesos després de coneixe’s, el pare la va deixar prenyada.

Quan es van casar, el pare tenia vint-i-quatre anys i la mare divuit. Ella, tot i que a les fotos del casament no ho sembla, estava embarassada de quatre mesos.

Sóc el fruit d’un penal que va entrar per l’escaire.

Durant els primers deu anys de matrimoni, encara va tenir temps de tenir un parell més de criatures —els meus germans—.

Quan ma germana petita va fer dos anys —coincidint amb el moment que el pare va perdre la feina—, ma mare va decidir que ja n’hi havia prou de fer de mestressa de casa.

Per contribuir a l’economia familiar, va transformar una habitació del pis de Can Tonet —la que fins aleshores havia sigut la sala d’estar— en una mena de botigueta clandestina on venia vestits de punt, colònies inspirades en altres colònies que duien noms com ara Carolina Herreda, Giorgio Armami o Jean Paul Montgolfier; productes de neteja d’una multinacional que va haver de tancar perquè utilitzaven un sistema de venda piramidal que era il·legal a Espanya; carmanyoles de plàstic d’una marca que no era Tupperware, i fins i tot, durant una època, unes aspiradores alemanyes caríssimes que es veu que eren la bomba.

Ma mare és venedora de mena, una persona feta, segons ella, «per treballar de cara al públic». Jo crec que si s’ho hagués proposat, hauria sigut capaç de vendre-li una partida de calefactors a l’Ajuntament de Dakar i el consistori encara li estaria agraït.

Al pare, als meus germans i a mi mateix no ens agradava gaire que sempre hi hagués alguna desconeguda a casa que venia a provar una aspiradora o a comprar perfums o ampolles d’un líquid desengreixant miraculós. A la mare, que aleshores somiava tenir una botiga pròpia, tampoc; però en aquells moments de necessitat —a casa érem cinc persones i el subsidi d’atur del pare no donava per més—, el mínim que podíem fer era callar i deixar-la fer.

Aquests negocis van anar tan bé que, finalment, vam poder estalviar els diners suficients per llogar un petit local a Bufalvent; una botigola de poc més de vint metres quadrats on despatxàvem llegum cuit, llaunes de conserva, llaminadures, gelats, pastes i, els diumenges, pa.

Quan ma mare va decidir que ja estava farta del llegum cuit, les pastes i tota la pesca, va muntar una petita fruiteria al local contigu. I quan va considerar que fer de fruitera no l’omplia, va decidir, d’acord amb el meu pare, que el que ens havia de treure de l’estretor econòmica era un nou model de negoci que en aquell moment creixia molt de pressa a tot el país i que es coneixia popularment amb el nom de «botiga de tot a cent».

Vint anys més tard, ma mare continua treballant de cara al públic, ha superat un tumor, i —que Déu s’apiadi de la meva ànima i de la dels meus germans— ha descobert el WhatsApp.