Dory Sontheimer
Nascuda a Barcelona el 1946, és llicenciada en farmàcia i òptica per la Universitat de Barcelona i graduada en PDG per IESE Business School. Des del 2007 cursa estudis d’història contemporània i de narrativa. Ha impartit conferències al Grup de Treball, Exili, Deportació i Holocaust a l’Auditori de Barcelona, a les Jornades d’Estudi i Debat Perseguits i Salvats, al Museu d’Història de Barcelona i en l’obertura de campanya de Keren Hayesod a Barcelona. Aquest és el seu primer llibre.
Família de Baviera
(avi patern)
Família de Baviera:
2 persones van morir en el bombardeig de Tel Aviv.
1 persona deportada a Polònia. Va morir a Auschwitz.
Família de Praga
De les aproximadament vint persones deportades de la família de Praga:
6 van morir a Terezín.
6 van morir a Auschwitz.
4 van morir a Riga.
4 van sobreviure.
Família de la Selva Negra
(àvia materna)
De la família Levi, van ser deportades 8 persones:
6 van morir a Auschwitz.
1 va morir a Gurs.
1 va sobreviure.
Plaques commemoratives al paviment —fotografiades per Dory—, davant la casa d’Eduard i Lina a Friburg.
Rosa i Max abans de marxar cap a Cuba, el 1940.
Dory amb la seva mare i el seu avi a Berna, el 1952.
Fitxa d’Eduard del camp de Les Milles, obtinguda en el Memorial de la Shoah, el setembre del 2013. (© Mémorial de la Shoah/coll. AD des Bouches du Rôhne)
Un dels vagons del comboi en què es transportava els deportats des de Drancy fins a Auschwitz, fotografiat el setembre del 2013.
Pavel Popper, que va ser exterminat a Auschwitz quan tenia 10 anys, el 1944.
Placa al camp de concentració de Theresienstadt (Terezín) i un dels edificis on s’amuntegava els presoners. L’exterior havia de tenir l’aspecte d’una colònia jueva modèlica per enganyar l’opinió pública.
Camp de Theresienstadt.
Dory en el Memorial de la Shoah a París, davant el mur amb els noms de 76.000 jueus deportats des de França. Entre aquests noms va trobar els dels seus avis.
Cripta del Memorial de la Shoah que conté cendres dels crematoris dels camps d’extermini.
Nuremberg, 1907 – Barcelona, 1984
El meu pare va néixer a Nuremberg el 23 de setembre del 1907. Va ser el primer fill del matrimoni: un nen sa, feliç, rialler, d’ulls espurnejants i que va créixer amb la seva germana Dorel, nascuda cinc anys més tard. El caràcter dels dos germans estava influït per l’entorn geogràfic on vivien. Baviera està situada al sud de l’Alemanya central i la seva gent és alegre, brillant com la bona cervesa que beuen i dolça com els seus famosos pastissos de Nadal, els Lebkuchen, amb aquella deliciosa olor de canyella i mel.
Max va decidir allunyar els dos fills de l’ambient que es començava a respirar en aquella Alemanya del 1929. Els negocis a Espanya necessitaven algú que els controlés i va triar Kurt, perquè parlava castellà correctament i coneixia l’empresa. Així que, amb les maletes carregades d’il·lusió, Kurt va arribar a la Ciutat Comtal en un avió de Lufthansa que duia dibuixada al fusellatge la creu gammada nazi. El que Kurt no s’hauria imaginat mai és el significat que l’esvàstica acabaria tenint en la seva vida.
No va comptar que toparia amb un feixisme que li robaria la seva pròpia empresa.
Aquí va conèixer qui seria la seva parella. La seva confident, amiga, mare dels seus fills i companya fins al final de la seva vida.
Va obtenir la nacionalitat espanyola el 1933 i va intervenir en la guerra esquivant com va poder el front. Des del 1933, el seu país i la seva família van estar atrapats en la «depuració racial» que culminaria en la Segona Guerra Mundial, quan només feia cinc mesos que s’havia acabat la Guerra Civil espanyola. Ell va ser el punt d’auxili de tota la família: dels pares, de la germana, dels sogres i dels cosins, oncles i amics. No va negar mai l’ajuda als qui l’hi van demanar. Va haver d’assumir que, malgrat els seus esforços, el nacionalsocialisme engolís pràcticament tota la seva família. Però mai no va perdre la serenor, el seu caràcter vital i optimista i un grandiós sentit de l’humor que queda reflectit en una de les cartes a Lina, enviada el 15 d’abril del 1942 (quan ella esperava el visat per poder entrar a Espanya):
«[...] Saps l’acudit de Bismarck? Saps quina diferència hi ha entre un diplomàtic i una senyora? Doncs te l’explico: quan un diplomàtic diu que sí, vol dir que potser. Si diu potser, vol dir que no, i si diu que no, és que no és diplomàtic. Quan una senyora diu que no, vol dir que potser, si diu potser, vol dir que sí, i si diu que sí, no és una senyora. [...] Bé, ja saps que a nosaltres el cònsol ens està dient que sí. [...]»
Després de la Guerra Civil espanyola va posar en marxa una nova empresa, amb èxit. Va ser un home estimat i respectat per tothom qui el va tractar i qui va treballar amb ell.
La seva religió era l’ètica i la moral que em va saber transmetre. Les seves aficions van ser la música, la filatèlia i la família. El seu cor immens li va fallar massa aviat. Va morir el 1984.
Va ser un bon fill, un bon marit, un bon gendre i, per a mi, un pare meravellós.
Les persones com ell són insubstituïbles.
Friburg, 1912 – Barcelona, 2002
La meva mare va néixer el 10 de maig del 1912 a Friburg, la capital de la Selva Negra. Una ciutat universitària situada al sud-oest d’Alemanya, on l’aigua fresca que baixa de les muntanyes corre pels carrers. Envoltada de boscos extensos i espessos, i de llacs blaus. Va ser la primera filla del matrimoni i va caldre esperar deu anys perquè arribés el seu germà Julius. Els seus pares tenien una empresa comercial de distribució de matèries primeres. La seva mare i àvia meva, Lina, tenia una nombrosa família i tots vivien a la mateixa zona.
No sé gaires coses de la seva infantesa ni de la seva adolescència. La mare no me’n va parlar mai, i al cap d’uns anys en vaig entendre el perquè. Però recordo que m’explicava que, quan era petita i anava a veure el seu avi els matins d’hivern, havia d’anar esquiant a l’escola. Quan va acabar la formació bàsica, va fer estudis superiors a l’Escola de Comerç. El 1930 va començar a treballar d’ajudant de l’advocat Norberto Wolf, amb l’aspiració d’una projecció en la seva carrera professional. El 1933, però, l’ascens de Hitler al poder va estroncar les seves esperances. Va ser acomiadada el maig del 1933, pel fet de practicar la religió jueva. Va ser aleshores que, juntament amb els seus pares, va prendre la decisió de marxar temporalment a Espanya. Barcelona era una ciutat atractiva, Rosl hi tenia coneguts i l’oferta d’un lloc de treball com a secretària de comerç exterior als magatzems Sepu. Calia reforçar l’aprenentatge de l’idioma, perquè el parlava molt just, però la decisió semblava encertada. Els seus pares no van voler que Julius, que només tenia tretze anys, marxés amb ella. Només el caire que van anar prenent els esdeveniments va fer decidir Lina i Eduard, els pares de Rosl, d’enviar Julius fora d’Alemanya. Quan van prendre la decisió, però, ja no el van poder enviar a Espanya; havia esclatat la Guerra Civil i les fronteres estaven tancades. Dos germans de Lina ja vivien als Estats Units; llavors, malgrat la llunyania, malgrat les hores de viatge, malgrat les dificultats de comunicació, Julius va ser enviat a casa dels seus oncles a Nova York.
I heus aquí que Rosl, amb un parell de maletes carregades de futur, es va acomiadar de la família a l’estació de tren de Friburg un dia del 1934, pensant en el seu pròxim retrobament. No sabia que no tornaria a veure mai més els seus pares.
Munic, 1876 – Barcelona, 1954
Max va néixer el 3 de setembre del 1876 a Munic. Va ser el fill gran d’una família de cinc germans. El seu pare, alemany amb passaport americà, s’havia casat amb una bonica alemanya i s’havia instal·lat a Munic. Hauria pogut triar la nacionalitat americana, però ell es considerava alemany. De jove va entrar a treballar al negoci de la seva germana Ella, a qui donaria suport en moments difícils de la seva vida. Quan va morir el seu cunyat es va fer càrrec de l’empresa, la fàbrica Lehmann de porcellanes. Ja s’havia obert una filial a Barcelona, i per això els seus contactes amb la Ciutat Comtal eren freqüents. L’evolució de l’empresa i la seva exportació a Cuba van ser la causa que anys després, el 1926, fos nomenat cònsol alemany a Cuba.
Es va casar un 25 de novembre amb Rosa, una dona cosmopolita de Praga, amant de la música. Van ser un matrimoni feliç que va haver de viure situacions molt amargues. Van tenir dos fills, Kurt i Dorel.
El nacionalsocialisme va segar la seva vida familiar i professional, però abans d’això ja havia aconseguit fer fora del país els seus fills. La noia es va instal·lar a Palestina i el noi, a Barcelona. Mussolini li va prendre la filla i Hitler, la família de la seva esposa. Ell va aconseguir escapar-se a Cuba amb la seva dona, que va morir d’un infart a l’Havana.
Després de la barbàrie de la Segona Guerra Mundial, el 1947, Max va tornar a Espanya per passar-hi els darrers anys de vida amb la poca família que li quedava.
Era l’ídol de la seva néta Dory, filla de Kurt i Rosl. El trobava ben plantat, alt, esvelt. Ulls grisos, mirada plàcida i serena. Sempre vestit de manera impecable i acompanyat d’un elegant bastó en què es recolzava per caminar. Desprenia una aroma agradable i inconfusible de lavanda fresca, la colònia que es posava. Molts amics que l’anaven a visitar l’anomenaven «senyor cònsol» i Dory sempre va atribuir aquell aire tan aristocràtic a això de ser cònsol. Cada dissabte a la tarda s’organitzaven petits concerts al saló de la casa del carrer Muntaner. Un quartet de viola, violí, violoncel i piano. Max, assegut, i Dory al seu costat. Aquells dits llargs i cuidats de Max jugaven amb l’empunyadura del bastó. La seva néta escoltava el concert, però sobretot mirava l’avi, i quan Max se n’adonava li agafava la mà petitona entre les seves.
Als estius anaven a Alemanya, al Tirol bavarès. S’envoltaven d’aquells paratges que li havien aportat tanta felicitat i tanta desgràcia. Aprofitaven aquells viatges per tramitar la innombrable paperassa que el Govern alemany exigia per retornar els béns usurpats. Però el més important ja no l’hi podrien retornar: la filla, l’esposa, la germana, la neboda, cosins, amics...
El seu rostre sempre reflectia pau i tendresa, sense cap demostració dels horrors viscuts. Ho va saber dur amb enteresa i es va saber sobreposar al que li havien fet viure. Li van usurpar moltes coses, però no li van poder prendre la dignitat.
Heus aquí la seva grandesa.
Friburg, 1883 – Auschwitz, 1942
La dolça Lina. La meva àvia materna. Va ser la petita d’una dinastia de set germans, tots nascuts a la Selva Negra. Quan el seu pare es va quedar vidu, se’l va endur a viure a casa seva. Va saber fer de catalitzador de totes les trobades per mantenir la família unida. Un dels seus germans va marxar als Estats Units, quan ella encara era molt jove, i dues germanes se’n van anar a l’Argentina. La resta de la família va continuar vivint a la Selva Negra.
Quan els nazis van arribar al poder, va tenir molt clar que el seu objectiu era salvar els seus fills d’aquell règim totalitari. Va aconseguir que la seva filla se n’anés a Espanya el 1934 i, després de moltes dificultats, que el seu fill Julius, quan només tenia disset anys, es pogués escapar als Estats Units just abans que es declarés la Segona Guerra Mundial, el 1939.
La seva filla va conèixer a Barcelona l’home que seria gendre de Lina i entre aquests dos es va establir una relació molt afectuosa que només van poder expressar mitjançant l’escriptura. El 23 d’octubre del 1940 la van arrencar de casa seva, amb el seu pare i el seu marit, i la van conduir, primer, a conèixer el purgatori i, més endavant, a viure un infern creat pels homes. Per una colla d’éssers inhumans que, sota el símbol del nacionalsocialisme, es van dedicar a planificar i, finalment, executar la mort d’un col·lectiu només perquè tenia una identitat, perquè tenia una cosa tan especial com una cultura mil·lenària, unes tradicions, una religió.
Les cartes que va escriure a partir del 1940 són testimoni del seu caràcter: era dolça, afectuosa, tendra, bondadosa. Una lletra darrere l’altra. Una frase darrere l’altra. Una carta darrere l’altra. Dues-centes quaranta cartes. Les lletres salten del paper i es tornen notes musicals. M’acaronen les orelles, les galtes. Es transformen en carícies i petons. Jo els he notat. I els he correspost. Cap de les seves cartes conté ni un sol mot de rancor, d’odi. Malgrat el que li va tocar viure o, més precisament, patir. Va ser arrossegada fins a uns camps de refugiats immunds a França. Va passar per tres: Gurs, Récébédou i Les Milles. Després de dos anys, des de Les Milles, amb el seu marit, va ser transportada com es transporta el bestiar, en un vagó de mercaderies fins a Auschwitz. I quan hi va arribar la van fer caminar cap a les cambres de gas pel sol fet que era jueva.
Va ser una bona filla. Va ser una bona mare. Va ser una bona sogra. Hauria estat una àvia meravellosa. Llàstima que no la vaig conèixer!
Que en pau descansi.
Nuremberg, 1912 – Tel Aviv, 1940
Va néixer l’1 de juny del 1912 a Nuremberg, Baviera. Era la filla petita del matrimoni de Max i Rosa. El seu germà, el meu pare, era cinc anys més gran. Des de petita, Dorel va destacar per la seva simpatia, alegria, facilitat de comunicació amb la gent i per les seves enormes aptituds per a la música i els idiomes. Va ser la joguina de la família, amb una personalitat que encisava els grans i els petits. Tenia un fort vincle amb la família de la seva mare de Praga. Va rebre una educació exquisida i la va saber aprofitar. Quan el seu pare va decidir enviar-los a Espanya per la situació perillosa que amenaçava Alemanya, va fer les maletes contenta de poder viure aquesta experiència amb el seu germà, el meu pare.
A Barcelona es va integrar de pressa. Va tenir un nombrós cercle d’amistats catalanes i alemanyes amb qui va compatir tertúlies literàries, actes culturals i, sobretot, es va dedicar a viatjar i a conèixer Catalunya. Va buscar feina i en va trobar ben aviat. A la Ciutat Comtal hi havia una distribuïdora de pel·lícules infantils que necessitava algú que els fes les traduccions, i aquesta va ser Dorel. Li agradava molt la seva feina. Van dur a Espanya la distribució de la pel·lícula Bambi de Walt Disney. A Barcelona es va treure el carnet de conduir i organitzaven excursions amb ella al volant de l’automòbil Singer que havia comprat el seu germà. No crec que el 1934 hi hagués gaires noies de vint-i-dos anys que conduïssin en aquesta ciutat.
La seva política era la democràcia, i la seva religió, la moral. Vetava enèrgicament el feixisme i se sentia a gust en l’Espanya republicana, fins que van començar els conflictes. En el grup de les seves amigues alemanyes va conèixer Rosl, una noia de la seva edat que venia de la Selva Negra. Quan la va veure, es va adonar que aquella persona podia fer feliç el seu germà i no va parar fins que va aconseguir que els seus cors s’unissin. Quan això va passar, Franco havia iniciat un moviment militar per enderrocar la República. Va entendre que era el moment de marxar. No volia viure un altre feixisme. I la seva decisió va ser clara. Les fronteres encara estaven obertes. Se’n va anar a Praga a acomiadar-se de la família d’allà, ja que no podia entrar a Alemanya, i va marxar a Palestina amb la seva tieta Ella, germana del seu pare, que s’havia quedat vídua i hi estava instal·lada amb la seva filla, ja casada. Era el 1936.
A Tel Aviv li va passar el mateix que a Barcelona. Es va integrar amb facilitat, va trobar feina i va conèixer qui seria l’amor de la seva vida. Tenia la il·lusió, que no va poder complir, de traslladar els pares a Palestina a viure amb ella. Es va casar un dia d’estiu del 1939, quan la calor es feia sentir amb intensitat a la ciutat de Tel Aviv. Els seus pares i el seu germà no van poder assistir al casament, però es va sentir molt protegida amb la tieta Ella i la cosina Edith. Tenia un caràcter que la feia somriure i mirar la vida amb esperança. Una bomba llançada per un avió de l’exèrcit de Mussolini la va matar el 9 de setembre del 1940. Estaven a punt d’entrar a casa seva al carrer Ben-Yehuda de Tel Aviv. La notícia va ser un drama per a tota la família i una premonició del que encara havia de passar, del que en aquell moment tot just començava. Al meu pare li van arribar cartes de condol d’Alemanya, Praga, París i els Estats Units: tothom plorava la seva mort. El món va perdre una jove brillant. El meu pare va perdre la seva germana, i els meus avis, la seva filla.
Tenia vint-i-vuit anys.
Les bombes no pregunten l’edat de les víctimes.
Friburg, 1921 – Pittsburgh, 1979
Julius va néixer a Friburg, a la Selva Negra, un dia de juny del 1921. Era el segon fill del matrimoni format per Lina i Eduard. Va arribar quan ja ningú no l’esperava. La seva germana tenia deu anys i li va fer una mica de germana-mare. Ell l’adorava.
Va créixer protegit per l’amor dels pares i de la seva germana. Sobreprotegit per la mare. Tota la família, una nombrosa família per part de mare, vivia a la Selva Negra. Feien excursions, reunions familiars, i ell sempre era el petit, l’entremaliat, una mica indomable.
Quan l’horror es va començar a instaurar a Alemanya, tenia onze anys. Hitler va arribar al poder el 1933 i Julius va veure com pintaven una esvàstica al negoci del seu pare perquè era jueu. Sentia com els joves de la seva edat, que havien estat companys de classe, el difamaven, l’insultaven, l’humiliaven. Sentia els seus pares comentant a casa com els anaven espoliant tot el patrimoni. Quan el 1934 la seva germana va marxar a Espanya, en principi de manera temporal, va decidir que ell també se’n volia anar. Hi va insistir als seus pares i aquests, malgrat la tristesa de deixar-lo marxar, van entendre que era una mesura de seguretat. La seva mare va lluitar fins que li va aconseguir el visat d’entrada als Estats Units. El van aconseguir el 1939, just abans que Alemanya envaís Polònia i es declarés la Segona Guerra Mundial. Just abans que tanquessin les fronteres i quan ja li havien estampat una «J» al passaport i li havien canviat el nom pel de Julius Israel.
Anar-se’n a Amèrica era tota una aventura per a aquell jove de disset anys. Va pensar que es menjaria el món, i de poc que el món no se’l menja a ell. Per la seva mare, acomiadar-se del fill va ser un drama. Viuria en un altre continent. Amb altra gent, encara que fossin de la família. I per Julius, la il·lusió de l’arribada es va transformar en una profunda depressió que li va costar de superar. Mantenia l’esperança de poder treure els seus pares d’Alemanya i endur-se’ls a viure amb ell. No ho va aconseguir.
Quan van deportar els seus pares a França el 1940 va intensificar la seva lluita per aconseguir que anessin a Amèrica. Tot va ser inútil. Massa jove, massa pobre.
Els seus pares van ser deportats des de Marsella la primera setmana de setembre del 1942. No en va saber mai més res. El 1944, ja americà, es va allistar voluntari a l’exèrcit. El 6 de juny del 1944 va participar en el desembarcament a Normandia amb les tropes del general Patton. Hi anava com a radiotelefonista, explicant tot el que veia a mesura que avançaven pel territori ocupat pels alemanys. Van alliberar França i va aconseguir la llibertat del seu oncle Nathan, que havia estat deportat amb els seus pares i el seu avi a aquest país. Va entrar amb les forces dels Estats Units a alliberar el camp d’extermini de Buchenwald, a Alemanya. La guerra el va marcar completament. No va superar mai més el que van veure els seus ulls. Mai més. Hitler li havia pres la ciutadania alemanya perquè era jueu, i quan va tornar de Buchenwald va renunciar voluntàriament a parlar i a escriure mai més en alemany. D’aquesta manera ho va comunicar per escrit a la meva mare, la seva germana. Quan Alemanya li va voler retornar la nacionalitat, ell la va rebutjar.
Al final de la Segona Guerra Mundial, l’exèrcit americà li va concedir la Medalla al Mèrit Militar pel seu comportament durant la guerra i pel fet d’haver transmès tota la informació des del camp enemic. Se’n va sentir molt orgullós.
Quan es va assabentar de la mort dels seus pares i de tota la família materna a Auschwitz fins i tot es va voler canviar el cognom, i ho va aconseguir, per evitar que semblés alemany. Volia enterrar tot el que tenia a veure amb Alemanya.
Les experiències que li va tocar viure van incidir en el seu caràcter fràgil. També s’hi va afegir la diabetis, que l’obligava a una dieta estricta, que no complia, i a unes cures mèdiques a les quals tampoc no feia cas.
Va tenir moltes promeses, però no es va casar ni va tenir fills. Va voler eludir aquestes responsabilitats després del que li havia tocat viure. Va mantenir un contacte molt estret amb la seva germana, la meva mare, i ens venia a visitar periòdicament. Érem la seva única família.
Un dia de tardor del 1979 va sonar el telèfon de casa. Preguntaven per la meva mare. Julius havia estat trobat mort en un parc a la vora de casa seva. Feia companyia a les fulles caigudes dels arbres.
Va ser enterrat al cementiri d’Arlington, a Washington, i la meva mare va tornar amb la Medalla del Mèrit Militar i la bandera americana. Aquest va ser el seu llegat.
Que en pau descansi.
Munic, 1882 – Estats Units,1957
Era el germà petit del meu avi Max. Va néixer a Munic el 1882. Va ser un alumne brillant a l’escola i va estudiar una carrera universitària d’enginyeria química amb èxit. En l’àmbit professional va prosperar de pressa i, abans que Hitler arribés al poder, ell ja vivia a París amb la seva família. Era vicepresident d’una empresa química americana i era responsable de controlar-ne el funcionament a Europa.
Tenia un contacte molt estret amb el seu germà Max i la seva germana Ella, i el seu paper en la família va ser cabdal durant tots els esdeveniments que es van succeir entre l’ascens de Hitler al poder i el final de la Segona Guerra Mundial, el 1945. Sense la seva ajuda, el seu germà Max i l’esposa d’aquest no s’haurien salvat.
Henry va decidir ser americà. Quan va acabar la carrera va anar a treballar als Estats Units. Els seus dos fills van néixer allà. Va obtenir la vicepresidència de la companyia on treballava i, amb això, el control a Europa. La central de l’empresa era a París. O sigui, un americà a París, nascut a Alemanya. Gràcies a l’astúcia de la seva mare, Sophie, i a la bona administració de Henry, la seva germana Ella es va poder instal·lar a Palestina i ajudar l’altre germà, Max, el meu avi, a fugir d’Alemanya el 1940 en direcció a Cuba. Henry es va instal·lar definitivament a Amèrica l’abril del 1939 i hi va continuar la seva carrera professional. Des d’allà va ajudar la família que va poder arribar a Amèrica, sobretot persones de l’edat dels seus fills. Es va ocupar del germà de la meva mare, Julius, que es va plantar a Nova York quan només tenia divuit anys, i de diversos fills del seu cosí germà de Stuttgart.
No va viure in situ l’horror de l’Holocaust, però sí el dolor de perdre gran part de la seva família. La mort de la seva germana Ella i de la seva neboda Dorel, el 1940, el va afectar profundament.
Els seus fills es van casar a Amèrica i els descendents d’aquests ja van ser totalment americans.
La seva filla gran, Carl, també va ser una brillant enginyera química. Va treballar en la indústria americana durant molts anys fins que va decidir dedicar-se a la seva gran passió: la cuina. Va muntar una empresa, Cuisinart, que comercialitza un robot domèstic de cuina de gran èxit.
El 1947, Henry va organitzar una gran trobada familiar en què va aplegar tota la família americana-alemanya. Es va retrobar amb el seu germà Max quan aquest, vidu, tornava de Cuba per instal·lar-se a Barcelona amb el seu únic fill, el meu pare.
Aquesta és la meva família americana.
1909 – donada per morta el 8 de maig
del 1945 a Auschwitz
Va néixer el 2 de gener del 1909. Filla única. La seva mare tenia una bellesa nòrdica espectacular. Va morir poc després del part. S’havia quedat embarassada després de molts anys de matrimoni, i la il·lusió per aquell bebè era immensa. Va ser un cop molt dur per al seu pare, que va protegir la nena i li va donar tot l’amor que va poder, de pare i de mare.
Vivia a Nuremberg amb tota la família de la mare. La figura de l’àvia Sophie va ser molt important per a ella. El seu pare va morir quan la noia era molt jove, de manera que es va convertir en una hereva òrfena. Va heretar una casa fantàstica a Nuremberg, a la Theresienplatz, on va viure amb la seva àvia Sophie. Els seus oncles i les tietes l’adoraven. Per a Sophie, va ser una filla i, curiosament, per als seus oncles també. No li va faltar mai estima. Però sempre va trobar a faltar la figura dels pares. El seu pare, metge, havia estat un referent per a ella i, ja de ben petita, va pensar que seria una bona metgessa i que evitaria que els nens es quedessin orfes tan petits: ella curaria els seus pares. Van anar passant els anys i va viure durant l’adolescència el rebuig dels companys de classe i l’odi d’alguns veïns seus pel fet de tenir la identitat jueva. Això li semblava totalment increïble i sempre va pensar que seria una tempesta passatgera. L’àvia Sophie va morir el 1936. Va sentir molt la seva mort. Es quedava sota la tutela dels seus oncles. Hitler era al poder des del 1933. L’oncle Henry i la tieta Tessa vivien a París, de manera que la relació amb ells era a distància. L’oncle Max i la tieta Rosa vivien a Nuremberg, molt a la vora de casa seva. Se’ls estimava bojament, i també s’estimava bojament els seus cosins Kurt i Dorel. Eren una mica més grans que ella, i en aquella casa es respirava un ambient familiar que li omplia aquells espais buits. L’oncle Max, el meu avi, li explicava els viatges, les travessies entre Hamburg i Nova York, els desplaçaments a Cuba, l’amor que li inspirava aquella illa, i quan Kurt i Dorel se’n van anar a Barcelona, el 1929, l’oncle Max i la tieta Rosa la van adoptar com si fos filla seva.
El 1938 li van prohibir que exercís la seva professió perquè era jueva, però la va continuar practicant d’amagat. Va decidir ajudar igualment i es va posar a les ordres del doctor Baer, a qui també havien pres la plaça de director mèdic de l’hospital de Nuremberg perquè era jueu. Veia tant de menyspreu, tant d’odi entre determinada part de la població alemanya que ella va voler fer tot el contrari. El 1939, els nazis van començar les confiscacions a les famílies jueves i li van requisar la casa que havien heretat els seus pares a Theresienplatz, és a dir, tot el seu patrimoni. Se’n va anar a viure amb els seus oncles, Max i Rosa. Quan a l’oncle Max li van donar finalment el visat per anar-se’n a Cuba, ella va sentir alegria i alliberament. Els volia veure fora de perill, però necessitava quedar-se allà, i això l’oncle Max no ho entenia. Sabia com els preocupava deixar-la. Els va dir que si un cop a Cuba la reclamaven s’ho pensaria. Quan l’oncle Max i la tieta Rosa van marxar cap a Cuba, ella es va traslladar a Munic, a casa de la senyora Weil, una dona gran, amiga de la seva àvia Sophie, que necessitava companyia. A Munic, i també amb el doctor Baer, visitava cada dia l’asil d’Antonienheim, una casa per a nens orfes. Tanmateix, l’horror continuava avançant en aquella Alemanya nazi i l’abril del 1942 van ser deportats. Tots. El doctor Baer, els mestres i cuidadors d’Antonienheim, els nens i també Marianne. Els van acusar de donar assistència a jueus i els van culpar de ser jueus.
Va ser deportada al gueto de Piaski, Lublin, que va ser el primer de Polònia creat pels nazis. Des d’allà, suposem que va ser duta al camp d’extermini de Madjanek o a Auschwitz. No se’n va saber mai més res. Va ser donada per morta el 8 de maig del 1945.
Que en pau descansi.
Altdorf, 1876 – Basilea, 1959
Va néixer el 6 d’octubre del 1876 a Altdorf, un petit poble de la regió de Baden, a la Selva Negra. Era el fill gran d’una família de set germans. Va tenir una infància feliç, en una regió d’Alemanya reconeguda pels seus paisatges espectaculars i pels llacs d’origen glacial, com el Titisee, i on es podia practicar senderisme fins al cim més alt, el Feldeberg, a gairebé 1.500 m d’altitud, per contemplar les vistes de tota l’extensió de l’Alt Rin.
Es va dedicar al comerç. Estava tan envoltat de família que la idea de casar-se no va formar part dels seus plans.
Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial va defensar els colors de la seva pàtria, Alemanya. Va combatre com a pilot en la Divisió 35. En acabar la guerra, el 26 de juny del 1918, Sa Altesa Reial, el gran duc de Baden, li va atorgar la Medalla de Plata al Mèrit Militar i el Gran Llaç de Karl Friedrich en reconeixement del seu valor com a pilot alemany. El 13 de juliol del 1935, el Führer canceller del Reich, li va renovar aquest mèrit militar, atorgat per la societat Hindenburg i corroborat pel president del Reich.
Al cap de cinc anys, el 23 d’octubre del 1940, quan era de visita a casa del seu pare i la seva germana Lina, va ser desallotjat d’allà i deportat a la França no ocupada. Va passar del reconeixement com a bon alemany al tracte inhumà i vexatori. El van portar al camp de Gurs amb la roba que duia posada i prou. D’allà el van traslladar a Récébédou i, finalment, al camp de Noé. Va haver de presenciar la mort del seu pare i el trasllat de tota la família a camps d’extermini. A ell, per l’edat que tenia, el van deixar al camp de Noé. Va ser rescatat pel seu nebot Julius, convertit en soldat americà, de les urpes dels alemanys. Estranya paradoxa.
Va sobreviure a la Segona Guerra Mundial i va mantenir un afectuós contacte amb els nebots vius que havien quedat escampats pel món. La més propera era la meva mare. El va anar a visitar diverses vegades a la residència on s’estava. Va morir a Basilea el 1959.
Que en pau descansi.
1877-1943
Felix era cosí del meu avi Max. El pare de Max i el pare de Felix eren germans i vivien a Weikersheim, una petita ciutat idíl·lica que ara té 7.000 habitants a la regió de Baden-Württemberg, on hi ha un castell que es remunta al 1156. Els diumenges assolellats, Felix i Max anaven amb els seus pares a passejar al castell, que havia estat restaurat el 1709 per Carl Ludwig i tenia uns meravellosos jardins barrocs. El castell va passar a mans de la família Hohenlohe. M’imagino els dos cosins amb bicicleta, corrent i saltant, però, sobretot, rient pels jardins dels Hohenlohe.
Max era un any més gran que Felix. Van créixer junts. Felix era el fill petit d’una família de quatre germans, un nen despert, intel·ligent, bromista, i tots dos cosins estudiaven, jugaven i es divertien junts. La passió per la música era compartida per les famílies de Max i de Felix i tots dos, des de petits, assistien a les tardes musicals que els seus pares organitzaven els caps de setmana. L’altra gran afició que compartien també els l’havien inculcat els seus pares: la filatèlia. Uns anys més tard la filatèlia va ser un motiu i una via de comunicació entre diferents membres de la família, sobretot entre Felix, Max, Henry i Kurt.
Quan va créixer, Felix es va voler dedicar a les finances i la seva intel·ligència el va dur a ocupar el càrrec de director de la sucursal del Deutschebank a Stuttgart. Tot i que Max vivia a Nuremberg i ell a Stuttgart, estaven en contacte per motius professionals, a més a més dels personals. Max era empresari, i Felix, executiu de banca.
Tots dos van topar amb la mateixa barrera en la seva carrera: el nacionalsocialisme de Hitler. Tots dos van perdre la feina pel mateix motiu: perquè eren jueus. Per sort, tant Max com Felix havien pogut enviar els seus fills respectius fora del país. Felix, però, no va tenir la sort de Max i no es va poder escapar d’Alemanya. Mentre ajudava a gestionar amb els seus contactes la sortida de molta altra gent, ni ell ni la seva família van tenir temps de marxar. Va ser traslladat a Dellmensingen amb la seva esposa, la seva mare i dos dels seus germans amb les respectives dones. Es van estar uns mesos al castell i després van ser traslladats tots a Terezín. Part de la família ja hi va deixar la vida. La resta va ser transportada a camps d’extermini. Dels set membres deportats de la família no en va sobreviure cap.
Tanmateix, malgrat la degradació que va patir, ningú de la família va ser tan capaç com Felix d’ironitzar sobre la situació que vivia i, d’aquesta manera, anar transmetent informació als familiars, tot i la censura.
Praga, 1914-1976