Llicenciada en Psicologia per la UAB i màster en Sexologia i Psicoteràpia Integradora per la Universitat de València, exerceix com a psicòloga clínica, terapeuta i sexòloga a l’Institut de Sexologia de Barcelona, del qual és codirectora. És professora i tutora del màster de Sexologia Clínica i Salut Sexual de la Universitat de Barcelona.
Col·labora habitualment en diversos mitjans de comunicació (Catalunya Ràdio, Ràdio4, Ara), i ha fet d’assessora en programes de ràdio i televisió, així com en llibres de divulgació i en institucions públiques i empreses privades. És vocal de l’associació Dones en Xarxa.
Carme Sánchez és sexòloga i fa més de vint anys que atén pacients a la seva consulta. La majoria són dones amb una experiència comuna: no aconsegueixen gaudir del sexe. A El sexe que volem les dones l’autora recull casos reals i desenvolupa un concepte clau: el sexe és un joc, el joc dels adults. Aquest llibre t’ajudarà a replantejar la teva visió de la sexualitat, a treure-hi ansietat i a saber què vols i com ho vols. Sintonitzar amb el teu cos i coneixe’l per gaudir-ne —ja sigui a soles o en companyia, tinguis l’edat que tinguis i sigui quina sigui la teva orientació sexual— és la premissa bàsica.
« Serà un llibre de capçalera per a dones de qualsevol edat. Els dubtes, les inquietuds, les incerteses i les inseguretats hi troben resposta. Una obra que fa més lliures i sàvies les dones que el llegeixen.» —Maria de la Pau Janer
« Carme Sánchez enterra un pensament recurrent: que sobre sexe no ens queda res per aprendre. Mentida!» —Anna Alós
« A banda de consells de salut, el llibre ens recorda que el sexe és un joc i que les dones, malgrat les triples jornades, tenim el dret d’alliberar-nos i gaudir del nostre temps i del nostre cos. Sense culpes i sense presses.» —Marta Naval
© 2017 Carme Sánchez Martín
© Shutterstock, per la imatge de portada
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
Muntaner, 200, àtic 8a
08036 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Realització:
ebc, serveis editorials / Jordi Sánchez
Primera edició: maig de 2017
ISBN: 978-84-15307-87-7
Producció de l'ebook: booqlab.com
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre,
ni la incorporació a un sistema informàtic,
ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà,
sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes,
sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
I com gaudir-ne
A totes les meves pacients i amistats
Pròleg
1. Comencem jugant, acabem cardant
2. Obert les 24 hores
3. Ser dona, sentir-se dona
4. Les edats de la dona
5. Ben sola o ben acompanyada
6. La millor vacuna
7. Cuida’t, reina!
8. Ser o no ser mare
9. Quan no va com cal
Epíleg
Agraïments
Bibliografia
M’heu de permetre començar aquest llibre pel final. No, no us desvelaré res. No patiu. Simplement vull començar explicant el primer cas que vaig atendre com a sexòloga, cap al 1994, i del qual guardo un gran record. Escriure i reescriure m’hi ha fet pensar. Aquell va ser el punt de partida de molts altres casos que m’han fet aprendre i créixer com a terapeuta.
La dita diu que parlant la gent s’entén. Així de fàcil, oi? I aquell va ser-ne un paradigma perfecte: els meus pacients em plantejaven un problema que per a ells era molt greu, però que va tenir una solució molt senzilla. Aquella tarda va entrar a la meva consulta una parella molt jove i que feia escassos sis mesos que s’havien casat. Eren la Patri i en Ramon. De vint-i-pocs anys tots dos. Ella, dependenta en una botiga de cosmètics, i ell, manobre. Venien recomanats per un ginecòleg, ja que tenien seriosos problemes per fer sexe. La qüestió és que des que eren matrimoni, la Patri no podia (o no volia) tenir relacions.
És una situació molt estranya, vaig pensar. Són una parella molt recent i se’ls veu molt afectuosos. La meva primera impressió la vaig corroborar a l’entrevista que els vaig fer conjuntament: feia molt poc que convivien, semblaven molt enamorats i ells mateixos feien anar l’expressió «estimar-se». Doncs, què passa aquí?
L’entrellat el vaig treure parlant a soles amb ella. La Patri, a la segona visita, es mostrava una mica nerviosa. Algun rosec tenia:
—Què et passa? —li vaig preguntar.
—No sé com dir-t’ho, Carme. Em fa molta vergonya —va respondre ella entrecreuant els braços.
—Estigues tranquil·la. Pots parlar amb confiança.
Llavors, la noia em va explicar que el seu marit feia pudor i que li provocava molt fàstic tenir-lo massa a prop.
—Però em vas explicar que abans de casar-vos sí que teniu relacions amb normalitat, oi? —vaig qüestionar, sobtada.
—Abans, quan festejàvem, normalment quedàvem per sopar i sortir els caps de setmana, que era quan podíem estar més tranquils i fer sexe —va arrencar la Patri—. En Ramon venia a buscar-me molt empolainat. Feia molt goig i a mi m’excitava un fotimer. Però des que vivim junts a casa, ell arriba de la feina, de l’obra, molt suat i a mi em tira molt enrere.
—Però no es dutxa? —la vaig tallar.
—Sí, cada dia —va respondre—. Però el problema és que es dutxa al matí. O sigui que a la nit es posa al llit tal qual ha arribat de treballar i aquella olor pot amb mi.
Quan vaig veure que el problema era aquest, un simple canvi d’hàbit, va ser com posar oli en un llum. L’endemà, vaig parlar amb en Ramon i de la manera més elegant possible li vaig suggerir que en lloc de dutxar-se al matí, com feia cada dia, provés de repetir l’operació abans o després de sopar. Sabeu què va passar? Aquella parella no va tornar a aparèixer per la consulta. Cas resolt.
La Patri tenia vergonya de dir-li al seu marit que es dutxés i en Ramon no se n’havia adonat que, després d’un dia d’una feina molt física, li calia una ensabonada. La comunicació en la sexualitat, com en la vida, és una de les claus de tot plegat. D’això i d’altres coses en parlarem més endavant. M’hi acompanyeu?
«Ets molt normal per ser sexòloga.»
Periodista de ràdio
Una de les moltes preguntes recurrents en la meva vida, tant de pacients com d’amistats i coneguts, és: per què t’has dedicat professionalment a la sexologia? Reconec que no tinc una sola resposta, però sí un recull d’anècdotes en la meva infància, adolescència i primera joventut que em van conduir a especialitzar-me en sexualitat humana.
Aspectes que en van ajudar en la decisió: descobrir de ben petita la col·lecció de revistes porno que el meu tiet tenia amagades a la seva habitació, rebel·lar-me en l’adolescència en veure el sexisme imperant per part dels meus pares, del professorat i de molts alumnes de l’institut, apuntar-me als tallers sobre sexualitat que la Carme Freixa i la Noemí Barja van impartir a la Facultat de Psicologia de la UAB, fer unes pràctiques al Centre de Planificació Familiar de Terrassa... Ja veus, tot em dirigia directament a cercar sobre sexualitat i finalment a fer el Màster en Sexologia i Psicoteràpia Integrativa per la Universitat de València.
Des de ben petita em causava estranyesa el secretisme al voltant del fet sexual. M’encantaven els relats eròtics que llegia a revistes com Lib —que molt després em vaig assabentar que molts estaven escrits pel Santiago Segura—, però sabia que no podia explicar-ho a ningú i quan la meva mare em va comprar el llibre il·lustrat D’on venim vaig fer cara de bona nena i me’l vaig llegir també, però sense fer cap pregunta incòmoda. En la meva adolescència vaig començar a patir el tractament desigual pel fet de ser noia tant a casa com entre els companys i companyes de classe, i això em va fer posicionar com a defensora de la igualtat de gèneres des de ben jove. Perquè de manera intuïtiva la sexualitat era per a mi quelcom més ampli que tenir vulva o que t’agradessin els nois. Amb tot, i ja adulta, he hagut d’aguantar algunes vegades comentaris poc educats i sovint força sarcàstics en comentar que em dedicava a l’educació i la teràpia sexual. Per sort, i a mesura que altres disciplines han incorporat aspectes sobre sexualitat, també més professionals s’han anat formant en sexologia. Darrerament no resulta tan estrany respondre que soc sexòloga i ja no em trobo tan sovint que el meu interlocutor obri molts els ulls i faci un somriure murri.
«Però què fa ben bé un sexòleg o una sexòloga?»
Periodista d’un diari online
La sexologia és la ciència multidisciplinària que estudia el fet sexual humà des de l’aspecte més ampli possible. Hi ha moltes àrees del coneixement que estudien parts de la sexualitat, com la filosofia, l’antropologia, la medicina, la biologia, la psicologia, el dret..., i la sexologia les entrellaça per entendre i donar una resposta global.
M’agrada molt la definició que la Viquipèdia fa del sexòleg o sexòloga: «Són professionals, amb una llicenciatura prèvia en medicina o en psicologia, amb qualificació suficient per tractar qualsevol disfunció sexual així com per assessorar quant a l’educació de la sexualitat humana. A aquesta professió s’hi accedeix normalment a través de diversos màsters universitaris».
Tot i que és cert que el gruix de les intervencions que fem la majoria de sexòlegs i sexòlogues se centren al voltant de la problemàtica sexual i de l’educació sexual, també fem funcions preventives i informatives, fomentem i divulguem una vivència sana i satisfactòria de la sexualitat, col·laborem amb organitzacions per fomentar els drets sexuals i reproductius, assessorem a empreses relacionades amb la salut sexual i col·laborem en investigacions científiques.
Com a sexòloga, i davant les persones que acudeixen a la consulta, parteixo de la premissa biopsicosocial, és a dir, els problemes sexuals poden tenir diferents causes (orgàniques, psicològiques i socials) i amb la meva experiència he de descartar i valorar les diferents incidències. Començo amb una avaluació de la conducta sexual, segueixo amb la història del problema i al final faig un diagnòstic i proposo un possible tractament. Cal destacar que també demanen hora parelles amb problemes per comunicar-se, per negociar, per conviure..., encara que no hi hagi una disfunció sexual.
Darrerament he comprovat que ha augmentat molt la demanda de visites de dones i homes que tenen dubtes i preguntes sobre la seva sexualitat o sobre la vivència que tenen d’ella i, davant l’allau d’informació que hi ha a Internet, prefereixen acudir a una professional perquè els hi aclareixi. No manifesten una problemàtica sinó que volen informació veraç i científica sobre algun aspecte sexual concret, o estratègies per millorar el seu acompliment sexual. Per exemple, dones que volen saber si són normals perquè només tenen orgasmes per estimulació del clítoris, o homes que necessiten estratègies per millorar el plaer de la seva parella sexual.
Les persones poden acudir soles o en parella, si la tenen, i la majoria de les vegades soc la primera persona a la qual expliquen el seu problema. Sovint superar el secretisme i explicar obertament allò que els hi passa és l’inici de la solució.
«Si el sexe és un fenomen tan natural, com és que hi ha tants llibres sobre com fer-ho?»
BETTE MIDLER
Suposo que ja heu pogut intuir que el tema d’aquest llibre és la sexualitat de les dones, però no és exclusiu per a dones. Al contrari, m’encantaria que també els homes tinguéssiu curiositat sobre la sexualitat de la meitat de la població.
Tot el que trobareu aquí escrit és el fruit de més de vint anys en una consulta de teràpia sexual, però també d’impartir conferències i tallers en centres educatius i en associacions de dones, de col·laborar en diferents mitjans de comunicació, de consultar llibres i articles sobre sexualitat i de respondre milers de preguntes en consultoris en línia. No teniu a les mans un tractat sobre postures ni un manual per arribar a ser les reines de la seducció, però tampoc una recopilació d’estudis científics de difícil interpretació. Això sí, hi teniu la meva experiència i la meva observació.
Amb l’ajuda de l’editora, de pacients i d’amistats he seleccionat els temes importants per entendre millor el fet sexual de les dones, he incorporat una sèrie de teories empíriques que crec que poden explicar unes situacions sexovitals concretes i també algunes estratègies per millorar la vivència i les emocions respecte a la vostra sexualitat.
Dit això, permeteu-me afegir una cosa més: el sexe no serveix per a res. La frase pot sonar molt contundent i, fins i tot, pronunciada per mi, us sembla una incongruència, però això que us escric té una explicació, és clar. Quan dic que el sexe no serveix per a res em refereixo a que no serveix per a res més que per passar-s’ho bé o per a res més que per a la reproducció. Per tant, si per a la reproducció és essencial fer sexe, per què no ens ho passem bé, ja que hi som? I encara més: Per què no ens ho passem bé (o sigui, juguem) fent sexe encara que aquest no tingui cap finalitat reproductiva? Cal gaudir del sexe. Sempre. És per això que m’encanta dir que el sexe és el «joc dels adults».
I ja que parlem d’aquest «joc dels adults», em ve al cap el cas de la Mireia i en Gerard, una parella que portaven set anys de relació i que em van venir a veure molt capficats a la consulta. En aquell moment, ella tenia 30 anys i era professora de secundària. Ell en tenia 36 i era administratiu en una empresa informàtica. La vida els somreia (aparentment): una parella jove, amb moltes coses per davant, amb molts amics i una bona feina. Però hi havia un assumpte que els estava ennegrint la relació: el sexe. O millor dit, el no sexe.
—És que la Mireia no pren la iniciativa des de fa molt temps i sempre que ho intentem està molt tensa —m’explicava en Gerard sota l’atenta mirada d’ella—. No sé. És que no en té ganes i ja no ho fem gairebé mai.
Ella assentia amb el cap i afirmava que era cert, que havia perdut el desig sexual, que no tenia apetit per fer l’amor, i fins i tot reconeixia que cada cop que en Gerard se li apropava juganer ella li posava excuses:
—Li dic que estic cansada per no començar a fer-ho.
De seguida, vaig veure-ho clar. Era un cas on s’havia perdut el sentit lúdic del sexe, aquell que es té en l’enamorament inicial, el dels primers anys de la parella, però que, com és lògic, cal regar-lo de mica en mica amb el pas del temps. De fet, és un escull que pateixen moltes dones perquè, com a tals, deixen de jugar més aviat que els homes, i ja no sols en l’aspecte sexual, sinó en la vida en general.
A més, la Mireia em va explicar que la primera relació amb penetració que havia tingut a la seva vida havia estat precisament amb el seu xicot i que tenia una educació sexual moderada: simplement havia fet un taller de sexologia a l’institut i sols n’havia parlat una mica amb els pares: «A casa, el sexe no era tabú, però tampoc era un tema de conversa natural».
Acte seguit, li vaig fer una pregunta que la va deixar bocabadada: «A què juga en Gerard?».
—Com? —va respondre.
—Que... si juga a alguna cosa? —vaig insistir.
Després d’uns segons rumiant-s’ho, va dir: «A la consola». En Gerard, s’ho passava bé jugant als videojocs.
—Doncs, això és el que hem de treballar amb tu. Què t’ho passis bé quan teniu relacions sexuals, igual que ell s’ho passa bé fent sexe amb tu, jugant a la consola o fent un partidet de futbol amb els amics!
És per això que vaig intentar que la Mireia interpretés les relacions sexuals des d’un punt de vista lúdic i li vaig aconsellar dues coses: la primera, que fes anar la imaginació; la segona, que utilitzés jocs i joguines en les relacions. Les fantasies sexuals al poder, li vaig aclarir. Unes setmanes més tard, vaig rebre un correu de la Mireia. Em preguntava si coneixia adreces d’hotels madrilenys de caire eròtic perquè volia fer-li una sorpresa a en Gerard. Al llegir-ho, vaig somriure. La Mireia tornava a jugar.
Vincular els conceptes de la sexualitat i del joc amb el fet de ser dona ha estat el resultat d’atendre moltes pacients i parelles, com la Mireia i en Gerard, per a les quals la sexualitat és motiu de problemes i d’angoixa, però també de l’anàlisi de moltes altres dones i relacions que gaudeixen sense dificultats de la seva sexualitat.
Deixar de banda la patologia i incorporar la vessant més positiva de la sexualitat m’ha permès ajudar moltes dones i les seves parelles a reconduir una vivència negativa del fet sexual, però, encara més important, a prevenir possibles dificultats.
En els següents paràgrafs, aniré definint i combinant la peculiar estructura d’aquesta tríada que, en el fons, és l’eix central de la meva proposta: la sexualitat com a joc és una activitat generadora de plaer que no es du a terme amb una finalitat utilitària directa, sinó que té entitat per ella mateixa. Així, la sexualitat no hauria de servir per a res més que per passar-nos-ho bé. Tot i que com a comportament també té una vessant social, quan participen d’aquest joc sexual una altra o altres persones.
Potser la pregunta us causa estranyesa i és sovint l’expressió que identifico en les cares de les persones quan començo així les conferències, els tallers o fins i tot les sessions de teràpia (tot i que ja us hi he donat la resposta a l’inici del capítol). Però abans que el vostre cervell iniciï la cerca de la resposta correcta, repassem alguns fets històrics.
Per a la majoria de les persones de les generacions anteriors, la sexualitat tenia com a única finalitat acceptable la reproducció. El cristianisme, religió predominant a la societat occidental, suposava immoral el plaer sexual, les diferents opcions sexuals i tot allò que s’allunyés de l’ideal de castedat, de l’ocultació i dels tabús sexuals. El problema és que això ha impregnat durant segles no només la moral, sinó també la ciència i la cultura d’Europa i Amèrica.
De tota manera, sempre hi ha hagut maneres de saltar-se les normes per molt rígides que fossin. I de fet en determinats sectors socials es practicava una «doble moral sexual». És a dir, s’adoptava un determinat comportament davant el sexe, tot depenent de cada situació, i per tant es consentia una certa «immoralitat sexual». Cal remarcar que aquesta «immoralitat acceptada» era molt més tolerada per als homes que per a les dones. De fet, tant en l’àmbit legal com social estava més penalitzada la infidelitat femenina que la masculina, i en determinats períodes s’ha considerat que les dones prostituïdes eren un «mal necessari».
En l’actualitat, i fruit de l’avenç científic, però també polític i social, aquesta llista de «perquès sexuals» s’ha capgirat d’una manera molt important. La procreació ha perdut pes específic davant del plaer o de la funció comunicativa de la sexualitat.
Fets rellevants com la generalització de l’anticoncepció, l’aparició i evolució del feminisme, els estudis científics sobre sexualitat, la legalització de l’avortament en molts països i la reivindicació dels moviments d’alliberació gai, lesbiana i transgènere i altres col·lectius socials... han facilitat l’adopció d’una nova ètica sexual basada en uns drets sexuals d’esperit universalista.
La definició sobre sexualitat s’ha anat modificant i ampliant al llarg dels darrers anys i en l’actualitat inclou aspectes que traspassen el fet biològic i conceptes culturals i socials com el gènere i els rols sexuals.
Aspectes que aclareixen què és la sexualitat humana:
• Conjunt ampli de comportaments i actituds que s’estructuren per influència de la biologia, la cultura i els aspectes socials.
• Explica processos com la identitat sexual, el concepte i els rols de gènere i els vincles afectius.
• Està vinculada amb institucions com el matrimoni, la família i el divorci, i relacionada amb les funcions de comunicació, plaer o reproducció.
La sexualitat és quelcom més que el sexe i les relacions sexuals, mai pot separar-se de la historia personal de cadascú i no podem prescindir-ne. És a dir, no podem deixar de ser éssers sexuats.
La sexualitat està present en tot el nostre cicle vital: des del naixement a la mort, però no sempre de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat. De fet, podem passar períodes en els quals la sexualitat pren una importància cabdal, i en canvi d’altres en els quals sembla que juga un paper més secundari.
Des d’una concepció inclusiva, totes les persones, independentment de la nostra condició física i psicològica, tenim sexualitat, i aquesta no és un constructe tancat, sinó que està sempre en un procés constant de transformació i construcció.
Si algun dels conceptes esmentats et crea confusió, no pateixis, al llarg dels propers capítols espero ajudar-te a aclarir-los.
Durant mil·lennis la sexualitat humana ha estat lligada a la reproducció, l’heterosexualitat i l’androcentrisme. La sexualitat de les dones o era negada, o bé estava centrada a satisfer els desigs i les necessitats dels homes. Producte d’aquesta construcció social, les dones quedaven limitades a dues categories: esposa/mare o amant/prostituta.
És amb la irrupció dels moviments feministes, a partir del segle XIX, i de la revolució sexual al XX, que moltes dones comencen a plantejar-se la seva sexualitat des de l’autoconeixement, el seu plaer i les seves necessitats. Es va donar un enfocament polític i reivindicatiu a aspectes relacionats amb la sexualitat i la violència, les desigualtats entre homes i dones, la visibilització de l’atracció sexual entre dones i la pornografia i la prostitució.
I ja al segle XXI aquest procés encara continua i s’han incorporat nous enfocaments, com els moviments queer, que fugen de les categories binàries i preestablertes (home-dona i hetero-homo) i altres corrents que es manifesten en contra de la concepció neoliberal que està impregnant també la sexualitat, en la qual tot s’hi val si hi ha diners i consentiment pel mig, en especial respecte a la prostitució i la maternitat subrogada.
En l’actualitat, doncs, conviuen moltes maneres d’entendre el fet sexual i l’enfocament biopsicosocial resulta enriquidor i alhora complex. A més, l’omnipresència de la sexualitat per tot arreu provoca sovint sensacions oposades: per una banda, sembla que sense la pràctica regular de sexe una persona esdevé en certa manera «discapacitada», i per una altra banda, la sobreexposició por provocar afartament en d’altres.
També fenòmens ocorreguts a inicis del 2010, com la publicació de la trilogia de Les cinquanta ombres de Grey, han fet aflorar aquestes contradiccions en la sexualitat de moltes dones. Sota l’aparença d’una dona apoderada i instruïda, Anna, la protagonista, acaba plegant-se als desigs d’un home i intenta salvar-lo d’un passat turmentós. No té un final tràgic com el de les protagonistes de Tolstoi, Flaubert i Clarín, però la reproducció dels vells esquemes d’una relació desigual tant social com sexual planeja per tota la història. Això sí, amb un sexe explícit amb falsos tints postmoderns perquè incorpora la transgressió d’unes suposades pràctiques sadomasoquistes.
Moltes «Annes» passen per la consulta insatisfetes quan s’adonen que a més de lluitar contra el sexisme que impregna la seva vida laboral i social, també ho han de fer en l’esfera més privada, l’afectivosexual.
Un parell d’ítems que poden ajudar a aclarir el panorama actual:
• Encara hi ha diferències en la manera d’entendre la sexualitat entre homes i dones, però també entre diferents gèneres, entre diferents orientacions sexuals... Per tant, potser seria el moment de començar a parlar de persones i de la vivència de la seva sexualitat de manera individualitzada, però acceptant que encara queden molts residus d’aquesta mentalitat lligada a la reproducció, l’heteroexualitat, l’androcentrisme i el sexisme.
• La sexualitat es viu d’una manera individual, però té molts components socials i ideològics que cal abordar des d’una vessant més política i global. Calen regles o normes de caire personal però també social, perquè no tot és acceptable malgrat que a vegades sembli que som lliures per poder triar, quan aquesta «lliure elecció» està massa mediatitzada per determinats sistemes polítics i econòmics, la publicitat i els mitjans de comunicació.
Les dones no tenim un trànsit fàcil del joc infantil al joc adult. La majoria de jocs de nenes —nines, cuinetes, disfresses...— desapareixen en l’adolescència o bé estan massa relacionats amb la cura de les persones i amb les tasques de casa.
De fet, aquests jocs s’han interromput durant segles passats de manera abrupta abans fins i tot d’arribar a la pubertat. El filòsof Jean-Jacques Rousseau ja manifestava parlant sobre l’educació de les dones que «a les nenes se les ha d’interrompre els seus jocs sense motiu per servir a l’auxili de la naturalesa». És a dir, cal acostumar-les des de ben petites a deixar de banda una estona d’evasió i gaudi per atendre els altres, en especial el seu futur marit.
Com a contraposició, els nois, a través de jocs grupals i esportius, aprenen a interioritzar valors propis d’homes adults que continuen sent de referència quan es fan grans i sovint els segueixen practicant. I, per tant, estan més acostumats de manera habitual a incorporar en les seves vides moments recreatius.
Malgrat que hi ha famílies, centres educatius i institucions que estan fent esforços per crear espais lúdics no sexistes i que les joguines no incorporin el biaix tan marcat de gènere, respecte a usos i colors, per exemple, la realitat s’imposa de manera tossuda i això té efectes en la socialització i també en la concepció del joc que moltes dones acaben tenint respecte a les estones d’esbarjo i evasió.
És habitual que, en l’edat adulta, moltes dones se sentin incòmodes i fins i tot culpables per gaudir de moments d’entreteniment que no tenen cap finalitat útil, només la de passar una bona estona. Fins i tot, molt de l’oci femení està relacionat amb activitats amb propòsits pràctics: fer ganxet o punt de mitja, restauració de mobles... I això pressuposa que a qualsevol activitat sense cap intenció utilitària se li posa l’etiqueta d’inútil, prescindible i, fins i tot, pèrdua de temps...
Una queixa habitual en les dones de parelles heterosexuals és la capacitat de l’home per trobar el moment per a activitats lúdiques, com jugar als videojocs o practicar un esport, i en la intensitat i l’embadaliment que hi posen.
No cal oblidar que les triples jornades (de les quals en farem èmfasi més endavant) que moltes dones suporten no deixen gaire temps per a estones desocupades. S’han de tenir força habilitats de negociació i un cert poder per arribar a acords amb la parella o altres familiars per aconseguir aquestes estones «inútils» i alhora imprescindibles.
Amb tot, i sense ànim d’angoixar, en alguns moments es fa necessari reorganitzar el «nostre manual d’instruccions individual» per posar en valor determinats constructes i descartar-ne d’altres, a mesura que anem aprenent a viure. Incorporar aquestes estones d’esbarjo, encara que a vegades resulti complicat i quasi impossible, suposa una millora en la qualitat de vida personal en el mig i llarg termini.
Per a les persones que gaudeixen de la seva sexualitat d’una manera sana i sense conflictes, la seva finalitat és, la major part de les vegades, purament lúdica… Descartant els moments puntuals en els quals la dediquen a la procreació d’una manera responsable i conscient, la resta és només per plaer, per compartir una bona estona amb un mateix o amb una altra persona...
Diferents investigadors del joc i el context lúdic, ja proposen que totes les activitats i ocupacions, fins i tot les més lligades a les necessitats bàsiques, com menjar i dormir, tinguin forma lúdica en els seus inicis. I de fet també la sexualitat comença per a molts infants com un joc: jugant a metges i infermeres s’explora el cos de l’altre, i en el bany, jugant amb els propis genitals, molts nens i nenes experimenten sensacions de plaer. Per tant, la sexualitat s’inicia com un joc, però cal que aquesta vessant lúdica continuï al llarg de tota la vida.
Perquè la sexualitat compleix la majoria de les característiques que se li atribueixen al joc: «és una activitat voluntària, que té un certs límits, fixats en el temps i l’espai, que segueixen una regla o regles acceptades, proveïda d’una finalitat en si mateixa i acompanyada d’un sentiment de tensió i alegria».
Si plantegem la sexualitat com un joc, la convertim en una activitat creativa, d’expressió i comunicació, que permet l’autoconeixement i també arribar a establir vincles afectius amb una altra persona.
No podem obviar, però, que la pràctica sexual comporta una sèrie de riscos per a la salut física i emocional. És amb l’adopció de determinades regles i posant uns límits al joc sexual que podem prevenir i minimitzar aquests riscos, com les infeccions de transmissió sexual o les desigualtats en les relacions afectivosexuals...
Tampoc significa que potenciar l’aspecte lúdic de la sexualitat sigui banalitzar o trivialitzar la sexualitat, ans al contrari, el joc és, en paraules de persones expertes, «una activitat transcendental, fonamental per a la persona, i que es practica al llarg de tota la vida».
Per tant, només cal mesclar el fet sexual i el fet lúdic, com si fossin els ingredients d’un còctel, i sacsejar-los en la coctelera de la nostra imaginació i del nostre comportament per gaudir plenament de la sexualitat a soles o amb una altra persona o persones.
«Així, la sexualitat és el joc que practiquem les persones adultes? No m’ho havia plantejat mai així...»
MARTA, 32 anys
I ara toca integrar-ho tot, perquè em crec de debò l’article número cinc de la Declaració dels Drets Sexuals: el dret al plaer sexual com una font de benestar físic, intel·lectual i fins i tot espiritual. Per tant, cal incorporar des del nostre fet individual i també des de la nostra singularitat com a dones l’esbargiment com una actitud davant la sexualitat.
Quan juguem soles sexualment podem trobar satisfacció i diversió alhora que experimentem i, per tant, aprenem. De fet, en qualsevol joc intervé el gangli basal, un grup d’estructures cerebrals involucrades en el control de moviments, en l’aprenentatge i en la definició d’objectius; tot això, mediatitzat per la dopamina, el neurotransmissor del plaer, farà que ens resulti divertit i aprenguem a partir de les nostres accions. És cabdal, doncs, que dediquem temps a fer solitaris sexuals amb finalitat lúdica en qualsevol moment de la nostra vida, no només en l’adolescència o la primera joventut.
El joc sexual amb una altra persona, o persones, esdevé una oportunitat per al plaer propi i de l’altra en un període de temps concret. Ara bé, cal tenir en compte que ens referim a la vessant col·laborativa i no la competitiva del joc. És a dir, les persones trien voluntàriament si volen participar i ho fan en relació d’igualtat, sense imposicions ni com un repte que cal superar per sentir-se millor; es valora tot el procés sexolúdic i no tan sols aconseguir un objectiu marcat, com l’orgasme, per exemple. De manera cooperativa se cerquen maneres diferents de proporcionar plaer a l’altre i a un mateix, acceptant les que resulten enriquidores per als participants.
En el cas d’una parella estable, aquesta actitud de juguesca acaba impregnant també la resta de la relació i afavorirà diferents moments eròtics i afectius divertits que facilitaran les properes trobades lúdiques: en forma de missatges, tocaments, abraçades... Entre els dos membres poden crear un món de fantasies i rituals sexuals, on els desitjos d’ambdós es poden fer realitat gràcies a la simulació i a la imaginació. El moment del joc sexual pot ser improvisat, però també calculat amb temps i fins i tot agendat, com ho fem amb una altra activitat important. Aquesta estratègia de «trobar temps per jugar sexualment» i, per tant, de preparació mental i organitzativa potencia el desig i facilita l’èxit de la trobada.
Si la parella és esporàdica, poden fixar-se unes mínimes regles abans d’iniciar el joc o bé fer-ho sobre la marxa, tot i que ha de quedar clar per a les dues persones que en qualsevol moment una part pot abandonar el joc sense conflicte ni pressions de l’altra persona.
I ara fem un triple salt mortal i incorporem també un concepte força nou, malgrat que ja no ho sembli gens: les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) i com influencien en la sexualitat.
Les TIC han arribat a les nostres vides per quedar-s’hi i hem d’aprofitar els aspectes que ens faciliten la vida i aprendre a minimitzar els negatius. Des d’Internet ens podem informar, comprar, formar-nos, cercar feina, solidaritzar-nos amb alguna causa i també socialitzar-nos. Però també podem controlar o ens poden controlar, ens poden estafar, i l’excés d’informació ens pot provocar infoxicació, és a dir una intoxicació informativa.
En concret, les xarxes socials, i determinades webs i les seves aplicacions, no són més que eines de comunicació i socialització virtual que ens permeten conèixer altres persones a través de la segmentació per aficions, desigs... És a dir, avui dia és més fàcil trobar-se virtualment amb persones que tenen unes necessitats professionals, afectives, sexuals, d’oci... semblants a les nostres.
Respecte a la sexualitat, hi ha webs per trobar amistats, per trobar parella afectiva o per trobar parella sexual; podem utilitzar els serveis de missatgeria instantània (WhatsApp, Line...) per millorar el vincle amorós o sexual amb la nostra parella..., però també per trencar-hi. És a dir, per a la majoria de persones del nostre entorn, totes les etapes d’una relació de parella tenen un component digital.
Cada vegada està més normalitzat el fet d’iniciar, amb la mediació d’Internet, una trobada que pot acabar en una relació sexual o en una relació de parella més estable. Tot i que s’han de conèixer certes regles per moure’s per les plataformes digitals amb aquesta finalitat, encara que no hi ha fórmules màgiques:
• No compartir excessiva informació de caire personal o sexual a les xarxes socials generalistes ni més específiques. Evitar el sexting (compartir fotos o vídeos sense roba o en postures sexualment explícites a través d’Internet).
• Continuar el procés de coneixença xatejant a través de la mateixa plataforma o d’altres serveis de missatgeria durant un temps prudencial.
• Les primeres trobades presencials haurien de ser en un lloc públic; i és molt recomanable que algú (amistat o familiar de confiança) sàpiga amb qui et trobes i on et trobes.
Com a norma general, cal destacar que la nostra vida presencial i virtual haurien de ser molt semblants. És a dir, les mateixes actituds i comportaments que segueixes en la vida presencial, haurien de regir la teva vida virtual, tot i que cal tenir en compte que la conducta en les xarxes socials pot ser més impulsiva. És important intercanviar en la nostra ment aquests dos aspectes, el presencial i el virtual, de la nostra vida: li donaria a un estrany aquesta foto meva lleugera de roba o intercanviaria missatges picants si el tingués davant?
Cal tenir en compte que si una altra persona comparteix determinades imatges o vídeos privats nostres a Internet sense el nostre consentiment explícit o som víctimes d’assetjament sexual per aquesta via, tenim tot el dret de denunciar-ho a la policia.
No volia acabar aquest primer capítol sense incorporar una dimensió formal però alhora important de la sexualitat: la Declaració dels Drets Sexuals. Com he comentat abans, aquests drets d’esperit universalista formen part de la nova ètica sexual que caldria ser adoptada per totes les persones a títol individual i també hauria de ser la base de les polítiques relacionades amb la salut sexual i reproductiva.
Els drets sexuals són drets humans universals basats en la llibertat, la dignitat i la igualtat inherents a tots els éssers humans. I atès que la salut és un dret humà fonamental, la salut sexual ha de ser un dret humà bàsic, doncs és essencial per al benestar individual, interpersonal i social.
Per assegurar el desenvolupament d’una sexualitat saludable en els éssers humans i les societats, els drets sexuals següents han de ser reconeguts, respectats, exercits, promoguts i defensats per totes les societats amb tots els seus mitjans.
1. Dret a la llibertat sexual: estableix la possibilitat de la plena expressió del potencial sexual dels individus i exclou tota forma de coerció, explotació i abús sexual en qualsevol etapa i situació de la vida.
2. Dret a l’autonomia, a la integritat i a la seguretat sexual del cos: inclou la capacitat de prendre decisions autònomes sobre la pròpia vida sexual en un context d’ètica personal i social; estan incloses també la capacitat de control i gaudi dels nostres cossos, lliures de tortura, mutilació o violència de qualsevol tipus.
3. Dret a la privadesa sexual: legitima les decisions i conductes individuals realitzades en l’àmbit de la intimitat, sempre que no interfereixin amb els drets sexuals d’uns altres.
4. Dret a la igualtat sexual: s’oposa a qualsevol forma de discriminació relacionada amb el sexe, gènere, preferència sexual, edat, classe social, grup ètnic, religió o limitació física o mental.
5. Dret al plaer sexual: prerrogativa al gaudi i goig sexual (incloent l’autoerotisme), font de benestar físic, intel·lectual i espiritual.
6. Dret a l’expressió sexual emocional: abasta més enllà del plaure eròtic o els actes sexuals i reconeix la facultat a manifestar la sexualitat a través de l’expressió emocional i afectiva com l’afecte, la tendresa i l’amor.
7. Dret a la lliure associació sexual: permet la possibilitat de contraure o no matrimoni, de divorciar-se o d’establir qualsevol altre tipus d’associació sexual responsable.
8. Dret a la presa de decisions reproductives lliures i responsables: comprèn el dret a decidir tenir fills o no, el nombre i el temps a transcórrer entre cadascun, i l’accés ple als mètodes per regular la fecunditat.
9. Dret a la informació sexual basada en el coneixement científic: demanda que la informació sexual sigui generada a través de processos científics i ètics, que sigui difosa de forma apropiada i que arribi a totes les capes socials.
10. Dret a l’educació sexual integral: sol·licita la impartició de l’educació sexual durant tota l’extensió de la vida, des del naixement fins a la vellesa, i exhorta a la participació de totes les institucions socials.
11. Dret a l’atenció de la salut sexual: comporta la prevenció i el tractament de tots els problemes, preocupacions, malalties i trastorns sexuals.
ELS DRETS SEXUALS SÓN DRETS HUMANS FONAMENTALS I UNIVERSALS
«Simplement vull respondre a la pregunta: ¿què passa amb el cos durant les relacions sexuals?»
WILLIAM MASTERS
Com la Mireia i en Gerard, la parella que encetava el capítol anterior, la Laura i en Dani també tenien relacions només de tant en tant. Feia cinc anys que s’havien casat i malgrat que els tres primers anys de convivència havien estat molt efervescents, sexualment parlant, ja gairebé ni es tocaven. I per a més inri: tenien problemes domèstics. La cosa estava magra quan em van venir a veure, tot sigui dit.
Posem-nos en antecedents. Ella tenia 31 anys i ell 26. No són matemàtiques, però que la noia fos més gran, en aquest cas en concret, suposava que en termes de maduració anaven descompassats. Ella era un xic més madura que ell. Tot i això, portaven un lustre de matrimoni i en el fons volien seguir junts i s’estimaven. I el més important, tenien una absoluta predisposició a solucionar el problema que els corroïa.
En les converses que vaig tenir amb tots dos, vaig analitzar el que ja era una petita evidència: la Laura era una noia poc sexual (o menys sexual que el seu marit) i era molt madura. Ell, en canvi, era un noi molt sexual i amb un punt de «Peter Pan» que, d’altra banda, era molt normal per a la seva edat.
—El vostre problema és que esteu allunyats l’un de l’altre —els vaig dir—. Mireu, en línies generals, les dones vivim el sexe des de la part emocional. És a dir, si estem bé emocionalment, tenim sexe. En canvi, per als homes és tot el contrari: si teniu sexe, esteu bé d’emocions.